Santi Trullenque (Ametlla del Vallès, 1974) ha estrenat aquest divendres el seu primer llargmetratge, El fred que crema, distribuïda per Filmax. S’ha passat anys treballant en múltiples projectes audiovisuals, explorant la indústria del cinema com a aprenent en diverses tasques –ha treballat en films “de sèrie Z” i de cinema porno– i com a espectador voraç. Ha fet curts i ha dirigit i realitzat programes de televisió i documentals, a més dels continguts audiovisuals del músic –també de l’Ametlla– Miqui Puig. Alumne i devot del cineasta alemany Werner Herzog, ara es posa a prova amb la seva òpera prima de ficció. Un projecte que provoca molta expectació, protagonitzat per Greta Fernández i Roger Casamajor i rodat a Andorra. Defineix la història com “un drama familiar” amb odi i secrets, amb personatges “ambivalents” i de “pedra picada”. En el rerefons, la Segona Guerra Mundial i la persecució dels jueus. Amb dues nominacions als XV Premis Gaudí.
La pel·lícula es promociona com un thriller i com una pèl·lícula d’època, amb un rerefons històric clau en la trama. Però també és pot veure com un western. Què és?
És tot això alhora. És un thriller pel que fa a l’estil, perquè hi ha un enigma central, un secret enterrat en la neu i en la memòria, però també és un western en l’aspecte formal. Per a mi el western és el gènere cinematogràfic que encabeix tota la resta de gèneres, sobretot quan parlem dels grans temes clàssics. Jo no t’explicaria la pel·lícula com un thriller o un drama històric de la Segona Guerra Mundial. Una cosa és el marc històric, però la història és una altra cosa. És una tragèdia familiar. La història d’un odi. L’odi és un dels pilars fonamentals de totes les famílies. S’hereta.
S’hereta genèticament o per transmissió ambiental?
Per transmissió inexplicable. Quan veus una família des de fora, o la teva pròpia família, costa d’aplicar la lògica a l’hora d’explicar les relacions que s’hi estableixen. Relacions sanguínies, de dependència, de poder, de submissió. Coses que només els membres de la família entenen. És una mena de veritat universal que tots patim, amb més o menys violència. I l’odi és capaç de passar de generació en generació en una família. S’enquista i les generacions posteriors acaben renovant odis ancestrals que pertanyen als avis o els pares. Això acaba convertint-se en una maledicció i destruint aquella família, que és el que passa a El fred que crema.
Però això ho veu en les famílies anomenades disfuncionals o en totes?
Passa en totes les famílies. Com deia Tolstoi, “totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera”. Hi hem de conviure, estem condemnats a repetir els patrons dels nostres pares.
El fet que la pel·lícula estigui basada en una obra de teatre que no va escriure vostè li deu estalviar la pregunta de si la pel·lícula és autobiogràfica…
[Riu] Jo no diria que vinc d’una família especialment odiosa però crec que en totes les famílies tenim la nostra quota d’odi, imprescindible com a un dels ingredients de la vida amb què hem de conviure.
Llavors tot això ve de l’obra d’Agustí Franch?
La veritat és que quan me la va deixar llegir i em va proposar explorar si podríem fer-ne una adaptació cinematogràfica sí que vaig veure un marc i una història per entrar-hi amb els temes que a mi m’interessen. I penso que la millor adaptació és la més infidel. Cal apoderar-te del material, respectant l’esquelet primigeni, i a partir d’aquí portar la història cap a una altra banda.
Però l’odi hi és en l’obra de teatre?
Sí, hi és. Potser no d’una manera no tan visceral. La pel·lícula és més fosca que l’obra, que se centra en personatges més d’una sola peça que representen els estats ideals. Jo he enfosquit la hisòria perquè m’interessava posar en el centre el tema de l’odi. I la naturalesa del mal, que se’l pot combatre però mai vèncer, com diu John Steinbeck. La pel·lícula parla d’això també, explica que els llops existeixen, és com la història de la caputxeta vermella invertida. Els llops existeixen, no se’ls pot fer canviar i se’ls ha de combatre. No podem anar fent de xaiets. Tinc la sensació que la societat es va estovant. En canvi, en aquesta pel·lícula la caputxeta va a buscar el llop.
