Manuel Valls –artista en tres fases i que no s’ha de confondre amb l’aspre polític hispanofrancès– és, com Walt Disney, un català original. Sense acabar els estudis elementals, ha estat pintor, galerista, guionista, productor cinematogràfic i novel·lista. Tastaolletes recalcitrant, en diu ell. Valls no es moca en mitja mànega i en cadascuna d’aquestes activitats ha desbrossat camins. Ha estat un galerista transgressor, punter de l’art conceptual a Catalunya i un productor de cine d’autor i de pes. Ha venut quasi un milió de novel·les i no ha parat en torreta sense eixir del barri de Gràcia. Va nàixer el 1952 i s’ha arruïnat unes quantes vegades per falta de públic i de sensibilitat. I no se n’ha cansat. El mes de setembre en l’espai que ara és casa seua obre una nova galeria, Arts Club BCN. Que no li passe res. La inquietud intel·lectual i la coïssor cultural passen factures que piquen i couen.
Sap què és un artista del Renaixement?
Una persona amb una gran pluralitat d’interessos, artístics, humanístics.
I això deu ser vostè.
[Llarg silenci]. Més enllà de la meva modèstia, sí. Em podria definir una mica com una persona renaixentista a aquest nivell, sí.
Un tastaolletes artístic?
Aquesta és la definició més apropiada! Soc un tastaolletes vocacional. Mira, el meu interès pel món de l’art neix quan tenia 16 anys. Primerament he d’aclarir que jo vaig néixer al carrer d’aquí sota. Per tant, porto 73 anys vivim en aquest barri. Només m’he mudat de carrer. Soc fill d’una persona que es va apuntar voluntari a les Brigades Internacionals, va estar a tots els fronts, el van afusellar i no el van matar. Gràcies a la gestió dels Maragall i els Moragas, perquè el meu pare vivia a Sant Gervasi, després va aconseguir un indult de Franco.
El van afusellar i no el van matar?!
Sí. Els afusellaven al castell de Montjuïc de vint en vint o de trenta en trenta, amb una metralladora d’aquelles fixes, i el meu pare i el Negre –un comissari polític amic seu– es van tirar a terra uns segons abans de sonar els trets. Els guàrdies moros els remataven amb la baioneta després de donar-los un puntelló per veure si es movien, i ells es van quedar molt quiets. Els van fotre al carretó dels morts, que els baixava cap a Can Tunis, i van saltar abans d’arribar-hi. Els van agafar de seguida, amb la sort que aquell mateix dia va arribar l’indult de Burgos que havien aconseguit els Moragas i els Maragall. Tot i això, es va tirar després deu anys a la presó.
El meu pare era de naixement poliomelític. Tenia una cama molt més curta que l’altra, dues o tres vegades més prima, i un braç que quasi no podia fer servir. Lògicament, no podia empunyar un fusell ni estar al front. Va recórrer tots els fronts de guerra, però a la rereguarda, a la cuina, perquè ell no podia córrer amb un fusell a la mà. Era impossible. Després es va guanyar la vida sempre com a enllustrador de sabates. Amb uns antecedents penals com els seus, ningú li donava feina…
Què et vull dir amb això? Que soc fill d’una família tremendament humil del barri de Gràcia i que a casa meva mai vaig veure ni un quadre ni un llibre, perquè tant el meu pare com la meva mare eren analfabets. De què em ve a mi l’interès que he tingut al llarg de tota la meva vida pel món de la cultura i específicament pel món de l’art? Doncs, mira, d’una puta casualitat. Jo tenia 16 anys, una tarda vaig anar a l’Escola Massana a buscar un amic que hi estudiava, el Ramon Solé, i vaig veure que davant la porta, en allò que era l’antic hospital, hi havia una exposició de Joan Miró. Era el 1968. Jo no sabia ni qui era remotament Miró. Vaig entrar a veure-la i vaig sortir-ne tan commocionat –la paraula és commocionat–, que mai m’he recordat com vaig tornar a casa meva. No sé si vaig agafar el metro a Liceu, no sé si vaig pujar caminant, no me’n recordo. Sé que allò em va canviar radicalment la vida. L’endemà i durant sis mesos anava cada dia a la Biblioteca de Catalunya, que també era al recinte de la Massana, llegint tot el que vaig poder, en català i en castellà, que eren les llengües que coneixia, sobre Miró. A través seu vaig entrar al que ha segut l’art del segle XX. I de totes les èpoques. D’aquí ve el meu interès.
I molt ràpidament ja munta la primera galeria d’art…
Jo he segut molt prematur en tot. Vaig tenir el meu primer fill als 18 anys i la seva mare en tenia 16 o 17. M’haurien haver pogut fotre a la presó per corruptor de menors en aquella època. Vaig començar a treballar als 13 o 14 anys. En una farmàcia, repartint pastissos cada diumenge, en una botiga de teixits al passeig de Gràcia, Can Gratacòs… fins que vaig poder entrar a Selecciones Ilustradas, una agència de venda d’originals de còmics a l’estranger, que estava relativament a prop del món de l’art. El Picanyol, un dibuixant de còmics molt amic meu, treballava en aquesta empresa i em va dir: “Mira, a Seleccions trauen una revista de música, que es dirà Hit, i estan buscant gent per treballar-hi. Jo hi vaig entrar de puto aprenent.
