Se’l coneix pels seus retrats. Es diu Jordi Magrià, però a Twitter tothom l’identifica com a Bicman. Des de fa temps, els seus dibuixos a punta de boli Bic sobre el Procés han corregut per les xarxes socials com la pòlvora. Té una qualitat immensa pel dibuix hiperrealista, i és per aquest motiu que l’editor del Grup el Món, Salvador Cot, va voler comptar amb ell per il·lustrar el seu darrer llibre: L’independentisme en deu victòries. En aquesta entrevista l’il·lustrador explica com ha sigut treballar amb el periodista i analitza què l’ha dut a ell, i a molta gent, a ser independentista.
‘L’independentisme en deu victòries’ és el primer llibre que il·lustres?
Sí, ja havia sortit alguna il·lustració meva en algun llibre, però és el primer cop que em dedico a il·lustrat tot un llibre.
I com ha sigut l’experiència? Fins ara havies anat recopilant alguns dibuixos i els havies exposat, però és la primera vegada que treballes per encàrrec.
Sí, es veu que va ser en Salvador Cot qui va donar el meu nom a l’editorial Bruguera. Ell em coneixia per la feina que penjo a les xarxes socials, però mai no havíem parlat entre nosaltres. Al veure la meva dedicació amb l’independentisme, va decidir proposar a l’editorial de posar-se en contacte amb mi. Quan m’ho van dir jo encara no sabia de què aniria el llibre, però igualment els vaig dir que sí, que endavant. És llavors quan em va trucar en Salvador i em va dir que el llibre el faria ell.
Com ha sigut el procés de creació? Heu treballat conjuntament?
Sí, primer de tot vam quedar a Súmate, el lloc on tinc exposats els meus dibuixos. Allà vam estar analitzant cada tema del llibre. Vam intercanviar idees, jo li vaig donar les meves i ell les seves, i així vam decidir com podrien ser els dibuixos.
La majoria d’idees, però, són teves?
Sí, la majoria d’idees que vaig donar ja van ser bones. Ell em va rectificar en algun moment i també va fer alguna proposta, i entre els dos ens vam anar adaptant.
Un dels millors dibuixos del llibre és un en què apareixen tres jutges del Tribunal Constitucional, molt fantasmagòric.
Sí, aquest dibuix té molta història. Encara que pugui semblar mentida, ens han ficat tanta por al cos que va ser la mateixa editorial qui ens va recomanar de fer alguns canvis, perquè al principi sortien els tres jutges amb les seves respectives cares, però ens van dir que se’ls veia massa el rostre. Després vam decidir posar-los una vena als ulls, però encara era pitjor perquè semblava que els anessin a afusellar. Mica en mica, doncs, i a base d’anar provant coses, els vaig enviar unes cares en les quals no semblaven ells tres, però també es va negar aquesta possibilitat. Finalment vaig tenir la idea de treure’ls qualsevol tipus de cara o de cap i deixar-ho en els tres fantasmes del Constitucional.
És el primer cop que t’apliques l’autocensura?
No. Tal com està la situació política, m’he hagut d’aplicar l’autocensura diverses vegades. De fet, qui més me l’aplica és la meva dona! A vegades dibuixo alguna cosa i ella em diu “ni et passi pel cap!”. Així que jo ja tinc la censuradora a casa. Un dels dibuixos que volia fer, per exemple, era la cara del Pablo Llarena amb alguns dards. I cada dard era una bandera de països com Bèlgica o Suïssa.
Un altre dibuix destacat és la de la mítica abraçada entre Artur Mas i David Fernández el 9-N. És una imatge que xoca bastant de veure, actualment, amb les pugnes que hi ha entre ERC i la CUP i JxCat.
És que allò va ser una utopia. Va ser un gest que no ha portat enlloc. En aquell moment semblava que fins i tot podien haver grans enteses entre Junts pel Sí i la CUP, però ja s’ha vist que no és possible i que entre nosaltres ens fiquem bastons a les rodes. A mi com a independentista em costa molt de veure això. L’1-O, el dia que tothom va llevar-se a les cinc de la matinada per defensar els col·legis electorals, la gent que rebia bufetades no preguntava al del seu costat si era de dretes o d’esquerres. Tots anàvem a una. L’única manera d’aconseguir la independència és anar tots a una.
Actualment gairebé tothom porta un mòbil a la butxaca. Això vol dir que portem a sobre una càmera de fotos i de vídeo. En un moment així, segueix sent necessari que els moviments polítics tinguin uns dibuixants al seu darrere?
No ho sé, perquè amb el dibuix es pot fer molta sàtira. No obstant, aquest no és el meu cas, perquè jo faig retrats. Vaig començar a fer aquests dibuixos per donar suport i estar al costat dels polítics, i també perquè la gent a través de les meves il·lustracions es pogués implicar políticament.
Aquest llibre, com indica el seu títol, parla de victòries. Quina ha estat per tu la gran victòria de l’independentisme fins a dia d’avui?
El referèndum de l’1-O, sense cap mena de dubte. Perquè hi ha un abans i un després d’aquest dia. Ja res tornarà a ser el mateix després de l’1-O. Pensa que hi ha molta gent que s’ha fet independentista a partir d’aquell dia, i molts que ja no poden fer marxa enrere perquè la repressió i el menyspreu que hem patit han estat tan grans que ja és impossible recular. Jo he estat sempre independentista, però va ser a partir del 2012 que vaig passar a ser-ho amb molta més intensitat. A mi no m’havia interessat gaire la política.
Per què el 2012?
Va ser, sobretot, arran de la manifestació independentista de l’Onze de Setembre. Jo no hi havia anat mai, però em vaig impregnar. Insisteixo que jo ja era independentista, però potser no tenia tanta convicció com a partir d’aquell dia.
Confies que a l’independentisme encara li queden més victòries?
La veritat és que jo ara ho veig tot molt negre… no ho sé. Espero que sí, així ho desitjo, i que sigui la victòria definitiva, però el cert és que ho veig tot molt fotut.
Quin és el missatge, però, que intentes enviar a través de les teves il·lustracions? No tens una visió optimista del moviment independentista quan dibuixes?
Res del que jo dibuixo és alegre, perquè parlo de la repressió. Són dibuixos sobre la gent que està a la presó i a l’exili, i el missatge que vull donar és que no hem d’oblidar aquestes persones; hem de seguir allà, donant-los suport. Jo no dibuixo per aconseguir la independència, sinó per recordar els presos i fer país. Darrerament m’estic plantejant deixar de dibuixar sobre aquesta temàtica i començar a fer-ho sobre altres coses, com per exemple artistes catalans que siguin poc coneguts.
Però és gràcies al Procés que t’han anat sortint algunes coses, no? Com per exemple aquest llibre. Estàs segur que te’n vols desentendre?
Si rebo encàrrecs, sí; però no vull seguir fent-ho de gratis com he anat fent fins ara. M’estimo més donar veu a artistes i gent de la cultura. També és una manera de fer país.
15 
74 