Veig que no creu gens en el ‘bon salvatge’…
Nooo! És un dels conceptes que ens ha arrasat socialment. El bon salvatge no existeix. Rousseau ens ha fet molt mal. No sé per què ens neguem a acceptar que tots transportem el bé i el mal, que tenim la capacitat de fer tant una cosa com l’altra i que, en determinades circumstàncies extremes, si ens posessin a prova de debò, ens sorprendríem dels traïdors i també dels herois que acabarien apareixent.
Hem de viure en la desconfiança constant, doncs?
En absolut, hem de viure fent el bé…
En què quedem? Si no podem ser xaiets…
És que el món és una puta jungla. Per què ens han girat la història i ens han dit que els salvatges són bons, que els homes són bons i que tots ens estimem? És que a vegades tinc la sensació que vivim en un món governat per Tinky Winky.
Hi insisteixo. Com veu compatible aquesta lectura de la societat i aquesta crida a sortir a buscar el llop amb fer el bé?
El fet que jo hagi estat criat amb armes a casa, i que estigui a favor de la tinença d’armes, no em converteix en un assassí, ni en un membre d’una milícia d’extrema dreta paramilitar i antigovernamental, al contrari.
El titllaran de ‘trumpista’.
Ja ho han fet moltes vegades. Però jo ho defenso. Aquest debat, com que ha entrat en l’àmbit de la política ens està fent malbé. Darrere de tot això hi ha una estratègia perquè anem perdent individualitat i l’Estat sigui més omnipresent i més paternalista. Ja ens parla de valors, de sexe, de llibertat. Es vol ocupar de tot. Jo, des de petit, vaig aprendre la gran responsabilitat que comporta tenir armes. No dic que s’hagi d’armar tothom, de fet obtenir una llicència d’armes és molt difícil, el procediment és molt exigent. Jo vinc de camp i a casa sempre n’hi ha hagut per aquesta raó.
Aquesta reivindicació de la individualitat que fa la plasma en el personatge de la Sara, la protagonista de la pel·ícula, interpretada per Greta Fernández.
Absolutament. És el personatge central, el que acompanyem en la seva transformació. És la princesa del conte, perquè El fred que crema és un conte de fades. Soc un gran defensor del personatge de la princesa dels contes tradicionals, ara tan menystingut, perquè és el personatge que pateix la transformació. Transcendeix la seva condició per aprendre i per transformar-se. Després Disney ho va espatllar. El cas és que la Sara comença la pel·lícula sent una cosa i es transforma en una altra. Els personatges no són d’una sola peça. Són de pedra picada, no són tous, però estan fets d’arestes.
Per tant, vol parlar del mal però no vol fer una història de bons i dolents.
Estic cansat de personatges molt bons i molt dolents. El que és interessant de la ficció és introduir personatges ambivalents. Aquests personatges viuen sota una pressió que comença per una natura hostil.
Deia que l’adaptació que ha fet de l’obra de teatre en què es basa la pel·lícua és infidel, però precisament l’autor de l’obra és coguionista, coautor de la infidelitat…
L’Agustí Franch ha entès molt bé que el cinema és un mitjà diferent del teatre. Per començar, faig prevaldre la informació no verbal per damunt de la paraula. Especialment en un drama com El fred que crema. No és una comèdia clàssica d’Ernst Lubitsch, amb diàlegs picats i brillants. És una pel·lícula sobre coses que es pensen i no es diuen.
Per fer això, la tria dels actors és fonamental.
Fonamental! Els demano que aquelles frases que puguin les expressin amb un silenci, amb una mirada o amb un gest en lloc de amb la paraula. Rodem una presa de cada manera i després triem la millor. Si surt bé, és molt poderós. Això és el cinema. La meva obsessió era no fer teatre filmat. Els catalans, a vegades, pel pes del prestigi d’algunes obres, acabem fent teatre filmat. Per això soc molt intervencionista amb els actors, per arrencar-los els vicis adquirits del teatre.
Catalunya va tenir durant molt temps molt teatre de prestigi i molt poca producció audiovisual, menys que ara. Ara ja fa anys que se’n fa més, en gran part pel motor que és TV3. No es nota en els actors, no són diferents?
Les generacions més joves potser estan tècnicament més ben preparades però tenen una dicció pitjor. Has d’insistir molt perquè vocalitzin bé, perquè projectin la veu.
