Joan Reig (Constantí, 1963) és conegut per ser el bateria d’un dels millors grups que ha tingut Catalunya: Els Pets. Tot i això, acaba de publicar el seu segon treball en solitari. Bagatzem (RGB Suports) és un recull de vuit cançons i vuit poemes escrits durant el confinament més dur de la pandèmia. En aquesta entrevista amb El Món, Reig parla sobre la paternitat, la vellesa, el Procés i la llengua catalana, a més d’explicar com va viure la publicació de Corvus, una cançó que parla sobre els abusos sexuals que va patir de petit per part d’un capellà.
És el teu segon treball en solitari. Es pot dir ja que et sents còmode fent música d’aquesta manera?
Al principi em va costar una mica. Amb Refugi va ser el primer cop que vaig deixar la bateria i em vaig posar al davant a cantar, i mica en mica vaig començar a sentir-m’hi bé, fins al punt d’animar-me completament a fer música en solitari. Així que jo crec que seguiré publicant música d’aquesta manera, sobretot ara que m’he atrevit a escriure poemes.
Quina relació tens amb la poesia?
Era una cosa que jo tenia al calaix des de feia molt i molt temps. He sigut lector de poesia des d’adolescent, gràcies a la gent de la Nova Cançó. El millor d’aquell moviment, i és una cosa que no tenen altres moviments de música popular, és que musicaven molts poetes i això va donar peu a una qualitat literària impressionant. També va provocar que els cantautors espavilessin per estar a l’alçada, tot i que hi havia músics que eren directament poetes, com Joan Manuel Serrat o Ovidi Montllor. El cas és que aquest és el moviment que a mi em va enganxar a la poesia, i vaig començar a escriure’n i a guardar-ho, i no va ser fins que li vaig ensenyar a la meva dona -que és mestra de català- i a un amic poeta que s’hi dedica que em vaig animar. Perquè em van dir que el que escrivia estava prou bé.
Quan tu escrius una cançó per als Pets, la teva proposta ha de passar un filtre, que són els teus companys de grup. Quan fas música en solitari, però, el filtre ets tu. Ho prefereixes així? Ets més exigent amb el grup o amb tu mateix?
Jo soc molt autoexigent. Com deia abans, fa molts anys que tinc un calaix ple de poemes, i no els he tret d’allà fins un cop n’he estat segur i fins que algunes persones amb criteri m’han animat a fer-ho. I per altra banda, amb Els Pets em passa que Lluís Gavaldà és dels que millor escriuen de Catalunya, i m’atreviria a dir que és el millor de la seva generació. És per això que quan proposo una cançó per al grup, vol dir que ja n’he descartat deu abans. A banda que per una qüestió de temàtica, hi ha moltes cançons que ja directament no presento per als Pets. Sí que és cert, però, que al disc Som vam publicar la cançó Corvus, que era molt meva.
Aquella cançó, Corvus, parla sobre els abusos sexuals que vas patir de petit per part de Pere Llagostera a Constantí. Ja fa tres anys que vau publicar aquest tema. Ara que ja ha passat un temps, pots dir que ha estat terapèutic?
Per a mi va ser terapèutic escriure-la. Quan va sortir el disc mai no em vaig declarar com a víctima. Em semblava que era una història més i prou, però una sèrie de circumstàncies van fer que el periodista Guillem Sánchez descobrís que la cançó parlava del que parlava. Em van arribar a trucar de Telecinco i hi havia càmeres per tot el poble.
Això no fa pinta de ser gaire terapèutic.
Jo només volia fer una cançó! I fer-la servir per a mi, per treure’m un tap que vaig decidir expulsar quan ja tenia més de 50 anys. Sí que em consta que la cançó ha servit perquè molta gent es conscienciï, i a mi això ja em dona per ben pagat.
Què és això del ‘bagatzem’?
És la manera que tenim a la Vall del Francolí de dir magatzem. És senzillament això. A la portada del disc apareix una foto del bagatzem que regentava la família del meu besavi. A mi m’ha servit com a contenidor de coses que he anat escrivint durant el temps i també, sobretot, durant la pandèmia.
Com l’has viscuda?
El cas és que durant el confinament més dur vaig patir una d’aquestes crisis que va patir tanta gent i vaig adonar-me que les xarxes i la televisió m’angoixaven, i vaig decidir informar-me només a través del diari imprès. Això que un virus de la Xina pugui arribar a paralitzar tot el món… Fa rumiar. Si fos creient, pensaria que Déu ens ha demanat que parem; però com que no en soc, penso que hi ha una energia que ens demana que cerquem mons abastables.
I pel que expliques, en relació al disc, a tu et va servir per fer un treball introspectiu.
