Víctor Balaguer és el protagonista del capítol de la setmana del llibre Catalanes en la historia de España (Ariel), coordinat per Ricardo García Cárcel i María Ángeles Pérez Samper, que comença amb Estefania de Requesens i que acabarà amb Francesc Cambó.
Víctor Balaguer Cirera (1824-1901) va ser un dels catalans més decisius del segle XIX. Gairebé tan rellevant llavors com ara desconegut. En tot cas, una figura extraordinària, paradigma de l’home públic dels vuit-cents. Poeta, historiador, novel·lista i dramaturg. Periodista, polític, diputat, senador, ministre; sempre a cavall entre la glòria i l’exili. Cronista de viatges, mecenes de l’art, promotor de la cultura popular, creador de mites, propagandista, gestor d’interessos i repartidor de càrrecs.
Sobretot, va ser un home amb un projecte clar, al qual va consagrar tota la seva vida: restaurar políticament i culturalment la pàtria catalana i tornar-ne a fer un motor fonamental d’una nació espanyola plural, liberal i progressista. Va ser un constructor de ponts i un teixidor de síntesi. I potser per això ningú no l’ha reivindicat convenientment. Al capdavall, Víctor Balaguer és un dels millors exponents d’aquest doble patriotisme que va caracteritzar la cultura política catalana durant la segona meitat del segle XIX. Vet aquí una glossa de la seva trajectòria.
La breu aventura madrilenya i el descobriment d’Itàlia
Víctor Balaguer neix a Barcelona el 1824 al si d’una família de simpaties il·lustrades i liberals. Des dels 14 anys escriu drames, teatre i novel·la. Inicia la carrera de lleis, però a 21 anys imprimeix un gir radical a la seva vida, abandona els estudis i se’n va a Madrid. Allí s’introdueix als ambients literaris, on treballa com a traductor.
L’aventura madrilenya dura poc. Uns mesos més tard torna a Barcelona i es consagra en cos i ànima al periodisme. Llança diversos diaris, als quals imprimeix la seva orientació romàntica i liberal. De seguida queda palès el seu caràcter prometeic. Escriu sense parar i emprèn tota mena d’iniciatives literàries. Publica poesia, teatre, novel·la i fins i tot sarsuela. Explora la literatura de viatges. Prova tots els gèneres i registres. No deixa mai de traduir, especialment Dumas. A partir dels 25 anys comença a publicar obres de caràcter històric.
Aviat arriba el reconeixement social. És nomenat poeta del Liceu i del Teatre Principal. El 1851 obre una càtedra municipal per formar quadres juvenils. A finals de la dècada del 1840 descobreix Itàlia i la seva revolució. Serà una de les fites que marcarà la seva vida, ja que passarà diverses etapes a Itàlia, com a corresponsal, narrant l’avenç i el triomf de Garibaldi.
Impulsor de la Renaixença progressista
El 1851, amb 27 anys, contrau matrimoni amb Manuela Carbonell, a la qual estarà unit fins al final de la seva vida. Aquest mateix any, impulsa la revista La Violeta de Oro, un dels gresols de la Renaixença. Al costat de Milà i Fontanals, Mañé i altres, Balaguer advoca per restaurar els Jocs Florals. Però si bé la majoria dels pares renaixentistes tindran un accent conservador, Balaguer se significarà per la seva adscripció progressista.
El 1852, l’alcalde el nomena Cronista Oficial de Barcelona. Balaguer ha anat reforçant amb el temps la dimensió d’historiador. Aquest mateix any publica Bellezas de la hisoria de Cataluña, on recull 40 lliçons. El nostre personatge hi revela com entén la tasca de l’historiador. Per a ell, la història és més un gènere literari que una ciència social. Més que un analista fred, l’historiador és un poeta i un demiürg nacional.
“Aquestes lliçons són, més que la feina de l’historiador, la tasca del poeta”, afirmarà. El seu propòsit és explicar, per mitjà de grans quadres dramàtics, el passat d’aquest il·lustre país. Els quadres històrics que pintarà Balaguer determinaran durant molts anys el marc temàtic de la historiografia catalana. La seva serà una història al servei de la pàtria i de la nació. “Els déus se’n van, els reis se’n van, però hi ha, tanmateix, una cosa que no se n’anirà mai. És l’amor patri”. L’historiador entès com a sacerdot de la nova religió civil patriòtica. I la poesia històrica com a gran educadora d’aquesta memòria col·lectiva i aquell univers simbòlic que és tota nació romàntica.