Precisament a Greta Fernández la dicció li costa. En molts moments de ‘La hija de un ladrón’ costa d’entendre-la. Potser perquè era tan naturalista…
Això ho fan servir d’excusa molts actors joves. Aquesta manera d’arrossegar les paraules i de parlar com si xiuxiuegessin… la defensen com un estil interpretatiu. I què més! Feu el favor de vocalitzar i de projectar bé la veu! Jo faig repetir moltes preses per això. Potser ho han fet molt bé, però no hem entès què diuen. No els ho permeto.
Però està satisfet de la feina dels seus actors?
Sí, molt! Una de les coses que crec que hem aconseguit és evitar un problema típic de les pel·lícules catalanes i espanyoles, que és que els conjunts actorals pateixen d’una gran manca d’harmonia. Cada actor és del seu pare i de la seva mare, de diferents escoles interpretatives, de diferents sensibilitats, i no hi ha res que agomboi el conjunt. En aquest cas, crec que es fa creïble que pertanyen a l’univers que estem retratant, amb gent de pedra picada, de muntanya, continguda.
Per contrastar hi ha el paper de l’alemany, que té un estil interpretatiu deliberadament diferent, més sobreactuat. No volia fer un retrat historicista o documental d’un oficial de la Gestapo realista. Aquest personatge sí que el faig servir com un arquetip, el de l’estrany, el de l’intrús que arriba a una comunitat i l’esventra de de dins. Ell és el que precipita el drama. I vaig anar a buscar el model de Klaus Kinski amb Werner Herzog, aquesta cosa histriònica que l’acosta a la paròdia i contrasta amb la resta.
El procés de la tria de l’actriu protagonista va ser especialment accidentat. Greta Fernández no havia de ser la Sara.
Bé, tota la pel·lícula ha tingut un procés accidentat. Vam començar a rodar amb Aida Folch com a protagonista el 9 de març del 2020, dies abans que tot s’aturés pel confinament. Vam haver de marxar cames ajudeu-me perquè tancaven les fronteres, i ho vam deixar tot intacte. Els decorats muntats, el vestuari, els camions carregats de material… pensant, ingènuament, que tornaríem al cap de quinze dies i reprendríem el rodatge. I vam trigar set mesos a tornar a aixecar el projecte, perquè la situació ens va obligar a refinançar-lo, a demanar tots els permisos de nou, a implantar els protocols sanitaris…
Que existeixi aquesta pel·lícula és un miracle, penjava d’un fil esfilagarsat. I en aquest període, les agendes dels actors van convertir-se en incompatibles, i l’Aida Folch va haver de marxar. Quinze dies abans de començar el rodatge no teníem protagonista. Amb tot el que comportava, per exemple d’aprenentatge lingüístic…
Clar, perquè Greta Fernández havia d’aprendre el dialecte, ella parla central barceloní, res a veure amb el català de les muntanyes d’Andorra.
Sí, l’altre protagonista, Roger Casamajor, és andorrà, però ella no. I ha fet un treball esplèndid amb l’ajuda de lingüistes de la zona. Però ja l’havia triat, al càsting que vam fer, perquè em va agradar com a actriu. És molt instintiva, treballa des de l’interior.
El talent també s’hereta, com l’odi?
El talent s’ha d’educar. I quan creixes envoltada d’actors i amb un pare actor, no sé si s’hereta o és una condemna. Però jo dic en broma que dels dos Fernández ella és la bona. L’Eduard està bé però em sembla una mica sobrevalorat. Ella fa coses molt interessants i és molt jove. S’ha d’anar coent.
El fred que crema és una pel·lícula molt fosca i amb molta varietat de negres. Molt pictòrica.
És una pel·lícula fosca conceptualment, perquè els personatges habiten a les tenebres, en espais ombrívols. També és fosca perquè els interiors de l’època, de manera realista, eren molt foscos, hi havia poca llum dins les cases. I la qüestió és com ho fas, com ho pintes això. Soc un gran defensor del negre pur, tornar a la disciplina de treballar amb cel·luloide, exposar o subexposar en el rodatge i no cobrir-te l’esquena pensant que després en la postproducció ja ho arreglaràs. I el negre ha de ser pur, com el de Manhattan de Woody Allen o el de La nit del caçador, aquests negres expressionistes.
