Fina Brunet ha reaparegut a televisió de la mà de Ricard Ustrell a Col·lapse. La icònica presentadora de TV3 està lluitant contra un càncer i ha relatat la seva experiència en una entrevista colpidora i esperançadora que ha ajudat el programa a fer el seu rècord de temporada amb un molt bon 15,8%. Ella va ser una de les primeres cares de la cadena pública en uns inicis que recorda amb enyorança: “Aquells inicis van ser meravellosos, vaig aprendre moltíssimes coses quan em van contractar perquè jo havia entrat allà sense saber massa res. Si hi havia un incendi a Montserrat, tots anàvem cap allà sense pensar-nos-ho i aquesta il·lusió s’ha anat perdent. Ara entres en una redacció i veus la gent amb els auriculars posats, sense parlar o conèixer-se. En la nostra època tots parlàvem i cridàvem”.
La periodista acaba de fer 60 anys i continua lligada a la casa, però assegura que estar-hi tant de temps no ha aconseguit que tingui ego: “Mai no he tingut, pesa molt i dona massa feina. Jo soc filla de barri i no m’interessa”. L’any passat van detectar-li un tumor cerebral i això l’ha ajudat encara més a adonar-se que la vida s’ha de viure intensament: “Amb la situació en la que estic, a vegades sí que penso en la jubilació. He estat a moltes emissions de La Marató de TV3, incloses les del càncer que m’han ajudat a saber més coses sobre la malaltia que ara pateixo. Del que m’he adonat és que tot allò que explicaven encara ho feien d’una manera suau tenint en compte com ho vius tu… i això que jo he tingut moltíssima sort. He trobat els millors metges i d’agafar-me de seguida”.
Fina Brunet explica com van diagnosticar-li el tumor cerebral
Com va ser el diagnòstic? “Jo estava treballant des de casa amb l’ordinador perquè estàvem de teletreball per la Covid. Recordo que em van demanar que preparés una entrevista amb l’alcalde d’un poble i em vaig adonar que jo havia parlat amb aquell home i no recordava el seu nom, però vaig pensar que es devia a l’atabalament de treballar des de casa. Va arribar un dia, però, en què em van preguntar com es deia l’alcaldessa de Barcelona i no ho sabia. Vaig saber que passava alguna cosa, però no vaig dir res”.
“No podia anar a un hospital perquè estaven plens de gent que ho necessitava més que jo, així que vaig posar-me en contacte amb la meva mútua i vaig anar-hi per saber què tenia. Recordo que em van dir que em farien un TAC i que tindria els resultats al cap d’una setmana. Doncs bé, només acabar la prova la doctora em va dir que aquest vespre ja ho podria veure de seguida. Allà em vaig adonar que hi havia alguna cosa dolenta”, ha reconegut.
Fina Brunet va consultar el resultat des de casa i va ser allà on va saber per primera vegada que duia que tenia un tumor cerebral: “Era diumenge del pont de la Puríssima i no podíem anar al metge fins dos dies després de la prova. Van ser els pitjors dies de la nostra vida perquè no fèiem més que menjar el cap amb totes les opcions que podien ser. Dimecres a les vuit del matí ja estava allà i ens va explicar què tenia, que havia d’agafar la baixa i començar el tractament ràpidament. No ho recordo molt perquè vaig sortir d’allà molt esverada, però el meu marit diu que parlava i no se m’entenia res. És molt dur quan arribes a casa, et pregunten què has fet per sopar i no recordes què has fet pocs minuts després”.
La periodista es troba recuperant-se després de l’operació
En el seu cas, tot va ser rapidíssim: “Em van explicar molt bé que havien de treure el tumor d’allà. No estava espantada, però aquesta operació té la gràcia que et mantenen desperta per anar fent-te preguntes per veure fins a on poden tocar del cervell. Ell necessitava saber on estava el problema i què podia tocar o no. Com a curiositat et diré que em va preguntar quin idioma dels que parlava volia salvar, perquè resulta que si tocava alguna part en concret podria oblidar-me de parlar castellà i mai més no el tornaria a aprendre. No m’ha tocat massa res al final”.
I en quin punt es troba ara? “Ja he fet tota la tanda de medicació que em tocava i ara m’he d’anar recuperant. Estic apuntada en un estudi clínic perquè tinc alguna cosa que no és habitual i a Vall d’Hebron estan molts estudis d’aquest càncer, així que els vaig voler retornar l’ajuda que m’han donat”. Fina reconeix que no ha pensat gaire en la mort, ja que prefereix no passar-ho malament: “El dia que hagi de plegar ho faré igualment. El que he de fer és tirar endavant i viure el màxim de temps possible. Jo he estat molt ploranera tota la vida, però ara ja no serveix de res. Has de tenir una bona actitud si vols tenir un bon resultat”.
