Enric Auquer no s’atura ni un segon i, en els últims mesos, els seus fans han tingut una bona dosi seva en estrenes tan potents com Ravalejar o Cronos. Per tal de promocionar totes aquestes feines, l’estem sentint en diverses entrevistes que serveixen per conèixer-lo una mica més. La sorpresa? Que no ha tingut pèls a la llengua quan li han preguntat sobre el problema de l’habitatge a Barcelona. Ho ha fet en una conversa inesperadament sincera a la revista Esquire, on confessa que aquest tema el té “molt preocupat“: “Tinc amics que ocupen a Barcelona per convenciment i estic afiliat al Sindicat de Llogateres“, assegura.
I l’actor parla amb coneixement de causa, tenint en compte que lamenta estar agafant un lloguer “molt car” per un pis “molt petit”: “Visc de lloguer a Barcelona, en un pis molt car i molt petit“. “Les meves germanes, els meus cosins, els meus amics… tots vivim amb un nus a la gola pensant quan s’acabarà el contracte, cada vegada més car”, ha denunciat públicament Auquer.
Aquesta és una realitat que té constància que afecta bona part de les persones que té més a prop, el temor a l’encariment del lloguer i a no poder continuar vivint al mateix lloc: “Tinc una idea política molt ferma i molt reivindicativa amb això“, assegura. A l’Enric Auquer li ha agradat que Ravalejar posi sobre la taula aquest conflicte: “Explicar que un fons d’inversió holandès o belga arribi i es carregui el teixit cultural d’un barri, o la possibilitat de viure on vas néixer i on vols viure, és fort”.
I és que, com tants altres, ell tampoc no troba lògic que s’estiguin demanant tantíssims diners per un pis de lloguer: “Hi ha gent que guanya 1.800 euros al mes i paga 1.500 de lloguer i li queden 300 per viure… és una bogeria”.
Enric Auquer denuncia la desigualtat que generen els lloguers
La reflexió de l’actor no es limita a la situació dels llogaters. Enric Auquer considera que l’actual model contribueix a aprofundir les diferències econòmiques entre les persones que acumulen habitatges i les que depenen del lloguer: “El lloguer genera un cicle de desigualtat brutal. Qui acumula pisos es fa més ric i en compra més; qui treballa viu pitjor, estalvia menys, no pot comprar, ni fer vacances… La desigualtat es cronifica“, defensa.
I l’actor prossegueix, en considerar que l’origen estranger d’alguns dels fons d’inversió que intervenen en el mercat immobiliari encara fa més difícil d’entendre la situació: “I si, a més, parlem de fons d’un altre país, ja és una perversió absurda“, afirma. La seva conclusió és contundent: “Cal fer alguna cosa, perquè es pot fer“. I l’Enric es mulla, ja que insisteix que sí que es poden fer coses: “Es pot lluitar. Si l’Estat no fa res —i un govern de dretes o d’ultradreta faria menys—, i si un govern socialdemòcrata com el PSOE tampoc actua, doncs toca organitzar-se des de la base“, afirma.
Ravalejar i un barri que és molt més que un decorat
La problemàtica de l’habitatge no és, per tant, un element anecdòtic dins de Ravalejar. La sèrie utilitza el conflicte al voltant d’un restaurant del Raval per abordar qüestions com la gentrificació, l’especulació immobiliària i la transformació urbana. L’Enric Auquer coneix de prop aquesta realitat. Ell viu al Gòtic, explica, i té família a prop del restaurant on transcorre bona part de la història.
Els carrers i els veïns no són simplement un decorat per a la ficció; sinó que formen part de l’escenari real en què es desenvolupa la història: “Aquesta gent és allà, és real“, assenyala l’actor amb unes declaracions molt potents i poc freqüents en actors del seu nivell.
