L’escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949) té molts projectes de novel·la entre mans, però ha fet una aturada per centrar-se a recopilar tots els contes que ha escrit en la seva trajectòria i ajuntar-los en un volum de gran bellesa que ja està disponible a totes les llibreries. Tots els contes (Columna) ha servit per ordenar les històries breus de Barbal, tant les que tenen més de quaranta anys com les més actuals, i presentar-les al lector d’una forma amena. “Trobar tots els contes i endreçar-los ha estat tot un repte”, deia l’escriptora en un esmorzar informatiu aquesta setmana. En aquesta entrevista amb El Món parla també d’altres reptes, com ara els que afronta el català per evitar convertir-se en una llengua residual.
Amb ‘Tots els contes’, sobretot amb els inèdits, podrem veure una altra versió de Maria Barbal?
És possible veure una altra imatge d’una trajectòria literària. Aquí hi ha contes que no es corresponen del tot a les novel·les que he anat publicant, perquè el conte et dona més oportunitats tant de to com de tema. Com que és una cosa sintètica pots anar tastant diferents temes. En canvi, les novel·les són limitades per l’extensió, encara que hi pugui haver diversos temes i personatges. Té una complexitat que potser no permet exercir tants tons. Hi ha contes sorprenents, irònics, satírics, cruels… No crec que hagi escrit cap novel·la amb aquest to.
De què gaudeix més, d’escriure novel·les o d’esmolar trames fins que en surten contes com els d’aquest recull?
Potser per tarannà la novel·la m’agrada més perquè suposa una dedicació continuada en un temps llarg. Sento que tinc més possibilitats d’avançar, retrocedir, ampliar, escurçar… En canvi, el conte té unes regles molt estrictes que normalment necessitaria un temps breu per escriure’l, un temps bastant més llarg per deixar-lo descansar i un altre temps per polir-lo. Trobo que a l’hora d’escriure són molt diferents, a l’hora de fer-te arribar les idees són molt semblants.
Continuarà escrivint i publicant contes?
M’agradaria, només puc dir això. Hi ha molts incentius a la vida diària pel conte, a vegades és un detall, una imatge que se’t presenta d’una manera molt natural, una anècdota… Es produeix contínuament. També tinc dues novel·les en marxa i vull acabar-les. Tinc molta feina.
Fa un ús de la llengua molt precís, ric, clar i concís. Creu que el domini de la llengua s’està perdent?
És difícil parlar d’això amb solidesa, perquè ens trobem en una situació complicada del català a les grans ciutats. El català ha retrocedit molt en la vida ordinària i, per tant, esperar que el català que sents sigui apropiat i ric és ser molt optimista, encara que tot és possible perquè som molts els parlants. Hi ha persones que parlen amb molta precisió i mantenen la llengua, però s’ha perdut bastant. Vaig estar rellegint Contrallums de Víctor Català i et trobes amb una llengua d’una riquesa que et deixa absolutament fora de joc. Avui dia, seria impossible escriure així i tenir lectors.
Ha dit que s’ha de ser positiu per pensar que la situació millorarà. Quin seria el primer pas per revertir el retrocés?
El primer pas el sap tothom de sobres, és utilitzar el català d’una manera natural amb tothom. Esperar que l’altre digui que no t’entén abans de canviar. Els catalans en general ho fem just al revés, ens passem al castellà a la primera de canvi o fins i tot abans que l’altre parli. Ens hi passem perquè veiem una noia negra o un noi magrebí i assumim que no parlen català, però potser han nascut aquí o fa trenta anys que són aquí. Però això ho hauríem de canviar tots i la societat per definició no és voluntària.
És una escriptora molt prolífica, com demostra aquest volum. És molt disciplinada a l’hora d’escriure?
No ho soc en absolut. Aquí hi ha contes dels anys vuitanta, fa molts anys que escric i s’han reunit molts contes. Bàsicament, ha passat això, perquè de disciplinada no n’he estat mai, tot i que crec en la disciplina. Penso que qui vulgui escriure ha de tenir una certa disciplina, posar-s’hi cada dia unes hores. Jo he estat una persona que ha començat a escriure quan tenia una feina que m’ocupava el temps i, per tant, quasi sempre he estat pendent del temps repartit i aquí poca disciplina podia tenir.
Li ha costat compaginar l’escriptura, la docència i la maternitat?
