Toni Soler (Figueres, 1965) no necessita presentació. Productor, presentador, guionista, escriptor… Tirar endavant la idea del Polònia ha marcat un abans i un després, un programa de sàtira política que ha celebrat els 20 anys d’emissió amb una gala especial a TV3 que ha fet una audiència més que espectacular. El Món l’entrevista per descobrir si creu, realment, que han creat una fórmula sense data de caducitat i com ha viscut aquestes dues dècades fent la guitza als polítics catalans.
Polònia ha celebrat 20 anys en antena i no és gens habitual que un programa tingui una vida tan llarga a la televisió. Us va arribar a passar pel cap, en algun moment, que podia arribar a ser un producte tan potent?
Jo recordo dir, en algunes entrevistes de quan vam fer 5 anys i 10 anys, que m’agradaria que el programa em sobrevisqués. I no en el sentit de després de mort, sinó que jo pogués deixar el programa en altres mans i que el programa continués funcionant. I això és el que ha passat, una mica, ja que jo continuo mirant els guions cada setmana i intento ajudar en el que puc, però és veritat que Polònia ha sobreviscut a actors, guionistes, realitzadors i a mi mateix. Al final, ha demostrat que el format ja és més fort que qualsevol individualitat. I això que hem tingut individualitats tan potents com Bruno Oro, Carlos Latre, Mireia Portes o molts actors que han marxat per fer molt bones carreres. Aquesta és, realment, una gran satisfacció.
Les audiències els acompanyen, dues dècades després, amb quotes elevadíssimes. És per això que esquiven aquest toc més efímer de la televisió?
Nosaltres sempre estem preparats per plegar, som conscients que fem televisió i, per tant, ens prenem cada any nou com un regal. I la veritat és que, veient la resposta que hi ha hagut aquests 20 anys, em costa veure-li un final al Polònia. L’audiència continua altíssima, no tant com al començament, però tampoc la televisió és com era al començament. Hem passat moments, com la pandèmia i la ressaca de després del Procés, que van ser difícils per a l’humor a Catalunya. Malgrat tot, vam aconseguir tirar endavant. Ara bé, això també es deu al fet que el nivell d’exigència no decau i això és el que hem de procurar nosaltres, que no decaigui.
Quina és la fórmula de l’èxit del Polònia?
A Catalunya, les dues dèries polítiques principals amb què la gent se sent retratada són com som els catalans i quina relació tenim amb Espanya. Aquestes dues dèries estan en constant moviment i debat i, per al Polònia, són la matèria primera amb la qual fem l’humor. A més a més, que és un programa àgil i amb un disseny de producció que està molt ben fet. Si no, no podríem fer 44 programes l’any i gravar mitja hora d’esquetxos en només dues jornades cada setmana amb canvis constants. És un programa que està fet amb molta professionalitat i mai no hem perdut que aquesta continuï sent la nostra prioritat, que és el que jo intento recordar als guionistes. Som aquí per fer riure, no per salvar Catalunya, ni per reivindicar cap idea o per fer un món millor. Estem aquí per fer riure i fer humor d’actualitat. I el primer filtre que seguim és si allò fa gràcia o no fa gràcia, és tan senzill com això.
Sempre s’ha destacat la mestria de l’equip de guionistes que hi ha darrere del Polònia. Els creadors d’aquest programa venien del món del periodisme, creu que els guionistes també han de ser periodistes? Això aporta un toc diferenciant?
Els guionistes han de tenir curiositat pel que passa al món, un guionista que visqui als núvols ho tindrà complicat. I és evident que les generacions més joves que la meva no tenen el mateix interès per la política que tenim jo, el Queco Novell o el Manel Lucas, que som els qui ho vam començar. Però, vaja, és una feina que han de fer i han de mirar els diaris. Els llegeixen i adopten el mecanisme de convertir la notícia en un acudit. Aquest mecanisme es va agafant, amb talent i treball, sobretot, perquè a més del talent s’ha de picar molta pedra, s’ha de proposar, descartar, parlar, millorar, repassar, combinar idees.
Polònia arriba als 20 anys i es decideix commemorar aquest aniversari amb una gala que ha entusiasmat i que deu haver-los donat una feinada.
Va quedar molt maca i no cal que em faci el modest, aquí, perquè jo no soc el principal responsable de la gala. De fet, estava en contra de fer-la perquè les gales dels programes acostumen a ser autohomenatges molt nostàlgics, allò de ‘mireu el que vam fer aquell any i l’altre, que bons que som, gràcies al nostre públic que tant ens estima…’. A mi em feia molta mandra, això. Però l’estiu passat em van dir que eren 20 anys i que ho podíem convertir en un esdeveniment que donés un extra a l’espectador. Vam organitzar un equip dirigit per l’Enric Cambray, expert en el món de l’escena, perquè volíem que hi donés una dimensió escènica. I va ajudar-hi el fet de comptar amb la complicitat de TV3, que va ajudar a fer que el resultat hagi estat excel·lent. Estic absolutament entusiasmat amb el resultat i amb la resposta de la gent, perquè esperes que l’audiència anirà bé, però de sobte fas un 33% i dius, hòstia, quina gent… Realment, són 20 anys, és que és tota una generació.
