L’escriptora Marta Marín-Dòmine no té por de construir històries a partir d’experiències íntimes. Ja ho va demostrar amb l’exitosa novel·la Fugir era el més bell que teníem, un homenatge al seu pare, i amb el seu nou llibre, Diré que m’ho he inventat –guanyador del Premi Sant Joan–, va més enllà i explora la figura de la seva mare. Marín-Dòmine aborda les complexitats d’una dona que va viure durant la dictadura franquista i que, tot i que inicialment volia ser mare, després es va adonar de tot el que comportava i se’n va penedir. D’aquesta manera l’autora trencar amb el mite de la maternitat i obre un debat sobre la figura femenina.
A ‘Fugir era el més bell que teníem’ homenatja el seu pare. Amb aquest nou llibre descriu una relació molt diferent amb una mare que no ho volia ser. Aquest llibre sorgeix de les seves entranyes?
La mare del llibre sí que volia ser mare, però no li havien explicat què implicava. Aquest és un punt on es poden veure reflectides moltes dones. Hi ha una diferència entre el fet idealitzat i la realitat, però és una dona que després de molts avortaments aconsegueix ser mare i després se’n penedeix. Vull distingir-ho bé perquè justament és la clau del llibre. Això pot passar a totes les dones, perquè què sabem de la maternitat fins que tenim fills? Què en sabem de les transformacions del cos i de la ment? Des de molt jove he estat molt rebel a les estructures familiars i aquest llibre és un reflex d’això. Pertanyo a una generació molt crítica amb la família nuclear occidental.
És un llibre per fer les paus d’alguna manera?
No, en absolut. Ni per fer les paus ni de reconciliació. És un llibre d’anàlisi i reflexió.
És complicat escriure sobre una qüestió tan personal?
L’anterior llibre també era molt personal, però és cert que costa més expressar aquesta crítica. Però hi ha hagut la voluntat d’escriptura.
Diria que la mare ens marca per sempre?
Això segur. Les mares o totes aquelles persones que tenen cura de nosaltres i són properes a nosaltres físicament. A més, una relació fill mare deu ser diferent, ni més fàcil ni més difícil, però diferent de la d’una mare i la seva filla. El fet de tenir un cos igual marca i deixa una empremta. A més la figura de la mare està molt mitificada per la societat. Els homes la veuen com una cosa sublim, però les dones sabem la realitat.
S’hauria de ‘matar’ la mare modèlica i sacrificada que ha promogut sempre la societat patriarcal?
No ho he expressat mai com ‘matar la mare’, però entenc el concepte. El que em sembla interessant és reflexionar sobre la funció de la mare. Hi ha la funció biològica, parir, i després la funció que se li dona a la maternitat en les diverses societats. La societat africana no dona a la mare el mateix paper que nosaltres. També depèn de les ideologies, el comunisme mirava la maternitat d’una altra manera. No per haver donat la vida necessitem estar tan identificades amb la mare o amb els fills.
Com pot gestionar una filla la falta d’amor de la seva mare?
De moltes maneres, però no vull que el llibre s’entengui a partir del relat d’un trauma. La vida està feta de traumes, no sé com es gestiona. Professionalment, em sento molt exitosa i he fet el que he volgut, però no sé com es gestiona això. Em costa abordar preguntes psicològiques sense tenir en compte el treball literari perquè em sap greu que el llibre s’entengui així. És un llibre escrit d’una manera determinada per complir una voluntat literària i la qüestió traumàtica l’esquivo. A més he seleccionat els moments amb potencial literari, perquè si hagués descrit una mare Heidi hauria estat molt avorrit.
És una mare molt complexa. La perdona?
Descriure aquesta complexitat és el que buscava. Era una mare que em va obrir el món dels sentits i la sensualitat perquè tenia una relació amb el seu cos i amb el cos dels altres molt interessant per a l’època en la qual vivia. Era una dona amb una complexitat psicològica que suposo que es va anar fent més complexa encara perquè vivia en una dictadura. No sé si actualment podem comprendre què implica viure sota una dictadura, però és un control total sobre els actes i sobre el cos. Perdonar-la? Potser l’intent del llibre és entendre’n els matisos.
Aconsegueix defugir els tòpics de gènere que es vinculen sovint a la vida familiar. El feminisme és un dels punts forts de la novel·la?
El feminisme m’ha fet pensar molt i en un moment que s’explica en el llibre, quan era molt jove, em vaig adonar que la meva mare havia tingut un gran valor a l’hora de dir que no se sentia còmoda sent mare. Una altra part del feminisme, però, m’ho ha posat difícil perquè ha tendit a mitificar justament la figura de la dona en general. Aquest llibre és donar compte d’això més que no pas abordar el perdó i la reconciliació. És preguntar-se què fem des del feminisme amb la figura materna. En la religió cristiana ho tenen molt clar, en fa un mite. Tant mite que ni pareix, la dona. Volia confrontar aquesta imatge tan vaporosa per analitzar què fem en realitat amb aquest cos femení que està controlat per totes bandes. Jo no sé com aborden avui en dia les dones joves la menstruació. Tampoc no se sent parlar gaire de la menopausa ni dels avortaments. Hi ha tot de tabús al voltant de la dona i del seu cos. El llibre és un petit i humil intent d’obrir portes per parlar de tot això. M’agradaria parlar de generacions diverses, perquè han passat molts anys, però seguim tenint punts de confluència.
Què se sent en guanyar un premi com el Sant Joan?
Un gran agraïment. Vaig presentar-lo sabent el jurat que hi havia, un senyor jurat, i el fet d’haver guanyat m’ha agradat molt. És un premi que hi ha anys que es declara desert, el que indica una independència total del jurat. Fa tres anys que he tornat del Canadà, on he viscut molts anys, i també és una inserció dins la cultura catalana. Un premi et confirma i et reafirma que ho estàs fent bé o que com a mínim interessa.
Té més projectes pensats?
Sí, sempre en tinc, és un dels meus defectes. Precisament és explorar més sobre com vivim les dones l’espai. És a dir, m’agradaria molt, encara que és impossible, fer la història de les pors que hem tingut les dones de caminar soles pels camins del món. Com es fa aquesta història? Doncs no ho sé perquè ningú n’ha parlat. Se n’ha parlat a través dels contes, Hansel i Gretel, la Caputxeta Vermella… Però què ha passat a les dones quan han anat caminant soles pels camins ho podem imaginar però no s’ha explicat.
Hi ha homes a qui els podria sorprendre aquesta qüestió.
Ho sé. És una por que ens acompanya tota la vida. Jo soc gran, m’agrada molt viatjar sola i sento por. He parlat amb companys cultíssims que encara avui en dia diuen que això és una ximpleria. I no cal ni viatjar, aquí mateix passa. Aquesta història m’interessa molt passar-la per la literatura perquè sociològicament ja la coneixem. Vull parlar amb diverses dones de diferents edats i professions perquè aquesta història continua sent vigent. En algun moment els homes hauran de ser solidaris, són ells els que han de canviar perquè passejar és més que un dret per a nosaltres. No he perdut mai la consciència que l’experiència femenina és diferent, anem pel món d’una altra manera i molts cops és molt incòmode.
Què espera de la crítica ara que el llibre ja està disponible a llibreries?
Que entengui que és un treball literari. No és ni un exercici de resiliència ni vull ser exemple ni model per a ningú. Que un retall que sorgeix de la meva experiència pugui fer rumiar a altres persones, dones i homes, què significa ser mare i la dificultat implícita. També que no ens obliguin a estimar la família, sinó a respectar-nos.