Sí, exacte. I em va anar molt bé. Quan t’atures un moment i et mires a tu mateix… després fa que et miris la família, després els amics, i després el poble. I d’una manera ben diferent. Això ha fet que escrigui molt.
Tens gairebé 60 anys. Potser la pandèmia ha arribat en un moment de la teva vida en el qual t’hauries aturat igualment per a reflexionar.
Exacte! Jo fa 10 anys que vaig tenir el meu fill, i ja llavors vaig adonar-me que havia de deixar de fer moltes coses. Vaig deixar de fumar, de beure, de drogar-me… Perquè em vaig adonar que a partir de llavors jo deixava de ser el més important d’aquesta vida. Volia durar i viure anys, perquè com tothom sap, el món de la música et porta al món de la nit.
Hi ha molta foscor en les lletres d’aquest àlbum. En té culpa la pandèmia?
És que jo quan estic content no em poso a escriure, sinó que vaig a sopar fora o vaig al teatre. La cançó que li dedico al meu fill en aquest disc, encara que soni molt alegre, no deixa de ser un plany per la pèrdua de la infantesa. Jo em poso a escriure quan hi ha alguna cosa que m’incomoda i que em fa no estar bé amb mi mateix.
Ara que dius això i que ha crescut l’emergència per la salut mental, fas teràpia?
No. Crec que em va bé estar amb mi mateix. Jo vaig a caminar molt, per qüestions de salut i de fer-me gran. Tinc artrosi i em van dir que baixés la panxa i em bellugués. Vaig arribar a tocar la bateria amb faixa i a aprimar-me 21 quilos. A dia d’avui hi ha dies que camino 12 quilòmetres, i no corro perquè seria dolent per a la meva esquena, i alhora tinc un desgast i he de reforçar la musculatura per culpa de l’artrosi.
Mai no has amagat les teves conviccions independentistes. Hi ha frustració política en aquest disc?
Sí, i tant. Al disc hi ha la cançó Llaços Grocs, i recordo que en aquell moment sentia molta frustració i ràbia. Es tracta d’un poema que vaig escriure per enviar-lo a Jordi Cuixart, tot i que també anava dedicat a totes les persones represaliades que pateixen el retrocés democràtic de l’Estat espanyol en forma de presó i altres tipus de repressió. Era una cosa que no es pot entendre.
Així, la frustració és d’aquell moment i no de l’actual.
Sí, tot i que deixa’m dir que la pandèmia li ha anat molt bé a l’Estat espanyol, perquè ha fet que no hi pugui haver mobilització. Però a mi m’agrada pensar que ara estem en un moment de parar màquines, perquè vam guanyar, encara que no servís de res. En una batalla d’aquest tipus has de tornar enrere, enterrar els morts, curar els ferits i esperar que tornin a passar coses. Jo sempre dic que hi ha un pont a través del qual sempre hi ha gent que passa d’un costat a l’altre, i la prova és que en deu anys hem multiplicat el nombre d’independentistes; cal que no dinamitem aquest pont. Sí que hi ha certa urgència, però al davant tenim el mur que tenim. A mi em fa gràcia la gent que sempre parla d’unilateralitat. Fins quan? Amb la gent al carrer durant quants dies?
Et preocupa la situació del català? L’altre dia la Plataforma per la Llengua explicava que el 80% dels catalanoparlants canvien al castellà quan els parlen amb aquest idioma, i que en 16 anys hem perdut mig milió de persones que parlen el català habitualment.
Em preocupa molt, i ho veig amb el meu fill, que noto que canvia al castellà. Als Pets, per exemple, en Falin Cáceres és castellanoparlant, perquè és fill de granadins. Al principi, en Lluís Gavaldà i jo li parlàvem en castellà, fins que va arribar un dia que ens vam quadrar, no davant d’ell, sinó davant nostre, perquè no depèn d’ell, i li vam començar a parlar en català. I això ha provocat que ara ell acostumi a expressar-se en català. Jo arribo a l’independentisme per la llengua, perquè no vull que mori la nostra manera d’entendre el món. Si vull un Estat per a Catalunya és perquè es protegeixi la meva llengua, perquè l’Estat espanyol no ho fan. És que el meu fill ja no mira TV3, perquè es fa la televisió a la seva manera amb plataformes com el Netflix.
Això lliga amb la llei de l’audiovisual…
És que més val aprovar això i esperar dos anys a fer altres coses.
Quines altres coses?
És que no tenim clar que amb la independència el català no retrocedeixi! Perquè estem en un món global. Tindríem més eines, però no la certesa de protegir del tot la llengua. N’és un exemple Irlanda i el gaèlic; no el parla ningú. Ara bé, també és cert que no soc partidari de prohibir el castellà en una Catalunya independent, perquè és una llengua que aprecio i estimo. Llegeixo molta poesia en castellà, i ens va molt bé per anar pel món.