En aquesta gala especial van tenir un munt de cameos de polítics de primera línia, que hi sortien aparentment encantats. Quin punt hi ha de quedabién o d’acceptar la proposta obligats? Parla bé del programa que creguin que és una cagada dir que no al Polònia.
L’Anna Pujol, que ha passat dos mesos terribles, ha fet una feinada excel·lent i ha aconseguit uns cameos brutals com el de Pedro Sánchez.
Aquí es van apuntar un punt.
Sí, sí… Mira, si et dic la veritat, jo si fos polític no sé si voldria sortir a Polònia. El que resulta evident és que els seus assessors els diuen que sí que ho han de fer i això diu molt de la capacitat d’influència del programa, que està connectat amb la realitat i que encaixa bé amb els polítics… una capacitat d’encaix que ja m’agradaria que tinguessin altres col·lectius. Convèncer el primer polític sempre és el més difícil, però si un et diu que sí després es crea un efecte dominó. Però sí, només calia mirar la platea de la gala, que semblava un acte de la Caixa amb tant d’establishment.
És més difícil fer humor ara, curiosament, que fa 20 anys? La correcció política ha fet que ja no es puguin fer mofes tan salvatges?
Salvatge és la paraula, sí, perquè salvatge implica una part dolenta, en el sentit que a vegades érem insensibles. A la gala dels 20 anys ho vam posar en evidència, quan vam fer aquella cançó dels Amics de les Arts. En el seu moment, vam fer l’Obama i la Michelle Obama amb dos actors blancs pintats de negre. Ara ho veus i dius: ‘Com pot ser?’. No hi pensàvem.
Però s’ha de demanar perdó pel que hem fet en el passat? Realment, a la gala va veure’s un mea culpa.
Sí, hem de fer d’autocrítica. Ens equivoquem tota l’estona, però és que fem un programa cada setmana. Com no ens hem d’equivocar? Una de les coses que segueixo fent amb el Polònia és tenir una via de comunicació directa amb els partits polítics perquè tots em considerin localitzable. Si se senten maltractats, si se senten que hi ha hagut acarnissament amb algun personatge o un tracte injust, saben que em poden trucar i que jo no m’ofendré ni aniré dient que m’estan intentant censurar. Jo el que faig és un programa en una televisió pública i estic tota l’estona ridiculitzant gent real, gent amb família. Només faltaria que no es poguessin queixar o reclamar. Jo faig el que em convé, però he de ser receptiu i sempre he intentat ser-ho.
Es queixen més els polítics catalans o els espanyols?
Ho sabríem millor si féssim el programa a Espanya. Nosaltres tenim relació amb tots els partits. Bé, excepte amb Vox, tot i que vam convidar a la gala l’Ignacio Garriga perquè tothom que surt al programa hauria de tenir dret a venir-hi. Al final, ens agradi més o menys el que pensen ells, Orriols o García Albiol… La cosa és que sabem perfectament que Vox i PP preferirien que TV3 no existís. No ja el Polònia, sinó TV3 directament. I està bé posar les cartes sobre la taula. Perquè sí, sabem que hi ha polítics que entomen millor la crítica que d’altres, però no vull personalitzar perquè no vull semblar que em queixo jo. Però amb això hi hem de comptar.
El Polònia també funcionaria si s’emetés a Espanya? Si en comprés els drets TVE.
Suposo, però no sé si l’hauríem de fer nosaltres. Sí que l’Andreu Buenafuente, l’Évole o el Xavier Sardà han triomfat a Espanya. Ara bé, crec que nosaltres catalanegem massa per poder emetre’s a Espanya. Analitzar la política espanyola amb un punt de vista des de Barcelona, potser no agradaria al públic espanyol… hauríem de fer un equip amb guionistes de fora de Catalunya. El que és cert és que aquesta fórmula que hem inventat nosaltres és universal.
A França s’ha fet un humor molt més directe i desvergonyit que aquí. Un Polònia a Espanya seria més similar a Les Guignols o al Polònia català?
A Espanya, pel que estic veient, l’humor és bastant de trinxera ara mateix on tothom se situa sota el mantell protector de les esquerres o de les dretes. A nosaltres això no ens interessa. Se’ns pot veure una mica el llautó perquè tots tenim ideologies, però una de les premisses que té el Polònia és que hem de ridiculitzar-ho tot. En canvi, el que estic veient en els programes d’humor que es fan a Espanya és que o estàs amb els uns o estàs amb els altres.
És dels que pensen que es pot fer humor de tot? També de les tragèdies? Pensar el guió del programa la setmana dels atemptats de Barcelona del 2017 devia ser delicat.