Quan comença a pintar?
Com t’he dit, l’any 68 vaig descobrir Joan Miró, que em va canviar absolutament la vida. Diria que als 19 anys vaig tenir la sort que un personatge per a mi entranyable, que es deia Jordi Vallès, va descobrir la meva obra. El Jordi anava a dinar cada dia a un restaurant que hi havia a la plaça de Sant Agustí i un dia Rosa, la meva parella, li va dir que coneixia un noi que pintava molt bé. El Jordi va veure el que jo feia i em va aconseguir una primera exposició a la Petite Galerie de Lleida, que movia l’Institut Français. Allà vaig fer una exposició individual amb 21 anys, el 1973.
Havia començar a pintar de manera autodidacta. Mai va anar a cap centre per aprendre’n…
Sempre m’he declarat absolutament autodidacte en tot. Vaig abandonar el Batxillerat en segon o tercer. Des de llavors mai més he estudiat res. Mai. No m’ha interessat mai anar a cap escola.
D’on li va venir la intuïció, el coneixement, per pintar i arribar a exposar?
M’és molt difícil d’explicar-ho. Soc una persona molt inquieta, molt curiosa. No em fa por res. Allò que en diuen “reptes personals”, no és que m’agradin o em desagradin, però sempre els he afrontat d’una manera molt natural. Amb 17 anys vaig comprar una peça del Francesc Artigau, que ara té la meva exdona, pagada a terminis a una galeria del carrer del Consell de Cent. Amb 17 anys! Amb un tros de melena fins aquí, una parca d’aquelles amb caputxa, comprant una peça a terminis… L’amo de la galeria flipava.
Sempre he tingut la sort de tenir una gran voluntat d’aprendre. Tota la del món. Però passar per una escola o una acadèmia, no sé per què, però sempre ha anat en contra dels meus principis. No em preguntis per què. Sempre m’he rodejat de gent molt més gran que jo i suposo que, en veure un xavalet tan jove, amb la meva energia, la meva curiositat natural i la meva empenta, la gent m’adoptava amb una certa estima.
Qui el va adoptar com a pintor al començament?
A part la Petite Galeria de Lleida, després vaig exposar a la Sala Vinçon. Devia ser el 1974. Aquella sala era un lloc magnífic. Durant més de trenta anys va programar unes exposicions sensacionals. Després, he passat per totes les galeries de Barcelona.
I qui l’introdueix en l’art conceptual, en les tendències artístiques del moment?
És molt fàcil. A través del Miró, descobreixo l’Alexandre Cirici Pellicer, que era el gran crític d’art català d’aquella època. Immediatament després començo a llegir L’art català contemporani, que és un totxo de 500 o 800 pàgines, on Cirici fa un repàs de tot el que és l’art català des de finals del XIX fins a les darreres tendències d’aquella època. Jo, aquest llibre, el dec haver devorat deu, vint vegades, perquè me’l sé tot de memòria. Allà vaig trobar tots els artistes catalans que m’han interessat. Des de la guerra civil fins al 1970, que és l’any de l’edició del llibre.
I vostè va prendre partit per l’art conceptual…
Això va ser un procés una mica més complicat. Malgrat que jo era casat, em van obligar a fer el servei militar. Vaig fer-lo a Palma de Mallorca. El pintor Guinovart em va dir que anés a veure allà uns amics seus de la sala Pelaires i ho vaig fer. Però no em preguntis com, un bon dia vaig anar a parar a una altra galeria que es deia Quatre Gats, del Ferran Cano, de l’Àngel Juncosa, que era nebot del Miró, i del Pito Darder, que era el psicòleg personal del Joan March. Allà em van acollir molt bé. I poc després de connectar amb ells, vaig fer un happening, una performance. Vaig omplir tota la galeria amb fulles dels plataners que hi havia a la Rambla de Palma. Els vaig afegir uns llums i, amb uns permisos, en un estudi de gravació de Barcelona, vam enregistrar una cinta sense fi amb sons d’un bosc de nit. Aquella peça es va dir Paisatge nocturn. Aquesta és la primera cosa que vaig fer. També, encara a Palma, on vaig viure sis mesos més perquè em van sortir diferents exposicions a Quatre Gats, vaig començar a fer unes peces, de 50 x 70, sobre uns cartrons blancs on enganxava, per exemple, una bosseta de te, una cullereta… Objectes molts petits, d’ús normal, quotidià. Hi afegia uns dibuixos de traç, unes coses molt precises, molt ben fotudes. Amb allò vaig fer una exposició a Vinçon, que es deia Vint dibuixos objectes i dos jardins. Per què dos jardins? Perquè vaig muntar dues jardineres, amb centenars o milers de quilos de sorra de platja. A l’una hi havia plantats trossos de mirall trencat que clavaven a la sorra mates de pèl humà i a l’altra hi havia plomes d’ocells, totes blanques.
