Es pot traçar una línia ascendent entre Arenys de Munt i el 14F? Tenen relació aquella urna única, en un sol poble, i el 52% del vot independentista, avui dia, al conjunt de Catalunya? Hi ha una connexió política reconeixible entre 2009 i 2021? Salvador Cot (Terrassa, 1965) creu que sí i així ho ha escrit en un llibre –L’independentisme en deu victòries (Bruguera Cotemporanea), amb il·lustracions, a bolígraf, de Jordi Magrià (Bicman)– a contracorrent del pessimisme que intenten injectar, dia a dia, tot els poders de l’Estat. És d’aquesta manera que el procés polític es converteix en progressió històrica… Per cert, en acabar de llegir l’entrevista hi podeu afegir una frase lluminosa de Jordi Borràs, quan ja havia acabat de fer les fotos: “El Procés és com un tren, si el mires de cara no saps ni d’on ve, ni a quina velocitat. L’has de mirar de costat, amb perspectiva”. Doncs això.
El títol parla de victòries i som en un moment en què tots els debats tenen un to de derrota. Hem guanyat alguna cosa?
Sí, de fet la meva intenció és que aquest llibre serveixi de contrapropaganda, en realitat. Tot l’aparell de l’Estat i de l’unionisme, és a dir, el sistema o el règim, el que vol és convèncer una bona part de la societat catalana, que és majoritària si mires el resultat de les últimes eleccions, que no hi ha res a fer. Res.
Se n’estan sortint, en certa manera. Hi ha una part de l’independentisme que ha comprat aquest relat.
Una part, sí. I el problema per a aquesta part és que si no hi ha res a fer vol dir que tampoc no hi ha res a negociar. I, per tant, qualsevol cosa és acceptable, fins i tot retornar a una autonomia gestionada per la via del peix al cove. Tot plegat, l’autonomia com a màxim imaginable. Diuen que això que volem nosaltres, l’objectiu polític que és la independència no és possible. Però la independència és un objectiu polític refotudament possible. I l’objectiu de l’unionisme és convèncer-nos de què no. No es pot perquè no hi ha força, per Europa, per mil raons… i que això acabi en una negociació molt baixa al final de la desmobilització definitiva.
En gran part del Procés, sobretot en els moments de màxima activació, la propaganda que emetia el moviment era en certa manera guanyadora i dirigida cap Europa. No calia fer feina per convèncer ningú aquí, la idea era propaganda cap a fora. Ara escrius aquest llibre perquè estem en una fase d’estancament i necessitem que algú ens recordi que hem fet coses bé?
Això és com quan aprens un idioma. Et sembla que després d’un any encara no saps res, però si tornes enrere a la primera lliçó t’adones que sí. Al llibre, el primer capítol és Arenys de Munt. Allà voten només 2.500 persones, una xifra que ara sembla insignificant. Però allò ja contenia tots els ingredients de l’escudella. Hi havia una institució, l’Ajuntament d’Arenys de Munt, promovent el referèndum i una resposta de l’Estat dient que no a través de l’advocacia de l’Estat, representada per Jorge Buxadé, que ara és a Vox.
Han passat tantes coses que això ara passa desapercebut.
Ja hi havia la reacció de la ultradreta. Van venir autocars de feixistes. Ja van forçar que les urnes estiguessin fora de la institució. Ja hi havia mobilització popular i icona, l’urna, i també la conversió dels convergents a la independència. Si mirem la Catalunya del 2009 amb la perspectiva d’ara era molt menys empoderada. Funcionaven els toros, Duran i Lleida tenia preeminència en la majoria autonomista… Tot era diferent i és a hores d’ara, quan estem a la lliçó 12, que si mirem la primera veiem que hem avançat.
Si posem tots els llibres del Procés en una prestatgeria, podríem omplir-la sencera. Entre d’altres coses, perquè molts protagonistes han cregut que ells havien de fer un repàs històric i explicar com veuen la situació des dels seus càrrecs. Hi ha una necessitat d’explicar què ha passat des de baix, des d’una òptica de ciutadans?
Aquest gènere de llibres del Procés en gran part és protagonitzat per textos que justifiquen posicions, trajectòries o decisions. Està bé que es faci, serà un material de bon utilitzar pels historiadors. Però ningú no té en compte que això ha sigut un procés que ha vingut des de baix. Al llibre explico les reunions que teníem a l’Avui respecte a Arenys de Munt, quan era difícil prendre-s’ho seriosament, perquè no hi havia cap indici dels partits que això els interessés el més mínim.
Quan no hi ha un partit o una veu reconeixible, al periodisme li costa explicar-ho.
Recordo que estàvem al consell de redacció i preguntàvem a la secció de política, qui són? què fan? de quin partit són? I darrere no hi havia ningú. Allò era el final del tripartit, amb ERC, que no estava interessada en allò, Convergència encara menys, Unió imagina’t… I la CUP tenia molt poca experiència, era un partit municipalista nou. El tret de sortida de l’independentisme ha estat radicalment de base popular.
Aquest problema que us trobàveu a la redacció, quan no en quedaven clars els paràmetres político autonòmics, després no ha parat de créixer, ha fet una pujada. Pot ser que els partits, les línies mestres que ho dirigeixen tot, hagin recuperat una mica de poder?
Sí, en el moment en què no se sap què fer tot s’estanca. Què s’ha de fer a partir d’ara? El més fàcil és tornar al rail de sempre, el que ofereix l’Estat.
Als partits els interessa ser els que creen el relat. Qui pot impedir que tornem a aquell dia que a l’Avui pensàveu, qui mana? Totes les forces que volen tenir el control del que passa ho podran fer?
