En Naveed va celebrar els seus 23 anys a finals de desembre a Baghlan, al nord-est de l’Afganistan, però la matinada del 16 de gener ja desembarcava a la platja d’Skala Skamineas de la costa nord de Lesbos, un dels punts calents del trànsit de persones refugiades que caminen cap a Europa des del 2015. Viatja sol, però arriba amb una cinquantena més que se sumen als 35.000 que ja han creuat per mar des que va començar l’any.

L’última travessa en mans dels traficants l’ha compartit amb afganesos solters i famílies síries que com ell acaben de superar la part més arriscada del trajecte. Potser, o no, la més perillosa. L’aigua s’ha llevat tranquil·la i el motor ha resistit les tretze milles que separen Esmirna d’aquest poblet de pescadors, gats afamats i turisme de sobretaula de diumenge. Està de sort, diu. L’Egeu només s’ha empassat el seu passaport. La seva família, però, espera encara a la primavera “en algun lloc del nord de l’Afganistan” per emprendre el camí quan les temperatures hagin canviat.

Els campaments a l’altra banda s’han assentat des de el setembre a primera línia de mar. L’organització LightHouse Refugee Relief on Lesvos i Plátanos Team mai han tancat des de llavors ni tenen previsió de fer-ho. Ni un segon. La respiració segueix continguda durant les guàrdies de 24 hores davant de qualsevol possible desembarcament.

No entén el turc i li ha agafat por. Però parla un anglès perfecte, encara li queda alè per somriure i una fotografia del document al mòbil que avala el seu estatus de ciutadà afganès. Duu enrotllat el dispositiu com si fos una ceba entre bosses de plàstic i cinta aïllant. S’asseu a la sorra un segon i respira. És pràcticament l’únic que entén què diuen les trenta mans que intenten coordinar-se en anglès. Però és eixerit i té una traça notòria per comunicar. Encara duu l’armilla salvavides i no ha dubtat en posar-se dempeus per traduir les indicacions que es van donant en la primera assistència a les platges. “A la dreta les dones i les criatures. Els homes amb mi, ara ens donaran roba seca a tots. Estigueu tranquils”. Encara no sap que aquesta vegada només serà la primera de cent. Síria està de sort, però avui l’Afganistan no té traductor a la platja d’Skala sense l’ajuda d’en Naveed.

Des dels divuit que és professor d’anglès a l’English Learning Lenguage Centre al poble de Gawhargan de la província de Bahghlan, una petita escola amb només sis aules però d’assistència massiva. Tots els alcaldes de les zones rurals s’han apropat fins aquí per demanar un teacher, la seva gent no pot pagar-se ni la benzina per arribar al centre i gaudir de les lliçons; però el coneixement de la llengua estrangera es sinònim de llibertat. És per això que en Naveed, designat pel coordinador del centre, es traslladava tres tardes a la setmana a un petit poble de muntanya on amb temps i destresa havia convertit l’habitació d’una casa en una aula d’anglès. Els petits de les famílies més pobres hi assistien gratuïtament fins que per les mostres de força del govern i les amenaces dels talibans extremistes que han assetjat la zona i que acusen en Naveed d’infidel van haver-les de donar per acabades. La tercera de les coaccions i l’última va ser el darrer avís per fugir aquella mateixa nit en el que seria el viatge cap a Hamburg.

Quan vaig arribar per la tarda a casa el meu avi va dir-me: “Aquesta nit has de marxar d’aquí. El mullah m’ha advertit que no tornis a ensenyar l’anglès, els talibans et busquen per matar-te”.

Nou comentari

Comparteix