Però sense rodar en blanc i negre…
Em va semblar que la història podia cohabitar perfectament amb el color. A vegades el blanc i negre és sobreutilitzat perquè no hi ha prou control sobre com aconseguir aquests negres rodant en color, i el repte és aquest. Vam fer servir, parlant en argot amb el director de fotografia, negres Caravaggio, negres Zurbarán, són negres diferents…
Ha fet servir l’element històric de la persecucions dels jueus durant la Segona Guerra Mundial d’una manera poc habitual, perquè desencadena el drama però no és el drama, no és el centre de la història.
Sí. La situació de la família jueva és un element més que afegeix pressió al drama central. Jo no et vendré aquesta pel·lícula com una pel·lícula d’alemanys i jueus, o com un drama de la Segona Guerra Mundial. No m’agraden aquests termes. I ha sigut una discussió amb la distribuïdora, perquè hi ha un mercat per a aquestes pel·lícules. Dintre del gènere de la Segona Guerra Mundial hi ha el subgenère de les pel·lícules de nazis i jueus. Et donen xifres, hi ha un nínxol de públic. Per això al cartell apareix l’esvàstica de fons, perquè és un element de venda.
Qui busqui això s’equivocarà de pel·lícula?
Hi entrarà per una altra banda. Tampoc no crec que s’estigui enganyant ningú. Perquè l’element hi és, però el centre és un drama familiar.
Com es converteix tota aquesta densitat de decisions estètiques, de codis i de referències en una pel·lícula digerible per al públic? O és partidari que el públic s’esforci?
No és imprescindible que es fixin en tot això ni que s’esforcin. Tot això, si està ben fet ha de ser un intangible que genera l’efecte buscat però sense que es noti, acaba afegint una capa més de significat que l’espectador viurà a través dels protagonistes. No he fet la pel·ícula amb voluntat intel·lectual. Hi ha un treball intel·lectual però per a mi, no per al públic.
Ha dit que la pel·lícula és un miracle, que va costar molt aixecar el projecte i tornar-lo a aixecar després del confinament. S’exagera quan es parla de la feblesa de la indústria audiovisual catalana?
Aquesta qüestió és com la roda d’un hàmster. Fa anys i panys que hi som i sempre amb els mateixos arguments.
No ha canviat gens?
Ha canviat en alguns aspectes però no en els importants. M’has preguntat per la feblesa de la indústria i el problema és que no hi ha indústria, només queda la feblesa. Estem parlant permanentment de feblesa. És una feblesa que aplega una mena de gremi de gent que fa pel·lícules però que, de moment, les fa gràcies a un sistema de subvencions, sense el qual això seria inviable. Per tant, continuem necessitant confiar en un pla polític de subvencions. Perquè no hi ha una llei de mecenatge, no hi ha incentius fiscals. Ni productors genuïns que es gastin els calés o que vagin al mercat internacional a buscar una coproducció. El que es fa aquí és administrar subvencions.
Què s’hauria de fer perquè hi hagués aquesta indústria?
Potser no som prou grans o prou poderosos per tenir una indústria…
És una qüestió de volum o de poder? A Dinamarca, no hi ha una indústria?
Hi ha molt suport públic.
Ells tenen un estat, és la diferència?
El paper important de l’estat amb el cinema seria tenir un sistema fiscal que promogués la creació de pel·lícules. I la pregunta és, quants diners ens hem de gastar en una pel·lícula catalana perquè es pugui recuperar la inversió a taquilla? Hem de ser ambiciosos i anar amb el català pel món. Però hem de començar per aquí també, necessitem que la gent estigui educada. Els francesos van a veure cinema francès no perquè es vengui al món, sinó perquè són molt conscients que allò és un patrimoni cultural molt valuós. Ens agrada molt mirar-nos el melic quan hi ha un èxit com el d’Alcarràs, i és un cas excepcional.
Trigarem a veure-ho repetit?
No hi hem de comptar gaire. Quan passa està bé celebrar-ho i tant de bo ajudi a posar un ull sobre determinada cinematografia. Cosa que ja està passant. No és només Alcarràs, ja fa anys que les pel·lícules catalanes surten pel món i participen en festivals. Una altra cosa és que això es transformi en una idea forta d’una indústria local. No sé si som prou grans per tenir una indústria de cinema i quines mides ha de tenir.
Quina incidència hi pot tenir la polèmica llei de l’audiovisual?