Crec que no. És a dir, només hi ha una sortida en tot això. Un moviment popular, una insurrecció com la del 3 d’octubre, com la del Tsunami Democràtic… El momentum, segurament de les poques coses aprofitables de Quim Torra, que hi hagi un moment d’insurrecció i una tracció des de fora. No sé si ha de ser el Consell per la República o no, però el que està clar és que no pot ser el govern autonòmic. El Govern seguirà enviant els Mossos i la policia. Per tant, això només pot ser així. Fins i tot et diria que si no arriba a fer-se realitat mai, com a mínim hi ha d’haver l’amenaça constant de què pugui passar. Això només es pot fer des de baix. I en el que estem bloquejats és en determinar qui assumeix aquesta estratègia. Abans ho feia l’Assemblea, després els CDR…
Podem donar una part de culpa a la pandèmia?
És obvi que una part de la mobilització s’ha aturat amb la pandèmia. Però la capacitat de mobilització d’aquesta societat és de les més altes d’Europa.
Els nois que estaven a Urquinaona eren nens petits quan es va viure el referèndum d’Arenys. Amb el llibre es proposa que intentem entendre aquesta etapa conjuntament? La gent de menys de 23 anys, que ja vota, en són conscients? És a dir, hi ha hagut aquest trasllat de memòria i aquesta connexió?
És difícil que els llibres de text o de memòries arribin als joves. Per exemple, els de Carles Puigdemont, l’Oriol Junqueras… Penso que això sí que pot servir com una guia, una lliçó coherent sobre una seqüència que ha existit. Des del primer moment hi ha tots els elements. Fins i tot l’urna, que a hores d’ara és la principal icona. De fet una de les principals característiques del llibre és que és il·lustrat i aquí Jordi Magrià ha fet una feina extraordinària fixant les imatges més poderoses d’aquests anys. Un temps accelerat que ha modificat el país, que és el que no s’accepta des de l’unionisme. L’Estat el que diu és que hem entrat en una decadència econòmica per culpa d’això. I no. Realment hem entrat en un procés d’empoderament polític. Els joves en són el reflex més clar.
Però no només els joves. Hi ha gent que quan es va organitzar el referèndum d’Arenys no estava connectada al moviment i potser deu anys més tard sí que hi ha connectat tot i haver-se perdut alguns capítols.
S’han incorporat a mig llibre.
Sí. Ens fa l’efecte que en sabem molt, del que ha passat, però a vegades ens falta aquesta lectura general. És necessària aquesta lliçó?
Aquestes noves generacions s’han perdut una part del camí. El com hem arribat aquí. Però agafar aquest llibre o un altre és una elecció personal.
El capítol L’independentisme també són empreses també interpel·la l’actualitat, ara que parlem de senyors i masovers. El llibre parla del poble, però també es refereix a un sector empresarial.
Les empreses i la ciutadania entesa com a conjunt de consumidors. És a dir, per què es tomba la Cambra de Comerç de Barcelona, la institució que feien servir les elits per fer consorcis? Perquè hi ha tot un teixit empresarial i d’autònoms, una xarxa econòmica imprescindible per al país, que entenen que aquest estat els va en contra. Esquematitzant-ho molt, l’únic projecte seriós de l’Estat espanyol és Madrid. La ciutat de Madrid s’ho empassa tot, i si no estàs allà tens dues opcions; o anar-hi a viure i treballar, o fer de cambrer a al teu territori per quan hi vagin els de Madrid a passar el cap de setmana. Si et portes bé i votes el que s’ha de votar, si quan ve el rei vas a admirar-lo amb la bandereta, seràs Espanya buidada. I si no, seràs una economia decadent. Tots els camins porten a Madrid. Des de les empreses això encara s’entén més bé. Però, contra aquesta idea, com a consumidors també hem entès que hi ha empreses que utilitzen els nostres diners per combatre’ns políticament.
Hi ha hagut un conflicte durant el Procés entre els que deien que tot venia de baix i els que ho negaven. Aquí salten les contradiccions dins l’independentisme i des de l’esquerra.
He pres molta consciència d’això perquè soc vocal a la Cambra de Comerç de Terrassa dins l’estructura d’Eines de País. Allà te n’adones que les empreses pateixen l’escanyament de les infraestructures. No és el mateix que connectis amb el Port amb el ferrocarril o que no. Això genera diferències. Per això l’independentisme ha arribat fins a les empreses, fins i tot a entitats industrials de grans dimensions. Per què? Per raons òbvies, per pura desesperació i perquè s’han adonat que les elits catalanes ja no tenen interlocució amb l’Estat. El paper que feien, en èpoques diverses, Sánchez Llibre o Cambó ha deixat de funcionar.
Un dels problemes del Procés és aquesta dificultat d’esquematitzar-ho tot dins d’uns eixos. La dificultat de situar algú entre els nostres o no, que s’estén també a les empreses. Aquesta és una victòria pendent?
Quan l’ANC va fer una campanya de consum estratègic, Foment va anar directament als tribunals. Aquell dia es va arribar fins a l’extrem de la judicialització del consum. Estem davant la gran assignatura pendent. No és fàcil prendre consciència que les empreses on consumim i comprem serveis tenen una dimensió política. Costa de veure que pitjant un interruptor estiguis fent política, depenent d’amb quina empresa tinguis contractada la llum. Però anem cap a l’onzena victòria, s’està creant un empoderament com a consumidors i cada cop som més conscients políticament.
A tu, dient això, empoderant la gent, també et pot denunciar Foment..
Sí, teòricament sí. Serà el seu problema.
Tens por?
[Riu] Si tingués por a la meva edat…!
21 
30 
