Sempre hi ha cabuts que s’entesten a afirmar que qualsevol temps passat és millor. Segurament ho afirmen perquè en aquest temps passat eren més joves. Però, curiosament, és que generalment qui sentencia aquestes afirmacions va néixer vell. En tot cas, no sé si abans els temps eren millor que ara. Sí que es podria assegurar que són diferents. L’entorn, la tecnologia, el coneixement, els hipermercats i el pa a les benzineres esbossen un nou escenari impensable només quaranta anys enrere.
La política també és el reflex d’aquest mite sobre l’avantpassat del nostre present. I més la política catalana. La política és evident que ha canviat, però no tant com es podria pensar. Canvien les persones, els discursos s’enterboleixen, els canals de comunicació varien… tot amb una perfecta sincronia de la història. Si no som historiogràficament massa primmirats tota època política ha tingut una rèplica anterior. O el que seria el mateix, la història es repeteix com el pebrot. A vegades, en forma de comèdia, altres en forma de tragèdia, i altres en forma de revolta. Però llevat, a tot estirar, d’un parell d’excepcions, els grans canvis no es produeixen a empentes.
Una història necessària
Les vicissituds polítiques dels darrers anys a Catalunya és una escriptura pública de com funcionen les coses en política. I, en particular, de casa nostra. De la importància dels protagonistes, de les egolatries, del moment, del pes de les paraules, dels compromisos, de les promeses, de les decepcions, dels paranys socials, de l’economia i del pes de la història més recent i de la mateixa idiosincràsia en un país on hi ha dos Pallars, un de Sobirà i un de Jussà, la Busca i la Biga, carlins i liberals, o anarquistes o republicans. Per això que cal ressaltar com una de les grans novetats de Sant Jordi, el darrer llibre de Jaume Bosch, Fer Política (Edicions 3 i 4, 2025), obra d’un dels polítics més veterans de la biosfera catalana. Un volum que desgrana el valor de la política amb la referència honesta del que ha estat testimoni de primera línia.
No es descuidin cap detall. Només cal veure que ha estat l’editorial d’Eliseu Climent la que ha posat tapes i ha endreçat un manual imprescindible per saber on som i cap on podem anar. Possiblement, Bosch sigui un dels darrers mohicans del PSUC. De fet, sempre l’he considerat com una reencarnació de Joan Comorera. Sens dubte, l’exdiputat d’ICV és un home llegit, educat, valent, al·lèrgic als sectarismes i treballador. Però, per sobre de qualsevol altra consideració, mereix el millor adjectiu que pot ostentar un polític: és un home honest. Una qualitat que es revela en les més de 400 pàgines del llibre.
Hi surt tot i tothom
Els confesso que vaig llegir-ne les galerades, abans d’entrar a impremta, i mai hauria imaginat que un PDF pogués provocar aquesta addicció. Bosch relata, sense més militància que el seu compromís amb el progressisme, la Catalunya política, social i mediàtica dels darrers anys. Dels seus inicis com un dels poquíssims profetes de la seguretat pública des de l’esquerra fins a la seva tasca al Síndic de Greuges de Catalunya, on no li tremola el pols a l’hora de denunciar els abusos, perversions i malifetes del poder i l’administració.
Bosch descriu, explica, relata, contextualitza i aporta el punt personal just i necessari, que acaba de donar un gust especial a parts de la història que encara quedaven per explicar. He de serrar les dents per no fer espòliers de moltíssims secrets que explica que, vistos amb perspectiva, destapen enganys, trapelleries, casualitats i jugades mestres de la casualitat. A casa nostra han passat moltes coses: el pacte de la transacció del 78, el Procés, l’11-M, les crisis econòmiques, la pandèmia, la caiguda d’ídols com Jordi Pujol o la trituradora política dels partits, l’enderroc del mur de Berlín, els atemptats o desenes de fets que han modificat la nostra existència. Però també han passat “cosetes” que ajuden a entendre les “grans coses”.
Ja se sap que el diable és en els detalls, i Bosch en sap tant per vell com per diable. De fet, diria que com a bon postcomunista, per diable. De debò, el llibre podria ser una trilogia. Per a mi, El Senyor dels Anells de la política catalana. Hi és tot i tothom. No cal que gratin gaire perquè, en un moment o altra de la lectura, s’hi veuran reflectits. Perquè vostès, com Bosch, no només formen part de la història, sinó que n’han estat protagonistes.
