On són els límits de la infelicitat, per què de les desgràcies recordem els morts però oblidem els supervivents i, sobretot, què fem amb la brutalitat estèril i inevitable del dolor. D’això parla Aterratge, un relat de reconstrucció personal després d’una catàstrofe emocional. És el llibre, publicat per Club Editor, amb què la periodista i escriptora Eva Piquer torna a la novel·la després de dues dècades. I la seva conclusió és taxativa: “El dolor és una putada, ni et fa millor ni n’aprens res de res”.
Tres itineraris que es van creuant a través de la novel·la
La novel·la porta els lectors per tres itineraris narratius que es van creuant. El primer relata una catàstrofe aèria sense morts –un aterratge d’emergència per una tempesta de gel– que hi va haver a Islàndia el 1973. S’explica en primera persona a través del pilot, Gregory Fletcher, que en el moment de l’accident era un jove aviador de la força aèria dels EUA i que ara recorda l’experiència en una relació epistolar amb la protagonista de la novel·la.
El segon itinerari és el del viatge de la narradora a Islàndia el 2019, amb un fotògraf que acaba de conèixer i una parella estrafolària que no coneix de res. Hi van a visitar la ferralla que queda de la carcassa abandonada de l’avió, un centre mundial del turisme de catàstrofes.
I el tercer camí és, de fet, un rerefons present també en els altres dos: el relat del dolor de la narradora i de la seva lluita per reconstruir-se, trufat de records parcials –sense explicar la història sencera– que permeten fer-se una idea del que li ha passat a la protagonista. És una catàstrofe emocional, a diferència de la física de l’avió. I és el que la narradora que anomena “Tot Allò”. Amb majúscules. Sense més.
Una catàstrofe que no s’explica però que s’entén
La narradora evita explicar la catàstrofe –tot i que la deixa entreveure molt dosificadament– perquè el tema de la novel·la no és la desgràcia mateixa, sinó com sobreviure-hi. “Vol ser una història de supervivència: sobre com ens ho fem per sobreviure a les catàstrofes. La narradora ha viscut la seva catàstrofe i s’hi acosta com pot”, explica Piquer en declaracions a El Món.
Sobre el perquè del llibre, Piquer admet: “Tenia la idea que la meva supervivència passava per escriure un llibre sobre supervivència. Em vaig obsessionar amb els accidents en què no es mor ningú. Sabem més coses dels accidents amb morts (el Titanic, el Challenger, el Concorde, l’avió de Germanwings) que dels accidents en què tothom sobreviu per explicar-ho. Quan vaig saber que hi havia un avió que havia caigut a Islàndia el 1973 i que encara es trobava al lloc on va caure, la metàfora se’m va fer evident. Ja tenia projecte literari. Aterratge és la història d’un aterratge literal i d’un aterratge emocional. De la construcció després de la destrucció, del renaixement després de la catàstrofe”.
Les desgràcies no són una oportunitat
Tota la novel·la està regida per un to contingut, però això no impedeix fragments de gran duresa i, per tant, de dramatisme, sempre sense additius. No hi ha llàgrimes, en tot cas ràbia o dir les coses pel seu nom. “Soc lluny de veure les desgràcies com una oportunitat, odio el discurs Ara he après a valorar el que importa i visca l’hòstia que m’ha fet més fort”, diu en un moment del llibre la narradora. Durant el relat adverteix també que “la infelicitat mai és completa” –de la mateixa manera que no ho és la felicitat– perquè les necessitats vitals bàsiques obliguen a aparcar-la i tirar endavant.
La frontera entre realitat i ficció: què són els records?
Com en tota obra literària escrita en primera persona, la pregunta sobre què hi ha de real i què hi ha de ficció és inevitable. Se la fa el lector i, si pot, la fa arribar a l’autor o autora. La resposta de Piquer en aquest cas és clara: “La ficció i la no-ficció són importants a Aterratge, són temes del llibre. Jo crec que els records són sempre una reconstrucció i, doncs, una ficció”.
El somni de veure el llibre traduït a l’anglès
L’autora té molt clara la separació entre el personatge de la narradora i ella mateixa. Només travessa aquesta frontera per parlar de Gregory Fletcher: certifica que és rigorosament cert que li ha respectat els textos que li va enviar amb la seva narració de l’aterratge forçós a Islàndia. Ell li va demanar que no els modifiqués perquè ha llegit massa versions que el pinten com un heroi –cosa que rebutja–, i l’autora subratlla que “un pacte és un pacte”. De fet, la qualitat literària de la novel·la no se’n ressent gens, en aquests fragments importats. “El Gregory escriu molt bé”, confirma Piquer.
I també admet que es planteja anar a visitar Fletcher a Memphis, on viu, per conèixer-lo personalment i portar-li la novel·la, en català (Club Editor) i en castellà (Tránsito). I en anglès, quan? “La idea que Aterratge es publiqui en anglès és, ara mateix, el somni de la meva vida, el desig que demanaria si me’n fessin demanar un”, reconeix.
De moment, a Catalunya és una de les novetats literàries més destacades d’aquest final d’hivern que ja mira cap a Sant Jordi. D’Eva Piquer hi haurà una altra novel·la a curt termini. Ja hi treballa i hi aborda la dificultat de ser dona i voler escriure.
