Rosalía ha trencat aquesta setmana el silenci amb Berghain, acompanyada de l’Orquestra Simfònica de Londres i la cantant, compositora i productora islandesa Björk i amb el productor experimental nord-americà Yves Tumor. Una fusió sorprenent de la música orquestral amb una sonoritat que recorda l’electrònica. El primer avançament del seu nou disc, Lux, que veurà la llum el pròxim divendres 7 de novembre, és una aposta arriscada, però que ha tingut una rebuda espectacular. En menys de tres dies, l’artista de Sant Esteve Sesrovires ja acumulava prop de nou milions de reproduccions en el videoclip. Berghain és, però, molt més que un simple avançament. És la porta d’entrada a l’univers en què la jove artista catalana, ja amb una considerable trajectòria musical a les espatlles, centrarà la seva nova etapa musical. Un trencament sonor amb les seves obres anteriors, però, en què encara conserva el seu ADN: la llibertat creativa.
Amb aquest primer avançament del seu nou disc, Rosalía fa un viatge al passat i recupera sonoritats tradicionals per reinventar-les en llenguatges més contemporanis. Així ho explica, en conversa amb El Món, la catedràtica de música de la Universitat de Barcelona (UB) Magda Polo, que també afegeix que la presència d’aquests elements més tradicionals “potser contraresta el pes de la globalització a la qual estem sotmesos”. L’exercici que du a terme Rosalía en el seu darrer llançament, però, no és únic, ja que també hi ha altres grans noms de l’escena musical internacional, com ara Billie Eilish o la mateixa Beyoncé, que “incorporen elements del folklore, del jazz o de músiques locals reinterpretades amb eines electròniques i narratives visuals sofisticades”: “Recuperar la tradició implica tenir una consciència del passat, i això vol dir que es poden crear llaços entre el passat i el present. No es tracta del que podríem anomenar apropiacionisme, sinó d’una lectura que transforma els imaginaris col·lectius i redefineix què entenem avui per autenticitat i per contemporaneïtat musical”, argumenta Polo.
Per la seva banda, el periodista musical Jordi Bianciotto també defineix Rosalía com una artista “molt lliure” en totes les interpretacions de la paraula. Per a ell, l’acostament de la sonoritat barroca que caracteritza Berghain -que recorda Vivaldi per la velocitat d’execució- és una mostra de l’època actual de la música, en què “tots els estils es transformen”. Per exemple, en la indústria espanyola, artistes com Amaia, originària de Pamplona, han introduït una petita orquestra dins dels seus espectacles en directe del seu darrer disc, Si Abro Los Ojos No Es Real, per donar un aire diferencial a la seva música pop. O el madrileny Ralphie Choo -amb qui la mateixa Rosalía ha col·laborat recentment-, que introdueix un violoncel en la seva posada en escena. Travessant l’oceà, Bad Bunny, a DeBÍ TiRAR MáS FOToS, ha incorporat una gran banda en els directes del seu últim disc, en què fa una mirada a la tradició i recupera sonoritats característiques de Puerto Rico, com la salsa. O el mateix Milo-J, un joveníssim artista argentí que ha reinterpretat la música folklòrica del seu país en el seu últim disc, La Vida Era Más Corta, per reinventar el seu so característic, emmarcat en el gènere urbà.
Una escletxa per acostar la música clàssica al gran públic
Els experts coincideixen que, malgrat que encara cal esperar a veure el conjunt del disc, aquest primer avançament pot suposar una porta d’entrada de la música clàssica al gran públic. Jofre Bardolet, compositor, director d’orquestres i productor d’òperes i sardanes, considera que el fet que “una artista de masses” com Rosalía introdueixi la sonoritat barroca en la seva cançó, especialment en la primera part, “pot ajudar a trencar tòpics i esquemes” sobre la música clàssica i el cant líric: “Té molt mèrit”, exclama. En aquest sentit, Magda Polo també veu Berghain com una obertura de la música clàssica al públic general: “Molts fans de Rosalía no estan acostumats a tenir dins les seves llistes de reproducció música clàssica i està molt bé que ella, que arriba a un públic molt ampli, inclogui actuacions com la de l’Orquestra Simfònica de Londres tocant música barroca”, argumenta l’experta, que recorda que “el més important és escoltar música, sigui la que sigui”.