Si em permets el joc de paraules, diré que el límit de la gràcia és la desgràcia. Fer humor d’una cosa que fa desgraciat un col·lectiu de gent o una persona sola no és que no es pugui fer, sinó que no hi veig la gràcia. Ara, també és veritat el que deia Woody Allen que comèdia és igual a tragèdia més temps. Doncs jo afegeixo que comèdia és igual a tragèdia més espai perquè com més lluny passa una tragèdia, més fàcil és fer-ne broma. Si treballes setmana a setmana has d’aplicar el sentit comú. No hi ha un manual d’instruccions del Polònia, hi ha el sentit comú que anem aplicant a cada cas i de la mateixa manera que en temes de gènere o en temes com el blackface, que hem evolucionat, també hi ha altres coses en què actues diferent.
El seu objectiu no és provocar ni acumular queixes, suposo.
Ni acumular querelles criminals! El nostre objectiu és fer un programa que agradi, que aquest és l’encàrrec que tenim de TV3. No estem nosaltres sols al món, estem fent un encàrrec per a un client que és TV3 i fem el que TV3 ens ha encarregat. Ho fem a la nostra manera i creiem honestament que hem ajudat a apujar el llistó de tolerància amb l’humor a Catalunya, sí, però no ens agrada provocar per provocar. Això no vol dir que vulguem defugir els temes més espinosos. Evidentment, si parlem de l’atemptat no serà per parlar del fet en si i no farem broma d’una furgoneta anant per la Rambla. Però fixa’t, en canvi, que a Espanya l’atemptat contra Carrero Blanco ja és un objecte de broma. També és veritat que era un senyor que era franquista i això ho fa diferent.
Que el programa s’emeti en una televisió pública fa que vinguin implícits uns límits en l’humor. Li han donat carta blanca des de TV3? Marquen més els límits des de la direcció de la cadena o des de dins del Polònia?
M’han donat carta blanca i no només això, sinó que m’han protegit i m’han fet de paraigua. Ho va fer la Mònica Terribas, ho va fer en Vicent Sanchis i també el Sigfrid Gras… si reben trucades, no m’ho diuen. Ho hem de posar tot en relació, és clar, perquè sabem que allò que fem incomodarà molta gent. Val la pena incomodar molta gent? No és el nostre objectiu. Ara bé, l’acudit és boníssim? Doncs si és boníssim, potser sí que val la pena incomodar uns quants. Ara bé, si l’acudit no és res de l’altre món, doncs per què fer-lo? Es tracta d’un joc d’equilibris.
En aquests 20 anys ha canviat més la política catalana o la manera de fer-ne humor?
La manera de fer humor ha canviat perquè ha canviat molt el consum. I tenim molt a aprendre d’això, per exemple quan veus que a TikTok i Instagram hi ha gent molt divertida autoproduint-se, amb un llenguatge molt àgil i una manera de fer molt senzilla. M’adono que tenim molt a aprendre, sempre, tots els que ens dediquem a això. I és evident que un programa com el Polònia, si hagués de néixer ara, difícilment seria com és perquè és un programa que es veu fill del seu temps, del 2006.
Va néixer en el moment ideal, potser?
Sí, totalment. El que passa, també, és que la gent ja el troba un clàssic i no vol que el canviem. I és curiós perquè és un programa amb perruques i caracterització, que en realitat es veu una cosa molt analògica per als temps que corren. I ara que a les xarxes hi ha tanta espontaneïtat, com pot ser que agradi un programa amb 100% de guió? Suposo que és la gràcia del Polònia, és una relíquia.
El Polònia ha acabat formant part de l’imaginari col·lectiu i això no és fàcil.
Sí, però les coses estan evolucionant molt ràpidament i en direccions molt interessants. Jo crec que hi ha gent molt divertida i, malgrat que les xarxes socials les trobo qüestionables, també és veritat que han alliberat moltes energies i han permès a molta gent expressar-se d’una manera que jo, quan era jove, no podia. Llavors només existia TV3 i ja està.
En cas que el Polònia s’emeti durant 20 anys més, com s’imagina que seria?
Bé, amb molta intel·ligència artificial. Crec que molts processos creatius i artístics seran més fàcils i, per tant, ens estalviarem diners. També et dic, no sabem si d’aquí a 20 anys TV3 tindrà una graella com la que coneixem ara. Cada dia emetran una cosa? El Polònia anirà només els dijous o el consum serà absolutament lliure? L’ingredient bàsic del Polònia és la gent, homes i dones, que pensa coses divertides sobre la base de l’actualitat de Catalunya. Això no canviarà. Ja s’ho faran, francament.
No es veu vostè mateix en aquest Polònia del futur, doncs?
L’humor està molt bé i dono gràcies a Déu per haver-me pogut dedicar a l’humor. Però cansa, i cansa molt. Ara em trobo en un punt que començo a voler l’humor més a la vida que a la feina. La meva mare m’ho deia, quan vaig començar a fer Malalts de tele i estava tan content. Em deia que molt bé, però que a veure qui em voldria veure fent el burro amb 50 anys. I ara en tinc 60, cosa que em fa pensar molt en ella. Suposo que una part de l’humor té a veure amb l’edat i ara em ve de gust fer humor en una sobretaula amb amics i no en una reunió pensant coses divertides. He fet molt d’humor i ara ja veig venir les bromes, ja no les gaudeixo tant com quan era jove.
