Prop d’una vintena de tendes tremola a causa del vent a la vora del port de Mitilene, capital de l’illa de Lesbos. Al camp de No Border Kitchen, gestionat per diversos moviments socials, no queden més de 30 persones, totes elles anomenades migrants econòmics que no gaudiran de la condició de refugiats per demanar l’asil a Europa.
En Shuen no vol mostrar el seu rostre, que parla sense expressar-se, però no dubta en explicar la seva història i un full de ruta inhabitual. Tampoc el passaport, no el duu; serà millor que digui que va fugir a l’octubre de la ciutat d’Homs i que es dirigeix cap a Alemanya, Hamburg mateix, com la resta dels seus falsos compatriotes que segueixen enfilant cap al camp de refugiats dels afores de la ciutat de Dusseldörf.
No ha perdut la documentació, no és pas cert, aquesta vegada el mar no és el culpable ni l’assassí. Ha tingut sort i resta a la maleta d’una turista marroquina que s’ha compromès a fer-lo arribar personalment o a enviar-lo a l’adreça que ha apuntat en un tovalló del bar on es van conèixer. Esmirna s’ha convertit en un dels punts més calents del tràfic de refugiades en l’entrada per Turquia a la Unió Europea, la cruïlla entre el negoci negre armat i l’esperança de color taronja falsejada i mal cosida.