És un debat que s’hauria d’afrontar en profunditat. Fins ara s’ha enfrontat parts del sector entre elles, cadascun defensant els seus interessos. Però no s’arriba al moll de l’os, que és com fer tot això sostenible, com crear un sistema que en pugui viure.
Però hi ha hagut una gran batalla per les llengües, amb l’intent que la llei garantís un espai al català que al final s’ha traduït en poca cosa.
És evident que l’Estat espanyol ha concentrat les energies en intentar promoure i prestigiar l’espanyol arreu del món. Però ni tan sols ho fan per esclafar el català o altres llengües, sinó que estan competint en un mercat internacional súper exigent i súper agressiu. Hi ha l’anglès i el xinès. Els xinesos estan venent pel·lícules arreu del món, i els coreans també.
Si Corea ven pel·lícules i sèries en coreà, com fa Suècia i Dinamarca, molt presents a les plataformes i que la gent veu subtitulades, també es pot anar pel món amb català…
Però això ja no depèn d’Espanya. Depèn de nosaltres. De la Generalitat i dels productors. Has de tenir un bon producte i sortir a vendre’l. Això depèn en gran part d’agafar la maleta i anar a porta freda a les fires a vendre. S’està fent amb El fred que crema i, sí, costa Déu i ajuda. Avui dia hi ha una sobreoferta de continguts audiovisuals. Continguts és una paraula que detesto però és la que es fa servir. I tot està etiquetat. La nostra pel·lícula respon a drama de la Segona Guerra Mundial / jueus-alemanys. Jo voldria vendre-la d’una altra manera, però jo no soc el venedor. El venedor és la distribuïdora [Filmax]. Hi ha uns mercats, unes etiquetes, uns terminis, unes dates adequades. Si no tens la pel·lícula llesta en un moment determinat passa el teu moment perquè canvien les tendències.
És tot molt fràgil, doncs.
És súper fràgil. La pel·lícula ha d’encaixar en un moment determinat, per això moltes es queden en el camí. Per què triomfa Alcarràs? No era la millor pel·lícula de la secció oficial del festival de Berlín de l’any passat.
És dels que pensa que està sobrevalorada?
Jo personalment penso que sí. És una bona pel·lícula, però al festival de Berlín té la sort que participa d’una tendència que ara agrada, que es busca, que els festivals acullen. I estic convençut que a M. Night Shyamalan, el president del jurat, que treballa molt amb nens, el treball dels nens a Alcarràs li va agradar molt, perquè la pel·lícula en aquest aspecte està molt bé. Però hi havia una pel·lícula xinesa, que s’estrenarà d’aquí a uns mesos i que es titula Return to Dust, que també tracta de la vida rural i de com la modernitat va fent fora els protagonistes del seu medi, que és collonuda. És una pel·lícula d’una sensibilitat i d’una poesia cinematogràfica brutal. Si hagués aparegut fa 20 o 25 anys, amb l’explosió del cinema xinés als festivals, hauria arrasat. Però ara ja no toca i va marxar de Berlín amb les mans buides.
El fred que crema pot haver encertat el moment?
Doncs potser no, perquè està feta amb una mirada poc contemporània. Això m’agrada perquè d’alguna manera té l’ADN adequat per perdurar. Però ja veurem si troba el seu lloc i el seu públic.
Poc contemporània per què?
Perquè no participa de les modes ni formals ni ideològiques. Com a espectador, una cosa que em trobo és la manca de personalitat i de caràcter ens els productes. Estem en una societat molt tova i es penalitza la personalitat. I jo la busco, cada cop m’interessa més el caràcter d’una pel·lícula, encara que sigui imperfecta. M’interessa més que hi hagi una mirada al darrere. I moltes vegades em trobo productes oportunistes, a remolc de les tendències estètiques i ideològiques del moment. Són pel·lícules que són un pamflet, que diuen a l’espectador què ha de pensar.
Però en la seva pel·lícula també hi ha idees…
Hi ha les meves idees. Jo defenso les meves idees, defenso que no vull encaixar en aquestes altres idees. Soc plenament conscient de la meva llibertat individual i crec que potser els altres no en són. Vull dir que moltes pel·lícules avui dia participen d’un corrent de pensament imposat, i els seus directors esdevenen prescriptors, activistes polítics. Són pel·lícules que ningú recordarà d’aquí a cinc anys. En canvi, crec que El fred que crema, que no està feta en aquesta clau sinó que vol emocionar des del cor de la història, aguantarà.
