Una dentista, la seva amiga quiosquera, el seu veí i un barman de cocteleria. Parelles trencades, equívocs de vodevil, corredisses, rampells i noves parelles d’origen accidental. I tot passa a Barcelona el 1990. És la comèdia Boom Boom, de Rosa Vergés. Els boomers que la van veure quan es va estrenar ara la podran recuperar. La Filmoteca de Catalunya l’ha digitalitzat i la projectarà a l’aire lliure la setmana que ve, el divendres 16 de juny, en una sessió que serà una autèntica festa, amb la presència, entre d’altres, de la directora i de dos dels protagonistes, l’actriu belga Viktor Lazlo (la dentista) i Fernando Guillén Cuervo (el barman), que es va doblar ell mateix al català i que, per tant, apareix al film, joveníssim, amb la seva veu inconfusible. Però l’operació Boom Boom no és aïllada. L’exhibició de la pel·lícula forma part del cicle de llarga durada Història permanent del cinema català, pensat per exhibir les obres digitalitzades en un ambiciós pla que democratitzarà el patrimoni cinematogràfic català, ja que generarà les condicions tècniques perquè pel·lícules que són història fílmica del país puguin arribar una altra vegada a un públic ampli.
Com estan fent filmoteques de tot el món, la de Catalunya ha agafat el toro per les banyes i ha decidit digitalitzar una àmplia selecció del seu fons fotoquímic –és a dir, en cel·luloide– per facilitar-ne l’exhibició, que en suport analògic té unes possibilitats molt limitades de veure’s a hores d’ara. “A Barcelona només queden tres espais amb projectors per a format fotoquímic, el cinema Zumzeig, el Phenomena i les nostres sales“, resumeix el director de la Filmoteca, Esteve Riambau, en conversa amb El Món. La resta de cinemes només exhibeixen en suport digital. Riambau parla de “la paradoxa” de la situació del patrimoni fílmic: “Cinema molt ben conservat en suport fotoquímic és invisible, perquè no hi ha sales on es pugui projectar”.
Aquesta “paradoxa” connecta amb al que mundialment es coneix com a digital dilemma. El suport digital és fàcil de distribuir i, per tant, és ideal per a la difusió. Però, en canvi, hi ha una gran “incertesa” sobre les possibilitats de conservació de les còpies digitals, uns dubtes que condueixen els especialistes a un pessimisme més o menys explicitat. “A Alemanya van trobar pel·lícules de Segona Guerra Mundial en un llac que a l’hivern es glaça. Com que estaven ben precintades i no hi va entrar aigua, no s’havien fet malbé. En un llapis de memòria, pots portar l’Enciclopèdia Britànica, però si et cau el lavabo, adeu-siau”, exposa Riambau en un exemple molt gràfic. Per al director de la Filmoteca, “el digital és un gran mitjà de difusió, però és un pèssim sistema de conservació, o almenys un incert sistema de conservació”.
Tot i les objeccions, no es pot perdre de vista que una filmoteca té la missió de difondre el patrimoni que atresora, a més de conservar-lo, preservar-lo i restaurar-lo quan s’escau. I ara mateix la funció de garantir-ne la difusió no és viable sense digitalitzar-lo. “La tecnologia del cinema va canviant, i les filmoteques també ens hem d’ajustar a les noves tecnologies. Hem passat del mut al sonor, del curtmetratge al llargmetratge, del blanc i negre al color, del fotoquímic al magnètic i del magnètic al digital, contínuament hi ha hagut canvis. I ara estem digitalitzant en 4K i 5K i no sabem si d’aquí a deu anys servirà, però és el que hi ha. El que sí que sabem és que conservar una pel·lícula digital és entre 6 i 10 vegades més car que amb el fotoquímic”, afegeix Riambau.
Com es fa la selecció de pel·lícules per digitalitzar-les
Un cop analitzats pros i contres, la Filmoteca, que ja tenia un petit catàleg d’obres digitalitzades –uns 25 llargmetratges i uns 40 curts sotmesos a aquest tractament per situacions puntuals que ho exigien–, va començar l’any passat un pla sistemàtic, sota el lema Visibilitzem el cinema català, que passarà al suport digital d’alta resolució 10 llargmetratges i 10 curts cada any. El primer any, el 2022, es van digitalitzar 8 llargmetratges i 8 curtmetratges, però aquest 2023 ja s’ha entrat en la fase de consolidació del pla i se n’estan tractant 10 de cada classe, un ritme que es vol mantenir en els pròxims anys. Aquest any també s’ha començat a fer la tria a través d’una comissió d’experts formada per productors, crítics, acadèmics, representants de televisions i experts en patrimoni cultural, un equip que treballa sobre llistes proposades per la Filmoteca i fa la selecció definitiva.
Les pel·lícules triades han de ser materials ben conservats –aquest projecte no és de restauració– i dels quals no hi hagi còpies digitals en alta resolució –5K per als films en 35 mil·límetres i 4K per als de 16 mil·límetres. Les pel·lícules han de ser produïdes o coproduïdes a Catalunya i en el període entre l’any 1940 i el 2014. De material previ al 1940 n’hi ha molt poc, perquè se’n va produir poc i casos com el de Segundo de Chomón –al qual es va dedicar l’any 2021 amb motiu del 150 aniversari del seu naixement– ja tenen el seu propi circuit. I a partir del 2014 les pel·lícules ja existeixen en suport digital.