A partir d’allò em vaig radicalitzar molt i vaig començar a fer peces de tipus conceptual, que més que res era fer experiències a la natura. Per exemple, vaig fer un cercle de pedres enorme on les peces s’engreixaven amb greix animal. En vaig dir Cultius. Vaig muntar amb això un parell d’exposicions, la més important de les quals va ser a Madrid, a la galeria Boades.
Vostè era el més modern de la tribu…
Bé, potser sí. Un dels més moderns de la tribu. El que passa és que jo no tenia gaire contacte amb la meva generació. Als 20 o 21 anys se’m va ocórrer una idea: fer-me editor. Vaig crear una editorial que es deia Art Enllà. Jo encarregava a un artista que em fes deu peces per fer postals. No que fossin reproduccions d’obres, sinó que ell pensés a fer deu peces de grandària postal. I vaig fer quinze o setze col·leccions.
Vaig començar amb Joan Brossa, que em va regalar el nom d’Art Enllà perquè jo no en tenia. Em va dir: “Bé, ja et buscaré un nom!”, i me’l va donar. “Hòstia, m’agrada!”. Vaig començar, doncs, amb una col·lecció de poemes-objectes seus, que em va fotografiar Joan Fontcuberta, perquè ell no tenia ni fotos d’aquelles peces encara. Després, una col·lecció de peces d’en Tàpies. El Tàpies, pobret, amb mi va ser molt generós i molt amable. Em truca una setmana després d’encarregar-l’hi i em diu que ja en té dues peces i que les vagi a veure. M’havia fet dues postals, dues obres matèriques d’ell, collonudes. Li vaig dir: “T’ho agraeixo molt, però no és això. Jo busco una cosa que tingui més a veure amb els objectes que tu has manipulat”. “Aaaah, val”. I em va regalar les dues peces aquelles, que em vaig haver de vendre amb el pas dels anys.
Després vaig fer Richard Hamilton, que és el creador mundial del pop art anglès i que em va fer deu peces magnífiques; Wolf Vostell, un artista alemany, que junt amb el Joseph Beuys, va impulsar el grup Fluxus, on hi havia la Yoko Ono, que també va ser molt amic meu. Igualment van venir el Muntadas, el Francesc Torres, el Miralda… tots els artistes catalans importants que vivien a l’estranger en aquells moments. Vaig acabar amb el Carlos Pazos.
Vaig fer el Vostell a través de la Maria Lluïsa Borràs i el Francesc Vicens, que va ser el primer director de la Fundació Miró. A través d’aquesta gent gran que m’adoptava perquè veia en mi una empenta que no era gaire normal. Llavors em van contractar com a director de la Galeria G, una galeria que s’acabava d’obrir a Barcelona, al carrer de Casanova. Allà es van fer dues grans exposicions del Warhol. Des d’allà també vaig organitzar un happening del Vostell en una cimentera de Garraf. La meva aportació més important a la G va ser que vaig agafar tots els artistes conceptuals catalans que m’interessaven més personalment i els vaig fer entrar a la galeria. D’aquesta manera, es va convertir en la primera galeria comercial d’art conceptual de tot l’Estat.
Després va muntar-ne dues o tres més fins arribar a aquesta darrera… La primera, Rose Sélavy, que va canviar de nom i es va dir Compact Art, més tard, Art Design i finalment, Art Enllà…
Vaig tancar Art Enllà fa dos anys. I on som ara, aquesta planta baixa que és casa meva actualment, a partir del 15 de setembre serà una nova galeria que es dirà Arts Club BCN. La primera exposició es dirà Wallpaper, mur de paper, on participaran pintors, il·lustradors i fotògrafs. Tothom haurà de fer una peça de 31 x 31 que anirà amb una funda de plàstic. Totes aquestes peces constituiran un gran mural, cosa que jo ja havia fet en una galeria que vaig tenir al Poble Nou.
Diu que començarà les obres el 15 d’agost i que obrirà la galeria el 15 de setembre?
Sí.
Vostè en sap molt, d’obres d’art, però poc d’obres en general…
I tant que en sé! S’han de fer poques obres aquí, eh!
Parlava d’una gran exposició en una galeria que tenia a Poble Nou. Aquesta devia ser Art Design. Li va anar bé aquella galeria?
Art Design va ser un drama tremend.
Per què?
Jo, entre el 1972 o 73, quan vaig fer la meva primera exposició, i el 1983, quan vaig fer-ne l’última fins aquell moment a Barcelona, vaig anar a set o vuit països de tot el món, vaig fer moltíssimes exposicions individuals, Barcelona, Madrid, Sevilla, Palma… en molts llocs. Però en deu anys no vaig vendre mai ni una peça. Mai.
Perquè no volia o per què no li’n compraven cap?
Perquè ningú me’n va comprar cap.
És a dir, deu anys exposant arreu i mai va vendre res.
