Carles Francino ha volgut col·laborar a La Marató de TV3 amb un testimoni colpidor. El locutor de la SER ha recordat el seu germà, mort fa ara cinc anys a causa d’una esquizofrènia: “La malaltia va fer molt de mal al nostre germà. Era molt llest i guapo. Treballava a una multinacional de París i, de sobte, li vam perdre la pista durant un any. Quan va tornar, s’agenollava pel Passeig de Gràcia, fent coses molt rares i cridava l’atenció de manera molt incòmoda per a tothom”. Gràcies a ell, el periodista va adonar-se que no pot perdre ni tan sols un minut per ajudar aquells del nostre entorn que ho necessitin: “A mi em feia una vergonya terrible veure el meu germà muntar un xou al mig del carrer, que aixequés la veu en un restaurant o quan venia algú a casa”.
El germà li deia que “sentia veus” i Carles Francino pensava que estava sonat: “I sí, ho estava. El sotrac per a la família va ser brutal perquè no sabíem què fer o com reaccionar. Només volíem negar l’evidència i ho vam amagar durant molt de temps. El meu germà va tenir diagnòstics i etapes molt dures durant la malaltia. El meu pare es pensava que li feia mandra treballar i que per això feia coses estranyes”, assegura.
Ara que ha passat temps, Francino reconeix que no pot alliberar-se del sentiment de culpa que arrossega: “Tinc un sentiment de culpa que no m’abandonarà mai perquè sóc conscient que podria haver estat més a prop seu. Si això pot servir a algú, després no recuperes el temps que perds en enfadar-te amb una persona que té una malaltia mental i en no acceptar que la té. A mi m’agradaria recuperar-ho, però ja no puc i celebraré si algú altre pot fer-ho”. Un relat molt trist que els companys de TV3 li agraïen de tot cor.