En aquest sentit, per a Bardolet, també és destacable la bona rebuda del primer avançament del nou disc de l’artista de Sant Esteve de Sesrovires, perquè demostra una “inquietud” i un “interès” per aquest tipus de música: “Em recorda, guardant molt les distàncies, el fenomen The Tyets amb la sardana”, afegeix. Dins l’escena musical catalana, però amb molta tirada internacional, també hi ha algunes propostes musicals que fan un viatge al passat per recuperar músiques tradicionals i fusionar-les amb sonoritats més actuals. Un bon exemple és el duo barceloní Tarta Relena, format per Marta Torrella i Helena Ros, reconegut amb guardons dels premis Enderrock o, fins i tot, un Tiny Desk, de la cadena pública de ràdio NPR dels Estats Units -han estat el primer grup català en participar-hi. Tarta Relena ofereix una fusió del que defineixen com a “folk tronat i gregorià progressiu”. En l’escena més emergent, també comencen a aparèixer propostes com Gregotechno, que combina cants gregorians amb l’electrònica. Cap d’aquestes propostes, però, té l’abast de Rosalía.
El pes de la simbologia
Berghain no es pot entendre, tampoc, sense parlar de simbologia. El videoclip del primer avançament del nou disc de Rosalía, que signa Nicolás Méndez, de la productora barcelonina Canada, mostra una dona de dol que intenta lluitar per curar-se el cor trencat. Al final, la protagonista acaba trobant el consol en l’espiritualitat. L’estètica religiosa es manté parcialment tant a la peça, com a la promoció i a la mateixa imatge del disc, coses que fan preveure que serà un àlbum amb un fil conductor espiritual. De fet, a través d’un comunicat, Sony assegura que Lux serà una obra “immersiva i innovadora” que explora temàtiques com la transformació i l’espiritualitat, traçant un “ampli arc emocional de mística femenina i transcendència”. Un plantejament que resulta “molt interessant” per als experts consultats: “La simbologia és essencial a Berghain perquè actua com a eix semàntic múltiple allà on la lletra, el so i la imatge es troben”, argumenta la catedràtica de la UB.
Malgrat que, sonorament, el primer avançament de Rosalía es distancia dels seus darrers treballs d’estudi, tots els discos -i, Lux, seguirà el mateix camí, tal com ha explicat la mateixa cantant- tenen una clara simbologia religiosa. En el cas de Berghain, tal com detalla Magda Polo, “la simbologia li serveix per connectar la cultura tecno amb una experiència quasi ritual i mística”, ja que Berghain és un club nocturn molt exclusiu convertit en la capital del món del tecno. En els seus anteriors discos, però, Rosalía ja impregnava les seves creacions audiovisuals d’una gran simbologia espiritual. Generalment de forma visual, però també auditiva, com en la cançó G3 N15, del disc Motomami, en què apareix una nota de veu de la seva àvia que diu: “M’agrada pensar que en moments difícils sempre ajuda moltíssim tenir una referència a Déu… Diria que, en primer lloc, sempre és Déu, i després la família. La família és tan important carinyo…”. Una nota de veu que reflecteix la importància de la religió en la seva música, i, per tant, en l’espectre simbòlic que crea. “Rosalía no s’afanya a fer els àlbums perquè té molt clar que el seu sentit artístic és fer de mediadora entre la sensibilitat sonora i el món transcendental del qual tant ens parla”, constata Magda Polo.
Amb Berghain, Rosalía enceta una nova etapa artística que, per al periodista musical Jordi Bianciotto, mostra una clara aposta per a la “música acadèmica”. És a dir, la música que s’estudia als conservatoris i les escoles de música: “És fer valdre el respecte cap a la música acadèmica. Deixar clar que això no vol dir fer música encotillada, sinó que també hi ha una gran llibertat creativa”, assevera. Una llibertat creativa que, per a Jofre Bardolet, confirma Rosalía com una gran “artista polifacètica”: “Sempre busca anar un pas més enllà”, afegeix. Ara, doncs, només queda esperar al divendres 7 de novembre, en què es publicarà al complet el nou disc. Un disc, articulat en quatre moviments, que inclou col·laboracions amb Carminho, Estrella Morente, Sílvia Pérez Cruz, l’Escolania de Montserrat, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i Yahritza.