És això, sí. Als 18 anys, no em preguntis com, però devia ser a través del Brossa, vaig aconseguir el telèfon del poeta J. V. Foix, que em va convidar a prendre cafè a casa seva, a Sarrià, una tarda. Aquella tarda també havia convocat un jove poeta que jo no coneixia i que es deia Vicenç Altaió. Vam coincidir tots dos, ell amb 17 i jo amb 18 anys, a casa del Foix, que ens va atendre meravellosament bé, tota la tarda. Al moment en què ens va acompanyar a la porta per acomiadar-nos em va dir: “Aviam, jove, vostè es vol dedicar professionalment a la pintura. És això?”. “Sí, senyor”. I vostè, senyor Vicenç, vol ser poeta”. “Sí, senyor”. “I ja saben de què viuran la resta de la seva vida?”.
Clar, vostès no tenien cap pastisseria…
Exacte. Ho va matisar molt bé. Ens va dir: “Jo tota la vida he pogut dedicar-me a la poesia i a freqüentar el món de la pintura, perquè tinc una pastisseria on treballo tot el dia. Si no, no m’hi hauria pogut dedicar mai”. Allò, aquella frase del Foix, també em va canviar la vida. Els dos moments que m’han canviat la vida van ser l’exposició del Miró i la conversa amb el Foix. Amb ell vaig entendre que una cosa era la meva implicació tant en el món del galerisme com en el de les edicions o en el de la pintura i una altra guanyar-me la vida.
Per tant, no passava res si no venia cap quadre, perquè ja era això. Molt bé. I com es guanyava la vida?
He tingut una sala de festes que es deia Bailes Selectos, el Salón Cibeles, al carrer de Còrsega, on durant cinc anys cada dijous, divendres i dissabte a les nits jo ficava unes 2.000 persones que pagaven rigorosament l’entrada i les copes a part. Quan era director de la Galeria G hi havia una impremta al carrer de Joaquim Costa que m’imprimia totes les postals d’Art Enllà. A la cantonada hi havia un bar preciós, modernista, Casa Almirall, un establiment de 1860, em fa l’efecte. Abans d’entrar o després de sortir de la impremta parava en aquell bar a fer-me’n una. Un dia li vaig preguntar al propietari si me’l traspassaria i em va dir que sí. Des d’aquell moment he tingut tres o quatre bars, una sala de festes… I m’hi he guanyat la vida. L’activitat que més diners m’ha fet guanyar van ser els Bailes Selectos. Vaig haver de formar una orquestra de músics professionals amb esmòquing perquè no n’hi havia cap a Barcelona. Només hi havia les que feien les festes majors i aquelles cobraven una barbaritat. Van muntar Bailes Selectos jo i el Carlos Pazos sense un duro. Van formar aquella orquestra amb quinze o vint músics i un combo de salsa, absolutament cubà, i vam gestionar aquella sala de festa durant cinc anys. A partir d’aquell moment sempre m’he guanyat la vida amb coses relacionades amb això.
I la galeria de Poble Nou el va arruïnar…
Tot això comença molt abans. Aquí, aquí, en aquesta mateixa habitació on som ara, vaig tenir una galeria durant cinc o sis anys que es deia Rose Sélavy. Després del meu pas per la Galeria G, l’art conceptual em va deixar d’interessar. Per programar la nova galeria vaig anar a la facultat de belles arts i vaig buscar alumnes que estiguessin al darrer curs. O sigui, me’n vaig anar a l’altre extrem. Aquí vaig programar una sèrie de primeres exposicions amb artistes d’aquella generació. Fins que un dia vaig descobrir aquest format [assenyala una filera de quadres petits, quadrats, que penja a la paret de davant]. És el format exacte d’un compact art. El meu fill tenia una botiga de discos a la plaça de Castella, al final del carrer dels Tallers, i en aquella època ja no es venien vinils, només cedés. Ell tenia un pany de paret tot ple de cedés. Jo cada vegada que anava a la botiga pensava: “Hòstia, m’agrada molt aquest format!”. Un dia vaig descobrir que hi havia qui venia els estoigs dels cedés sense el disc i vaig organitzar una exposició i vaig demanar a més artistes que cadascun em fes una peça per ficar dintre els estoigs. Em va agradar molt. Havia inventat el compact art collection. Entre aquests artistes hi havia el Xano Armenter, que duia vint-i-cinc anys vivint a Nova York; el Joan Fontcuberta, el fotògraf; el Vicenç Villaplana; el Lluís Lleó… una sèrie d’artistes catalans molts dels quals vivien als Estats Units. Vaig canviar el nom de Rose Sélavy pel de Compact Art Collection. A cada artista li demanava vint peces originals, que ja emmarcava d’aquesta manera. I les venia com a xurros!
Ostres! El primer duro en el cas de les galeries!
Sí. I pensa, per exemple, que les peces del Villaplana en aquest format valien 700 euros. Fa vint anys. I les del Lluís Lleó, 2.000, perquè eren unes peces tridimensionals. Em va anar tan bé, que em vaig associar amb un galerista que tenia un local aquí al costat, al carrer de Torrijos, la Galeria Metropolitana, per obrir-ne una a la Rambla de Catalunya amb Consell de Cent, en un pis principal, enorme, molt maco. Jo li vaig llogar la meitat del pis per fer les exposicions de Compact Art. I vaig compaginar durant molt de temps les exposicions de Compact Art a Rambla de Catalunya i les d’aquí.