La història catalana com a història de la llibertat a Espanya
El nostre autor farà una interpretació en clau liberal de la història de Catalunya, de les seves constitucions i institucions medievals. Per a Balaguer, la història catalana és la història de la llibertat a Espanya. “Sempre ha estat Catalunya el baluard de la llibertat a Espanya”, escriurà. I així caldrà interpretar, sobretot, la guerra del 1714. Aquesta lectura la reprendrà gairebé al peu de la lletra Manuel Azaña en la discussió de l’Estatut, el 1932.
Per això, per a Balaguer, tradició i modernitat política no s’oposen, perquè la veritable tradició política catalana és la de la llibertat. Com dirà lacònicament i bellament, a Catalunya “la llibertat és antiga i el despotisme modern”. En evocar i ressuscitar el passat medieval, Balaguer no està actuant com un mer nostàlgic. Al contrari, intenta treballar per una Catalunya i per una Espanya liberal, arrelada en una tradició medieval revisitada.
Per al nostre historiador-poeta, la Catalunya medieval és també un exemple històric de constitucionalisme, de sobirania paccionada i de pactisme polític. El pacte entre la Monarquia i les Corts. Un pacte que té com a eix el respecte a les llibertats i les constitucions. Al capdavall, un sistema de sobirania compartida, tan volgut pels liberals del segle XIX.
El paper de Catalunya en la configuració d’Espanya
Un altre dels grans objectius intel·lectuals de Balaguer serà reivindicar el paper de Catalunya i de la Corona d’Aragó en la configuració d’Espanya. Des d’aquesta narrativa històrica multicèntrica de la història nacional, Balaguer demanarà una nova construcció política d’Espanya, molt més pluralista, federal, entesa com una confluència cultural i política.
Aviat tindrà ocasió de traduir totes aquestes idees a l’arena política. El 1852, amb 28 anys, en el context del pronunciament d’O’Donell, el Partit Progressista de Barcelona el nomena representant davant la Junta Suprema d’Aragó. Quan torna a Barcelona, Balaguer funda un nou diari, La Corona de Aragón. El diari es defineix a si mateix com a progressista, defensor de les llibertats i de la monarquia constitucional. El 1858 Balaguer publica un llibre important en la trajectòria del seu pensament: La libertad constitucional, on exposa sistemàticament el seu liberalisme constitucional.
Els Jocs Florals i la campanya en favor del general Prim
Tancat el bienni progressista, Balaguer es replega de nou a la vida cultural. Es converteix en un dels pares de la Renaixença. El 1859 és un dels set designats per restablir el Consistori dels Jocs Florals. Els presideix juntament amb Milà i Fontanals, Antoni de Bofarull, Rubió i Ors, Cortada, Amer i Pons i Gallarza. Els textos només poden ser en català. Són els anys de més fervor catalanista de Víctor Balaguer.
El 1862, l’Ajuntament li encarrega el projecte que suposarà la seva empremta més profunda a la vida barcelonina. És designat per posar nom a tots els carrers del nou eixample de Barcelona. I així el mapa de l’Eixample es converteix en un recorregut per la consciència històrica catalana. Les tres principals noves avingudes (Diagonal, Gran Via i Meridiana) convergeixen a la nova plaça de les Glòries Catalanes. El nou mapa urbà estableix també una nova arquitectura de la memòria col·lectiva.
Balaguer no deixa mai d’escriure. Però tampoc no deixa mai d’ocupar-se dels assumptes polítics. L’any 1860 dissenya una campanya d’imatge pública per restaurar el prestigi del general Prim. Aquesta estratègia inclou la difusió de les arengues de Prim, així com l’organització d’una gira triomfal de Prim per Catalunya a la tornada de les campanyes africanes.
Política, exili i retorn: ministre d’Ultramar
Balaguer viu un temps de gràcia. El 1861 guanya el seu primer escó polític a la Diputació de Barcelona. Es consolida el seu lideratge a les files catalanes del Partit Progressista. El 1865 s’involucra en un cop de mà per fer caure el govern. L’intent fracassa i Balaguer emprèn, per primer cop, el camí de l’exili. Comparteix destí a França amb Prim. Són anys convulsos, que el portaran també a Suïssa, Alemanya i Bèlgica.