M’ha costat molt, aquesta és la realitat. Potser diré que he estat una persona que no s’ha angoixat expressament per això. Ho he portat bastant bé. Soc bastant resistent a aquestes situacions, però és cert que et produeix a vegades una certa frustració perquè veus que vols acabar una cosa i no pots o que t’has de dedicar més a la feina o a la família i deixes de banda l’escriptura.
Els homes ho tenen més fàcil en aquest sentit?
En general els homes ho han tingut més fàcil. Ara crec que estem en un altre moment en el qual hi ha molts homes que són corresponsables de la parella i dels fills. Això és una molt bona notícia.
Quan presenta les seves obres a l’estranger fa el paper d’una mena d’ambaixadora de Catalunya. Què explica del país?
El cert és que sí, he fet bastant aquest paper. Sobretot la primera vegada que vaig fer una gira de presentacions a Alemanya. Em vaig trobar amb un públic que no sabia que existia la llengua catalana. Sabien que existien Barcelona i Mallorca, però que hi havia una llengua que a més s’escriu i té una tradició literària molt antiga, no. Em feien moltes preguntes sobre aquest tema. Ah, però pots escriure en català? I es publica? Jo anava explicant coses de Catalunya, del català i de la literatura catalana.
Avui en dia encara se sorprenen que escrigui en català i no en castellà?
No, les últimes vegades ja no s’ha produït tant aquesta sorpresa, suposo que perquè ha augmentat el nombre d’autors traduïts. Potser ja s’ha normalitzat una mica aquesta ignorància.
Ho ha viscut com una responsabilitat o una feina que l’incomodava?
Sí, incomodar en el sentit que jo pensava que no havia anat allà a explicar això. Anava a parlar d’un llibre que havia escrit jo i per a això em sentia preparada, però no estava tan segura quan parlava d’això altre. Hi havia aquesta responsabilitat d’intentar explicar-ho bé i sense estridències ni enemics. Havia de fer una mica de resum històric.
Escriure en castellà va ser una opció en algun moment?
No ha estat una opció, però en aquest volum hi ha un conte en castellà perquè un editor aragonès em va demanar un conte per a un volum de contes del Pirineu. Soc capaç d’escriure en castellà, tota la meva formació ha estat en castellà, però la meva literatura parteix d’un món personal molt vinculat a la història de Catalunya i no em naixia fer-ho en castellà. Els meus llibres tracten les tradicions, la sociologia, la geografia… el que em sortia és escriure-ho en català.
Per què molta gent catalanoparlant i que s’estima la llengua acaba llegint en castellà? Infravalorem la literatura en català?
Seguríssim. Això es nota molt per Sant Jordi. Hi ha gent molt catalana que compra els llibres en castellà. En part és pel dèficit educatiu que portem de tants anys. Parlo de persones ja madures que tenen por que els costarà més en català. També pot passar, per part de lectors més joves, que creguin que és impossible que la societat catalana, que és petita, pugui donar una literatura d’un nivell similar a l’espanyola.
Per tant, part de la culpa que s’estigui perdent el català és nostra.
Penso que sí. Però pels fets que s’han produït i que ens han marcat a moltes generacions. No és normal que jo, que era una nena nascuda a Tremp, un poble de 5.000 habitants tots catalanoparlants, només pogués estudiar en castellà. L’Església només parlava en castellà, la burocràcia, només en castellà… És clar, a la persona que ha patit aquesta privació de la seva pròpia llengua això li queda com una marca i ho arrossega. Potser també ho passa a les següents generacions. En la generació que ha pogut anar a escola i aprendre les dues llengües no hi hauria d’haver cap problema, però hi ha l’herència familiar de veure que la mare canvia de llengua quan entra al forn segons qui l’atén o tria un llibre en castellà en comptes d’un en català.
Quins nous valors de la literatura catalana creu que destaquen més en el panorama actual?
N’hi ha molts i sobretot moltes. Hi ha hagut una eclosió o florida d’autors nous entre els quals moltes escriptores que estan marcant una pauta. També és una cosa sorprenent que, en una llengua que està patint una recessió que la pot portar en no gaires anys a ser residual, hi hagi una força creativa tan vàlida. Potser fins i tot està relacionat, és com retenir alguna cosa ara que podem.
Quan va publicar ‘Pedra de Tartera’ deia que se sentia més valorada fora que a Catalunya. Continua sent així?
Potser ho vaig dir per les traduccions, però ara ja no. On soc més valorada és aquí. Em sento molt reconeguda.