M’anava molt bé. Però vaig cometre un petit error. Molt influït pel Lluís Lleó i el Xano Armenter, em van animar que programés peces d’artistes de Nova York. Artistes molt bons que eren amics d’ells. Vaig fer una exposició d’un tio nascut a Brooklyn de pare japonès i mare brasilera, Oscar Satio Oiwa. Perquè te’n facis una idea, aquell mateix any que vaig exposar les seves vint peces acabava de guanyar la Beca Guggenheim, que és la més important del món de l’art, amb un prestigi collonut. A part que no venir quasi ningú a la inauguració, no en vaig vendre ni una peça. Ni una! Després vaig programar un altre artista de Nova York que es deia Adam Cjanovich, una mena d’hiperrealista molt especial, però molt bo, un tio boníssim pintant, que va fer unes peces sobre aquestes barques de turistes que van a les cascades del Niàgara, on van tots amb uns impermeables grocs. D’un d’aquells viatges va fer unes peces precioses… No va venir pràcticament ningú a la inauguració i no en vaig vendre cap. Em vaig emprenyar i vaig tancar la galeria de la Rambla de Catalunya i la d’aquí. [Riu].
Molts anys després, el 2008, vaig embogir i vaig decidir obrir una galeria a Poble Nou, Art Design Barcelona. Allà em vaig arruïnar. Arruïnar del tot. Arruïnat vol dir que jo, que mai havia vist de prop cap símptoma de depressió, vaig agafar-ne una de cavall que em va durar cinc anys. Els dos primers anys no podia pràcticament sortir de casa.
Era una cosa especial, Art Design…
Vaig agafar un local fantàstic al costat mateix del Razzmatazz. La sala principal tenia 300 metres quadrats i en feia nou d’alçada. Hi havia una porta enorme que donava a un pati de 300 metres més i dues sales més petites al fons. Amb un altell dalt. Vaig llogar aquell local el 2008, una mica abans d’entrar la crisi. Vaig estar sis o set mesos d’obres perquè aquell local quan el vaig llogar era un taller de pintura i planxisteria de cotxes. Només per poder deixar les parets decents m’hi vaig deixar una fortuna. Al cap de dos anys i mig d’haver obert el meu advocat en aquell moment, que era un col·leccionista molt important i, a més, molt amic meu, em va dir: “Manel, tanca ara, perquè més no pots perdre”. I va afegir: “Tancar no vol dir traspassar-ho, perquè això no s’ho quedarà ningú. Agafes les claus i les tornes”. Vaig perdre 250.000 euros muntant aquella galeria. Fort! Vaig fer-hi coses extraordinàries, coses molt maques, n’estic molt satisfet, però m’hi vaig arruïnar del tot.
I ara torna Serrallonga, que no ha estat res…
Abans vaig obrir, anys després, el 2021, Art Enllà, que m’agradava com funcionava, els artistes que hi tenia, però ho vaig fer en plena pandèmia i vaig haver de tancar el 2022.
També s’hi va arruïnar?
No, però cada mes em costava entre 1.500 i 2.000 euros, que havia de posar de la meva butxaca.
I ara torna…
Sí, però ara torno a casa meva i, almenys, aquí no he de pagar lloguer!
No escarmenta mai, vostè!
No!
Quina mena d’art li interessa ara?
Aquí faré una cosa molt curiosa. Com t’ho definiria? Com t’ho podria definir que no semblés pedant? Penso exposar artistes de totes les edats, de gent de 84 anys –perquè no n’hi ha de vius més grans– fins als més joves. Només vetaré una cosa: totes les pràctiques conceptuals. Això de posar aquí tres rajoletes i no sé què més, no.
Però, escolte, vostè va començar així!
És que ara ho col·loco al seu lloc. Una galeria d’art és una cosa que es va inventar a principis del 1900 perquè el Saló oficial de París no volia exposar els corrents més innovadors. Arran d’aquell rebuig, naixen les primeres galeries d’art, que eren unes botigues que venien art, no que feien exposicions. Hi havia un senyor que hi penjava quadres i que els venia. Per definició, una galeria d’art és obligatòriament un lloc que ven obres d’arts, no que exposa.
Res d’art conceptual, doncs.
Exacte! Però aquesta vegada ho amplio a la fotografia. No hi soc un gran entès. Així com en pintura amb els anys he desenvolupat un olfacte, en fotografia no en tinc. Però, vista l’actualitat i la necessitat, perquè hi ha molts artistes que treballen en aquest àmbit, ho amplio. Faré 24 exposicions a l’any de quinze dies cadascuna. Totes seran individuals o petites col·lectives de quatre o cinc artistes.
Fins ací el galerista. I el novel·lista?
Primer, cronològicament, hi va haver el cinema.
D’acord, cinema, doncs.
Quan vaig deixar de pintar, que va ser l’any 82 o 83, vaig decidir que m’havia de guanyar la vida amb alguna cosa. En aquesta vida, si he tingut cap vocació, ha estat el cinema. No me’n preguntes el perquè, però el 83 o el 84 vaig muntar una productora de cine, Septimània Films. Vaig produir dotze llargmetratges i una pila de curtmetratges. També vaig ser vicepresident del Festival de Cinema de Barcelona i president de l’Associació de Productors Catalans durant molt anys…
Qui li va endreçar el cap a vostè?