“La selecció s’ha de fer perquè no és viable digitalitzar tot el fons. Seria caríssim. Els tècnics han calculat que, si ho digitalitzéssim tot, aquestes còpies ocuparien el 40% de tota la memòria informàtica de la Generalitat“, argumenta Riambau. La tria “no es fa amb criteris estètics sinó d’interès patrimonial”, tot i que tots els títols compleixen estàndards de qualitat mínims. “Hi ha coses molt interessants fins i tot dels anys 40, malgrat la censura. No són en català, que estava prohibit, però Barcelona era un gran centre de producció. I el que intentem és trobar els fragments eliminats per la censura i recuperar-los en la digitalització. Ara tenim al cap una pel·lícula que estem esperant a trobar les parts que en falten per incloure-la al pla, volem donar-hi tot el context possible”, explica el director de la Filmoteca.
On es poden veure les pel·lícules digitalitzades
Dels títols seleccionats, cal que els propietaris dels drets n’autoritzin la digitalització i l’explotació cultural, la que correspon a la Filmoteca com a organisme públic, que a canvi de fer la inversió ha de poder projectar els films a les seves sales i portar-los a festivals. La resta és cosa dels titulars dels drets privats. “No oblidem que les pel·lícules no són nostres. L’explotació comercial dependrà del que vulguin fer-ne els propietaris. La nostra funció és proporcionar la tecnologia perquè sigui possible que ells les ofereixin a plataformes i cinemes“, argumenta Riambau.
Amb els drets culturals que sí que té sobre les obres digitalitzades, la Filmoteca les projecta en sessions a les seves sales en el cicle Història permanent del cinema català i, dues setmanes després, les penja al seu canal de Vimeo per veure-les en línia durant un mes. A més a més, en aquest canal s’hi troben petits documentals, amb entrevistes amb personatges vinculats amb el film, que contextualitzen les obres històricament.
Ara mateix, al canal de Vimeo s’hi pot veure el reportatge sobre Los felices 60 (1963) –la primera pel·lícula de Jaime Camino, rodada a Cadaqués i amb cançons de Raimon a la banda sonora– i un altre sobre A tiro limpio, en què es recuperen comentaris del seu director, Paco Pérez-Dolz (mort l’any 2017). Aquest petit documental explica què va ser el gènere anomenat policíac barceloní, una sèrie de pel·lícules que durant els anys 40 i 50 i principis dels 60 van retratar els atracaments que hi havia a la ciutat comesos per resistents anarquistes, maquis com ara Quico Sabater i Josep Lluís Facerias. En ple franquisme, els presentaven com a delinqüents i no com a activistes, però precisament per això aquestes pel·lícules expliquen molt bé l’època, en què els diaris anaven plens d’una crònica negra sobre aquests atracaments que lloava la policia sense fissures.
A banda de fer-ne difusió en els seus canals, la Filmoteca també ofereix les peces digitalitzades a altres cinemateques de tot el món, com ja ha fet recentment en el congrés de filmoteques celebrat a Mèxic. Pel que fa als festivals, al de Màlaga es va exhibir la versió digitalitzada de Tren de sombras (1997), de José Luis Guerín, i a Sant Sebastià hi anirà Furia española (1954), de Francesc Betriu.
Conveni amb l’ESCAC i una figura clau: Ferran Alberich
El procés de digitalització no inclou la restauració de les pel·lícules, una funció que la Filmoteca fa en altres programes, els tradicionals. En aquest cas es treballa, per tant, amb obres en bon estat. Però això no vol dir que la tasca no sigui complexa tècnicament. I aquí hi entren Ferran Alberich –especialista en patrimoni cinematogràfic, historiador i restaurador, que coordina el pla– i l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, l’ESCAC. “Ferran Alberich és un personatge essencial. La primera vegada que s’ha atorgat el Premi Nacional de Patrimoni Cinematogràfic de l’Estat, que el va crear el 2022, ha sigut per a ell. Fa molts anys que treballa en aquest ofici i era la persona ideal per dirigir aquest projecte”, subratlla Riambau.
Una de les tasques que exigeix el pla de digitalització és examinar l’estat dels materials de què es disposa de cada pel·lícula, els negatius i les còpies de distribució conservades. Això inclou intentar localitzar les parts del film que poden faltar en les còpies a causa de la censura. El centre d’aquesta recerca és l’Arxiu General de l’Administració, a Alcalà d’Henares, tot i que en el cas de les coproduccions també es pot trobar material en altres països. Però també cal reunir informació de context, principalment en diaris de l’època. Totes aquestes tasques passen per Ferran Alberich.
Un cop triat el responsable del pla, calia posar-hi la tecnologia. I així va ser com es va decidir fer un conveni amb l’ESCAC. Una primera part del procés es fa al Centre de Conservació i Restauració (2CR) de la Filmoteca, situat a Terrassa, que és on hi ha els materials originals i el sistema de restauració digital i codificació per a difusió i llarga conservació. Però després entra en joc l’ESCAC, també amb seu a Terrassa, on s’han instal·lat dos escàners adquirits per la Filmoteca per a fer la captura digital de les pel·lícules i on hi ha, també, una sala de color per a fer-ne l’etalonatge, que és com s’anomena la correcció de color. Aquesta participació de l’escola forma part també de la formació dels alumnes, de manera es compleixen els dos objectius del conveni.
