Jordi Basté ha posat el crit al cel en el seu Davantal d’aquest matí a RAC1 per un programa de TV3 d’aquest dilluns. A la nit, la cadena pública catalana va emetre Dones de ràdio, l’obra de teatre que ha triomfat amb gairebé 100 funcions i més de 37.000 espectadors. En un dels fragments, Àngels Gonyalons exposa que treballa “en una de les principals emissores del país” i, tot seguit, menciona directament RAC1: “És RAC1, no sé per què ho amago“. Aquesta frase l’ha dit, tal qual, en les 95 funcions que han representat -i també en la que va gravar la cadena-. Llavors, com és que des de casa els teleespectadors no van sentir-la? Una “censura” inexplicable, en paraules del locutor, que s’ha mostrat indignat.
El Món s’ha posat en contacte amb fonts de TV3, que asseguren que la direcció no tenia “ni idea” d’aquesta decisió i que “desaproven totalment” que s’hagi esborrat la menció a RAC1: “No ho sabíem, ho desaprovem i hi estem totalment en contra“. Ara, asseguren que obriran “una investigació interna” per esclarir els fets, al·legant que no saben “qui” va prendre la decisió. A RAC1 els han donat exactament la mateixa explicació, però no han acabat de convèncer-los: “Tot és molt curiós perquè, al final de l’obra, la protagonista diu que marxa perquè he fitxat per Catalunya Ràdio per fer-li la competència al Basté. I això no ho tallen, però, en canvi, la paraula RAC1 no se sent…”, ha deixat anar el locutor.
“Però, vaja, ja ho arreglarem”, ha vingut a dir, després d’insistir que ells sempre han protegit TV3 i han fet “publicitat” als seus programes: “Ja ho sé que hi ha una altra emissora que fa competència i que forma part de la corporació, ja ho entenc… però després hi ha una cosa, que juguem la mateixa lliga i el mateix idioma”. “Ajuntem-nos, no cal que la corporació foti bastons a les rodes”, ha clamat. En l’espai de la tertúlia, un cop exposats els arguments de la cadena, també ha fet un petit matís quan ha aventurat que potser s’ha tractat d’un “excés de zel” d’algú de TV3.
El davantal de Jordi Basté, duríssim contra TV3
Jordi Basté ha començat “jugant” quan ha emès -dues vegades- els dos fragments sonors de l’obra: el de l’original, que sí que esmenta RAC1, i el que va emetre TV3, en què aquesta frase s’omet. Ha demanat als oients que hi busquessin la diferència en una prova bastant fàcil: “Algú, ves a saber si en algun despatx o en alguna sala davant d’una pantalla, amb unes petites tisores, però molt reveladores, va decidir que RAC1 no podia existir durant aquells pocs segons“. I ha afegit que li sembla “fascinant“, ja que han considerat que sí que es podia emetre una obra que parla del càncer, de la mort, de les famílies, dels secrets i de tot allò que ens costa pronunciar… però, pel que sembla, hi ha dues paraules que els semblen “massa fortes per la televisió pública de Catalunya”, “RAC1”.
“No sabem qui ho va decidir… Potser va considerar que protegiria TV3 o que dir RAC1 podia provocar una fugida sobtada de teleespectadors. Potser es va imaginar milers de catalans abandonant l’obra per marxar corrents cap a una ràdio… O potser és més senzill, la inseguretat acostuma a disfressar-se de criteri editorial”, ha afegit amb ironia. El cas és, segons el seu punt de vista, que aquesta decisió no perjudica l’emissora, sinó que els converteix en la “poma prohibida”: “No hi ha millor publicitat que aquella que algú intenta esborrar. El tall retrata exclusivament qui l’ha ordenat“.
No content amb això, ha prosseguit: “Una televisió gran no té por que en una obra de teatre aparegui el nom d’una emissora competidora, una televisió segura d’ella mateixa no necessita fer veure que la realitat s’acaba quan comença el seu dial. TV3 és una televisió massa important, massa estimada -especialment també per aquesta emissora que promociona els seus programes- i amb massa història per permetre’s una petitesa com aquesta, la censura“.
“Perquè això ho és, fins i tot quan només dura dos segons, ja que no es mesura pel temps que ocupa sinó per la mentalitat que revela i aquí revela una falta de classe extraordinària“, diu Basté. Una falta de classe típica d’aquell que “incapaç de suportar el nom del veí”, prefereix “mutilar” una obra abans de “conviure amb la realitat”: “Nosaltres tampoc no sabem per què ho han amagat, però gràcies a qui ho va tallar, ja ho sap tothom“.