No m’ho preguntis. No ho sé. Total, després de treballar vint-i-quatre hores al dia al món del cine, perquè jo hi treballava d’una manera molt implicada, gràcies al meu sogre d’aquell moment, vaig descobrir que en deu anys havia pagat cent vint milions de pessetes en interessos bancaris. Per què? Perquè tu venies els drets d’una pel·lícula, TV3, Televisió Espanyola, Canal Plus o qui fos et feia un contracte i llavors havies de descomptar del banc aquells diners per poder fer-la. Tot això suposava que paguessis el 16’5 per cent d’interessos bancaris. Cap contracte en aquella època recollia que, si es retardaven en el dia de pagament, aquell retard aniria a càrrec d’ells. Havies de pagar interessos durant dos anys, per tant, de trenta, quaranta, cinquanta, setanta milions de pessetes. Quan me’n vaig adonar l’endemà mateix vaig tancar la productora. I com que ja havia fet molts guions…
Un moment, un moment. M’agradaria que parlara d’una d’aquelles pel·lícules, El vent de l’illa…
De manera natural, tampoc me’n preguntis el perquè, el cine que a mi m’interessava era aquell que havíem batejat com “d’art i assaig”.
Ara cinema d’autor…
Això. Quan Gerard Gormezano em va dir que havia fet el guió d’aquella pel·lícula de seguida m’hi vaig interessar. Allò sí que era un repte. Una pel·lícula que s’havia de rodar íntegrament a l’illa de Menorca, ambientada al segle XVII…
Cara!
Caríssima! TV3 me’n va demanar els drets d’antena. No va voler comprar-la perquè el 80 per cent s’havia de rodar en anglès. Els menorquins parlaven en menorquí, però els anglesos parlaven en anglès. Malgrat això, vaig tirar endavant el projecte. Vam llogar tot el vestuari de Barry Lyndon a una gran empresa de vestuari. Vam tenir la sort que els regiments que hi havia a Menorca en aquesta època eren els mateixos que els de la pel·lícula d’Stanley Kubrick. Després, vam estar sis mesos a l’illa per rodar la pel·lícula, que inicialment s’havia de rodar en sis o vuit setmanes…
Què se n’ha fet, de Gerard Gormezano?
Va fer una altra pel·lícula, que no va anar gens bé. Nosaltres vam tractar El vent de l’illa amb una estima total. Va ser seleccionada per anar a la secció Panorama del Festival de Berlín, fora de concurs. Era la primera pel·lícula catalana que anava a una secció de Berlín. Un bon dia m’adono que els de la Generalitat havien contractat una pàgina de publicitat a El País i La Vanguardia –crec recordar– on es podia llegir: “Catalunya, endavant amb el cinema. La primera pel·lícula catalana que va al Festival de Berlín”. No n’hi va haver prou. Al cap d’un mes es donaven els premis nacionals de cinematografia al cinema Coliseum de Barcelona i en aquell acte anunciaven el passi d’El vent de l’illa. Qui signava la invitació era el mateix Jordi Pujol. Vaig rebre aquella invitació, vaig pensar: “Ara és la meva” i vaig trucar al conseller de Cultura, que era Joan Guitart. Li vaig dir que no només retiraria la pel·lícula d’aquell acte, sinó que, a més, l’endemà convocaria una roda de premsa per explicar una sèrie de coses. Òbviament, reivindicava els drets d’antena, perquè tenia un forat de 30 milions de pessetes amb aquella producció. Guitart em va trucar a la tarda i em va dir que ni ell hi arribava ni allò era el seu negociat. Em va dir també què havia de fer: “Truca ara mateix a Lluís Prenafeta i li comentes que no tens els drets d’antena perquè la pel·lícula no ha estat rodada en català”. L’endemà de matí jo signava amb TV3 el contracte de drets d’antena.
I Gerard Gormezano? Com és que se n’ha sabut tan poc?
Jo havia de fer amb ell una altra pel·lícula, però en aquella època en produïa massa i ens vam distanciar una mica. Se’n va autoproduir una que em fa l’efecte que ni es va poder veure. Fa un any o dos me’l vaig trobar, perquè segueix vivint on vivia, però no sé de què viu. Va fer algunes coses més com a director de fotografia, però molt poc.