Torna de l’exili el 1867, en un context polític d’ebullició. El 2 d’octubre del 1868, en plena Revolució Gloriosa, és nomenat president de la Diputació de Barcelona. Aquest mateix any (1868), de la mà de Prim, ingressa a la maçoneria. Poc després és nomenat inspector general del gran orient espanyol. Estaria adscrit a la lògia Pàtria, de Barcelona.
La revolució permet a Balaguer fer el salt a la política nacional. És elegit diputat per Manresa. Tindrà un paper important en la política del sexenni democràtic. Formarà part del grup que es desplaça a Itàlia per demanar a Amadeu de Savoia que accepti el tron d’Espanya. Fins i tot l’acompanyarà en el seu desembarcament, que coincidirà amb l’assassinat de Prim. El 1871 serà nomenat director general de Telecomunicacions i mesos més tard, ministre d’Ultramar.
En les convulsions internes que viu el Partit Constitucional, Balaguer s’alinearà amb els més moderats i apostarà per Sagasta en comptes de Zorrilla. Quan cau Amadeu de Savoia, advoca per mantenir la monarquia constitucional. Aquest cop perd. Es proclama la República i Balaguer es replega fins que, després del cop de Pavia, el nostre personatge torna a assumir les carteres d’Ultramar i Foment. Alguns autors han situat Balaguer en un lloc destacat de la trama que donarà l’estocada definitiva a la República.
Nova etapa amb la restauració borbònica
Amb la restauració borbònica, abandona la primeríssima línia política. Tot i això, seguirà de diputat a Madrid. I continuarà sent un personatge clau per entendre la política catalana i nacional. Perdrà visibilitat, però, en canvi, augmentarà la seva influència. Durant la Restauració, es va constituir al Congrés una estructura informal de coordinació entre diputats catalans, coneguda com la Diputació catalana. Víctor Balaguer serà la seva alma mater.
Víctor Balaguer serà el gran representant a Madrid dels interessos de les corporacions catalanes, especialment Foment de la Producció Nacional. També gestionarà el desplegament a Catalunya de grans línies ferroviàries. De fet, es vincularà a alguns consells d’administració. D’acord amb aquests grans interessos industrials catalans, sempre exercirà d’altaveu de les demandes proteccionistes.
Durant aquest període, Balaguer dedicarà una part del seu temps a aixecar la imponent Biblioteca-Museu Víctor Balaguer, que es pot visitar a Vilanova i la Geltrú. Encara tindrà un últim moment de glòria política a la segona meitat de la dècada de 1880. A poc a poc, Balaguer s’havia fet un nom com a especialista en assumptes ultramarins. El 1885 és nomenat president del Consell de Filipines. Un any més tard, el 1886, torna a ocupar la cartera d’Ultramar. En la seva política ultramarina, va treballar pel sanejament de l’administració colonial i l’eficàcia administrativa.
President del Consell d’Estat com a colofó de la seva carrera
Si bé era filosòficament partidari de l’abolició de l’esclavatge, no la va impulsar des de la cartera ministerial. S’alineà amb els interessos de les forces vives catalanes. Romandrà al ministeri dos anys. El 1889 va ser nomenat senador vitalici. Deu anys més tard, el 1898, com a coronació de la seva carrera política, va ser designat president del Consell d’Estat. Tenia 74 anys.
En els darrers anys de la seva vida, Balaguer torna a consagrar-se a l’escriptura. Li arriben també dos grans reconeixements que coronen la seva trajectòria. El 1875 és rebut a la Reial Acadèmia de la Història. El 1883, ingressa a la Real Academia de la Lengua. Dedica el seu discurs inaugural a les llengües regionals.
Precisament aquest és el tema que aborda en un dels seus darrers discursos públics, pronunciat el 1896 a Calatayud. D’alguna manera, les paraules són un testament polític i intel·lectual. Amb 72 anys a l’esquena, torna als romàntics de la seva joventut. Espanya -i les seves llengües- són enteses com una reunió de totes les parts, on són “totes per a cadascuna i cadascuna per a totes”. Un per a tots i tots per a un. És bonic, que al final de la vida, brolli del cor allò que més s’estima. Acaba la trajectòria de Balaguer com havia començat, de la mà d’Alexandre Dumas, a qui havia traduït tantes vegades en la seva joventut.
I així, un fred matí de gener del 1901, deixa el món l’últim romàntic. Mor una de les principals encarnacions del doble patriotisme que va vertebrar la vida pública catalana durant el segle XIX.
