“Tenim calculat durar 40 anys més”. Aquesta ha estat una de les frases amb les quals Lluís Gavaldà ha seduït aquest dijous el públic de La Paloma de Barcelona en el primer concert de la gira de celebració dels quaranta anys d’Els Pets a la capital catalana. La mítica banda de Constantí, amb Joan Reig i Falin Cáceres sempre al costat de Gavaldà, ha interpretat dos dels discos més emblemàtics de la seva carrera de manera íntegra (amb algun extra): Agost i Bon dia. Aquest divendres serà el torn per a Calla i balla i Som. Des del primer acord de Soroll fins a l’últim de Vine a la festa, el públic intergeneracional que sempre acompanya Els Pets ha ballat, ha cantat, s’ha emocionat, ha plorat… en resum, ha xalat de valent.
Si bé l’heterogeneïtat és un dels elements que caracteritza els seguidors d’Els Pets -un bon grapat de gent feia anys que tenia cabells blancs, però hi havia gent tan jove que fins i tot un nen ha pujat a l’escenari-, un altre és la fidelitat. Més d’una vegada, Gavaldà ha fet broma: “Aquesta també us la sabeu? Si no me la sé ni jo!”. I és que no és fàcil recordar cançons més oblidades com Calafell, El meu veí de sota, Em fa riure o Tard, però cadascuna d’elles ha suposat moments especials per a un públic entregat, que ho ha cantat tot a ple pulmó. Els clàssics, això sí, no fallen mai i el concert ha trobat els seus clímax amb Pau, Una estona de cel o Bon dia, així com amb un preciós moment de foc de camp col·lectiu amb Bona nit, himne de tots els esplais i caus de Catalunya.
Perquè sí, Els Pets són catalans i ho són molt. Una estelada entre el públic ha onejat tota l’estona, mentre Gavaldà animava el seu portador a fer-la voleiar cada vegada més. “Merda, ens hem deixat l’estelada”, ha dit alguns dels assistents del concert quan l’han vist, conscients que un concert d’Els Pets és un espai segur, on el somni de la independència es manté molt més viu del que pot semblar fora, com si estigués esperant per tornar en algun moment. “Mireu al cel, encara hi ha l’esperança d’uns Països Catalans lliures”, deia Gavaldà abans de cantar Vine a la festa al final del concert. Perquè la cultura que transmet aquesta banda és intrínsecament catalana i catalanista i connecta generacions, avis, pares i fills, del nostre país com pocs altres fenòmens culturals ho fan.
És gairebé impossible que un seguidor d’Els Pets no recordi algun moment especial amb les cançons d’aquest grup (per no dir qualsevol persona de Catalunya). Recordant, potser, la seva família pagesa amb Jaio, un estiu a la platja amb Agost, els companys de l’escola cantant Bon dia de petits o unes colònies o uns campaments amb qualsevol cançó tocada de manera maldestra a la guitarra. I Gavaldà controla l’escena per brindar també moments especials per a tothom. “Què t’ha passat?”, li crida a una noia que té el braç en cabestrell. Ara una salutació per aquí, ara baixo de l’escenari, ara em recorro tota la sala a collibè d’un fan… perquè Els Pets, malgrat del seu aspecte veterà, rejoveneixen quan la música comença a sonar i si ells ho diuen els haurem de fer cas: duraran 40 anys més.