Septimània, després d’un recorregut accidentat, també va acabar malament…
Vaig tancar Septimània Films, com t’he comentat, quan em vaig adonar que estava pagant uns interessos bancaris brutals. Abans, però, n’havia tingut una altra: Manuel Valls Producciones Cinematográficas. Amb aquesta empresa vaig voler produir una sèrie de televisió sobre el món de l’òpera. Vaig signar contractes amb Plácido Domingo, amb Josep Carreras, amb Alfredo Kraus, amb Montserrat Caballé i amb Teresa Berganza, per fer un documental sobre la seva vida on ells sortissin almenys amb dues peces cantades i en un assaig. Vaig aixecar aquell projecte. Llavors vaig conèixer un alemany, el doctor Klaus Kota, que vivia a Barcelona i que va entrar a coproduir la sèrie. El doctor Kota em va posar la condició que la volia distribuir ell, perquè tot i que era el productor, entre altres, d’El nom de la rosa, s’hi dedicava de manera ocasional. El que era de debò era un distribuïdor molt important de cinema que anava a tots els mercats. Vaig cometre l’error d’acceptar que la distribuís ell. Vam rodar tot el primer capítol, que era el Carreras. Hi sortia el Nuréiev, que vam haver d’entrevistar a l’òpera de París, i uns altres personatges… Vam rodar a l’Arena de Verona, a l’Òpera de Viena, a París i a diferents llocs més. Vam estar-nos un any amb aquell primer episodi. Va quedar preciós!
Ja podia ser preciós, ja…
Ho vam fer a pulmó, de manera completament independent, sense el suport de cap cadena de televisió. Quan vam anar al primer mercat, el Kota es va adonar, pobre home, que totes les televisions del món tot el que era òpera ho compraven a Beta Films, que era la seva competència. Allà es va acabar la sèrie i l’aventura. I llavors vaig muntar Septimània Films…
Que es va acabar quan va veure que…
Que treballava per als bancs! Jo cobrava un bon salari com a productor executiu de totes les pel·lícules, com a guionista de vegades, però vaig veure que treballava per mantenir el Banc de Sabadell. Com que havia tingut algun contacte amb Andreu Martín, que havia col·laborat amb mi en algun guió, se’m va ocórrer parlar amb ell. “Posa’t a escriure –em va dir–, perquè tu fent guions ets boníssim. Tens una imaginació prodigiosa”. A mi tota la vida m’havia agradat molt la novel·la negra, però ell em va donar un consell ben clar: “Només t’aconsello que, si vols guanyar alguns calés, fent novel·la policíaca no en guanyaràs cap. Ni un! Jo tots els calés els he fet amb la novel·la juvenil”. Em va dir això, però jo només havia llegit Enid Blyton!
Els Cinc i els Set Secrets…
Exacte! Res més! No en sabia res! Vaig posar-me a escriure com un boig i vaig escriure dues novel·les de dues-centes pàgines cadascuna. Un cop les tenia enllestides, vaig anar a una editorial de Grupo Zeta. Puta casualitat, el director literari del grup havia fet la mili amb mi! Era un pesat de collons, perquè era violinista i es passava el dia tocant el violí a la biblioteca. Jo tenia un permís especial per pintar allà un gran mural que em va costar tres o quatre mesos de fer. Tres o quatre mesos sentint el violí fent escales tot el puto dia. Aquell tio se les va llegir i em va dir: “Això no t’ho publicarà ningú perquè és molt dolent. No cal que ho ensenyis a ningú més”. Per causalitat li vaig preguntar quina era la millor editorial d’Espanya dedicada a publicacions juvenils. Em va dir… Ostres, ara no me’n recordo. Mira que té nassos la cosa. He publicat quinze novel·les amb ells. [S’alça i agafa un llibre de la prestatgeria de davant]. Això! Anaya! Aquesta va ser la primera que vaig publicar: Julia y la mujer desvanecida.
Per què va triar el castellà com a llengua literària?
Vaig anar poc a l’escola i només hi vaig aprendre a escriure en castellà. Havia llegit molt en català, però de gramàtica, fatal. Julia y la mujer desvanecida és del 97.
De Julia, en va fer quatre. I d’Eva, la seua altra protagonista, en va fer tres.
Però n’hi ha moltes més. Vaig portar aquella primera novel·la de Julia a Anaya. Ah, però, abans… El violinista de Zeta em va aconsellar que la passés primer per un corrector d’estil. “Hi ha molts errors d’estil que has de corregir”. Vaig passar-la per un corrector i Anaya me la va comprar de seguida. Vaig continuar editant amb ells durant deu anys. Quasi una novel·la per any.
Quants exemplars n’ha venut?
De la primera, 150.000. He venut quasi un milió d’exemplars en total i he viscut molt bé durant molts anys.
Però també va deixar d’escriure’n.
Sí, perquè me’n vaig cansar. Mirant-me la meva vida amb una certa perspectiva, veig que la componen cicles de quasi deu anys. Deu anys dedicat al cine, deu anys dedicat a escriure novel·les, deu anys com a pintor…
Què n’ha après? Què ha après de la vida?
Que els qui ens hem pogut dedicar a allò que ens venia de gust a cada moment som uns privilegiats. M’he de considerar un afortunat amb totes les de la llei. S’ha de ser fidel a dues o tres coses bàsiques. L’una és a tu mateix, l’altra és al lloc on has nascut –pots dir-ne barri, país, nació… com vulgues– i, per tant, a la teva llengua, i la tercera és que has d’anar amb la veritat per davant. Aquest és un bon consell. Si hi ha una cosa que odio més que cap altra a la meva vida, és la mentida. Una cosa és que a la meva edat tingui llacunes o que no em recordi d’una data, però, mentir amb voluntat de fer-ho, crec que això no ho he fet mai a la vida. Per això m’he guanyat moltes enemistats. Perquè soc de les persones que creu que has d’anar amb la veritat per davant. Per exemple, fot 50 anys que faig de galerista i mai he estat a cap agrupació de galeristes, ni associació, ni sindicat, no, no, no! No m’hi agrada la gent que s’hi dedica. Són molt pocs que pugui considerar amics. La paraula exacta no és humilitat, però no cal sobrevalorar-se a un mateix davant els altres. Això és una estupidesa. No n’hi ha cap necessitat.
Què he après de la vida? Que he de reconèixer que soc un privilegiat que s’ha pogut dedicar a cada moment de la seva vida a allò que li venia de gust. De la mateixa manera que he tingut vuit dones. Quan dic vuit dones no vull dir que me n’he anat al llit amb vuit ties. No, no, no. Vull dir que he viscut molts anys amb vuit parelles diferents.
I no n’ha escarmentat mai?
No. N’estic molt content, encantat. Amb l’Anna portem quasi deu anys junts i hi estic molt bé. Ara, t’he de confessar que, de les altres set, tret de dues, soc íntim amic de totes. Cent per per cent amics.
Quants fills té?
Per sort, només dos. El meu fill gran i la meva filla petita, que en té 32.
Què li han dit quan els ha comentat que vol tornar a obrir una altra galeria?
Jo pensava que al meu fill li costaria molt acceptar-ho, perquè pensa una cosa: vaig comprar aquesta casa fa trenta anys i jo vivia al pis de dalt, però la mare de la meva filla ens va abandonar a tots dos. Ens vam quedar la meva filla i jo vivint al pis de dalt. Aquí baix tenia el meu estudi i després ja vaig ordir una galeria. Per problemes greus de la meva filla, el seu psiquiatre em va aconsellar que ella deixés de viure a Gràcia, perquè tenia problemes d’addiccions molt forts, i que l’havia de fer fora de casa. Parlant amb la seva mare vam buscar la manera de poder justificar per què la Júlia ja no podia continuar vivint aquí. Li vam dir que jo necessitava llogar el pis perquè em calien aquells diners. Em vaig instal·lar jo sol aquí baix i vaig llogar el pis de dalt. Ara l’he recuperat i el dia cinc m’hi instal·laré. Dalt es viu molt millor que aquí baix.
I vostè aprofita l’avinentesa per ordir, com ha dir adés, una nova galeria…
Sí! Quin és el problema? Que jo trac un bon lloguer del pis de dalt i…
I amb el de baix es pot tornar a arruïnar!
No. És impossible.
Per què?
Aquesta galeria no vendrà res. No facturarem ni un euro. L’he legalitzada com una activitat non-profit. El pintor que vingui pot vendre el que vulgui i al preu que vulgui, però nosaltres no facturarem mai. Així és impossible arruïnar-se.
Perquè no para quiet?
Perquè el meu cap va a 50.000 quilòmetres per hora. Si tu miressis el meu ordinador personal, hi trobaries deu o quinze projectes en marxa. Pensa que fa un mes vaig presentar el primer volum d’una col·lecció de llibres que estic editant ara. [Es torna a alçar i va cap a la prestatgeria de davant, d’on agafa un petit volum]. Mira, te’l regalo! Aquest, el vam presentar el mes passat.
I això tampoc l’arruïnarà…
No. Només en faig 200 exemplars, que es venen únicament quan el presentem. Vam presentar aquest, de Carlos Pazos, fa un mes a l’ADN Galeria. En vam vendre 60 o 70 exemplars. Ara el presentarà a la seva galeria de París i també a Madrid. De cada llibre farem tres o quatre presentacions. Farem les paus. No els donaré ni a distribuir. No els podràs comprar a cap llibreria. O els compres a les presentacions o ho fas per Internet a la pàgina de l’editorial. I ho has de fer per Bizum, res de targetes, perquè ja em conec tot això.
Res de bancs, res de targetes… Què pensa del sistema capitalista?
Hòstia! Vivim sota el monopoli d’una oligarquia mai imaginada. Des d’aquest punt de vista, és una merda. Però el que passa és que no he conegut ni he pogut viure personalment sota un altre sistema econòmic. He estat a Bulgària, no he estat a Cuba, però he conegut molts cubans a Bulgària, i sé com hi viu la gent. També sé com viu la gent a Xina. Per a mi el sistema comunista no és una bona alternativa. Què penso del capitalisme? Que de moment és el millor sistema que es coneix, però no perquè vagi pel bon camí ni porti a bons resultats, sinó perquè no n’hi ha cap altre.
Creu en la vida eterna o en una altra vida?
Noooo.
Quan es muira vostè s’acabarà tot…
I tant!
Doncs, és una pena, perquè, si hi haguera un altre lloc, allà podria muntar una galeria…
Pots estar-ne absolutament convençut. Jo vaig amb bastó, em costa molt sortir de casa, i continuo fumant dos paquets de cigarrets al dia i no penso deixar-ho, però la hiperactivitat forma part de mi. No puc evitar-ho. A més, sempre penso que hi ha coses pendents que ha de fer algú. I com que sé que no les farà ningú, les he de fer jo. [Riu].
