Toni Cruanyes (Canet de Mar, 1974) ha volgut fer un homenatge al seu avi amb el llibre més literari de tots els que ha escrit. Mort al principi de la pandèmia, el periodista s’acomiada de l’avi en un text molt emotiu i ple de confessions personals. A La vall de la llum (Destino) revela detalls de la vida del patriarca de la família, Antoni Cruanyes i Becana, el primer alcalde democràtic que va tenir Canet de Mar. A través d’un recorregut per anècdotes de la infància i joventut, el presentador i editor del Telenotícies Vespre de TV3 crea una mena d’avi compartit amb el lector per relatar com van ser els anys de la Guerra i la postguerra per als nostres avantpassats.
Triomfa a la televisió i també en el món de la literatura. És el seu millor moment professional?
Estic molt content i hi ha moltes coses que estic fent que no m’esperava que em sortissin tan bé. Estic en un moment professional molt dolç i també en la vida personal, amb els dos nanos, cosa que alhora provoca que estigui una mica atabalat. Sí que potser es pot dir que és el meu millor moment, però segurament me n’adonaré quan passi un temps… Espero no adonar-me’n després que no ho he gaudit prou per estar massa enfeinat.
Aquest és el seu llibre més personal.
Sí, sens cap mena de dubte. Estic content perquè ha tingut una bona rebuda i, sobretot, perquè tothom té històries similars amb el seu avi i s’hi veuen reflectits en certa manera. A més a més, la relació net-avi és una mica més tendre en comparació a la de pare-fill i això m’ha permès ser una mica més sentimental.
És un homenatge al seu avi que serveix com a retrat de tota una generació, la de la Guerra i postguerra. Ha creat una mena d’avi compartit amb els lectors.
La meva idea inicial no era centrar-me tant en la figura del meu avi, sinó fer-lo servir com a excusa per parlar del segle XX i intentar entendre coses amb la perspectiva d’ara. El que passa és que després vaig veure que la seva història era tan rica en detalls i hem trobat tantes històries… El meu avi s’ha acabat menjant el projecte inicial que tenia. Però la meva idea era aquesta, vincular la història amb les seves anècdotes.
Hem fet prou cas d’aquesta generació? Hem estat injustos amb ells?
El meu avi explicava batalletes i va arribar un moment en què tenia senilitat i començava a desconnectar. T’adones que tot està acabant i sap greu… Com a societat crec que cuidem bé els nostres avis en la sanitat pública i tenim preocupació pel seu benestar. La gent gran se’ns està fent gran durant molt de temps i això com a societat ens està costant de pair des de tots els punts de vista. És una realitat que dins de Catalunya cuidem bé els nostres avis materialment. Ara bé, emocionalment estem a prop d’ells? Els fem prou cas o se’ns fa pesat? Crec que tenim un deute amb ells que no cobrim bé en l’última etapa de la seva vida.
Precisament aquesta generació és la que pitjor ho ha passat durant la pandèmia. Diu que el preu que hem pagat com a societat no només ha estat la mort dels nostres vells, sinó les condicions de les seves morts.
Han mort en soledat. Entenc que les decisions sanitàries i administratives havien de ser així, però és molt dur perquè, a molta gent gran, un dels motors que els manté vius és l’escalf de la família. En situacions límit, ells es plantegen si val la pena continuar vivint si els priven d’aquesta companyia. I quan van prohibir les visites pel tema de la Covid van estar encara més tristos.
“Si al principi de la pandèmia vam cometre errors periodísticament, doncs està bé que ara ho diguem. I si personalment vaig tenir un debat sobre comportaments incongruents, doncs que quedi registrat”
De qui és la culpa del drama que van viure els geriàtrics durant la pandèmia?
De qui no és culpa és dels professionals que hi treballen. L’experiència que he tingut jo és que amb l’avi van fer tot el que van poder i ho van donar tot. Crec, per això, que hem perdut una mica la perspectiva… ja la recuperarem. En el cas de les residències, els metges i infermeres anaven vestits com si anessin a la Lluna. Els avis no només no tenien el contacte amb les seves famílies, sinó que també la gent que els cuidaven eren com uns monstres que venien vestits de blanc, que no els reconeixien ni els podien tocar. De qui va ser la culpa? No ho sé… El que estaria bé és que aprenguéssim la lliçó per si això torna a passar.
El Telenotícies i la resta d’informatius van tenir molta cautela en un principi. És greu que els periodistes no veiéssim venir la catàstrofe que generaria la pandèmia?
Vist en perspectiva ha estat un error. Els mitjans de comunicació tenim una responsabilitat social i potser si ho haguéssim vist a venir, hauríem alarmat i podríem haver generat un col·lapse del sistema sanitari… El que és veritat és que segur que alguns contagis es van fer perquè no vam informar prou bé i que alguns elements claríssimament es podrien haver fet millor. Les residències de gent gran i el confinament amb els nens s’haurien d’haver fet d’una altra manera.
En el llibre revela que va ignorar el consell del seu cap i va saltar-se les mesures anticovid per poder acomiadar-se del seu avi. Això va suposar un risc, ja que podria haver tingut molt rebombori una fotografia seva fent cas omís a les restriccions.
Ell ha rigut perquè, com que no poso el seu nom, queda entre nosaltres. Aquesta és una de les poques coses del llibre que vaig plantejar-me realment si les inclouria o no finalment. Ho deia o no? Aquest llibre és un homenatge, però també vol ser un acte de sinceritat. Precisament perquè el meu avi ja ha mort, crec que podem explicar les coses com van ser i no autoenganyar-nos. Si al principi de la pandèmia vam cometre errors periodísticament, doncs està bé que ara ho diguem. I si personalment vaig tenir un debat sobre comportaments incongruents, doncs que quedi registrat.
El veiem cada nit a televisió des de fa anys. S’hi veu molts més encara? O aquesta és una etapa bastant completa?
Jo li veig recorregut, però això depèn d’aquells que em veuen des de l’altre costat. Jo estic en un moment dolç perquè hi ha bones audiències, tenim bons resultats qualitatius, hi ha bon feeling amb tot l’equip… Però també soc conscient que tot això es pot trencar algun dia per diversos motius. Tampoc no voldria, a la llarga, convertir-me en un tap per a un relleu generacional i per a persones que també tenen dret a ser-hi. Hi penso a vegades, en el següent pas professional… però penso que encara no és el moment. Ja veurem.
“En la meva època no hi havia referents homosexuals. Tot ha canviat molt i hem reescrit la història”
Li han concedit el premi Josep Pla i molts l’han criticat, tot assegurant que d’altres s’ho mereixien més i arribant a parlar d’intrusisme. Com viu aquesta pressió mediàtica?
Entenc que hi hagi aquestes crítiques perquè hi ha molta gent que escriu i tothom vol aprofitar qualsevol finestra per treure el cap i que la gent vegi la seva obra. Els premis són això. Jo també pensava que seria una manera de subratllar la història del meu avi. Jo conec molt bé aquest premi i quan escrivia el llibre vaig trobar que encaixaria en aquest tipus de guardó, vaig pensar que era molt planià. Malgrat tot, era bastant incrèdul davant la possibilitat que me’l concedissin.
Quin és el Toni Cruanyes més autèntic, el professional que explica l’actualitat en antena o l’escriptor que es documenta per fer un retrat històric?
Si et dic la veritat, el que a mi m’agrada és el periodisme i explicar la realitat. M’agrada la ficció, però el que més m’interessa és la realitat. Entenc els llibres que he escrit com una forma de periodisme. Potser aquest és el més literari dels que he escrit, però en el fons és un periodisme amb mirall retrovisor, de revisió d’història.
Al final escriu una carta dirigida al seu avi en què justifica per què ha parlat d’ell tan obertament. Creu que li hauria agradat o que hauria intentat censurar alguna part?
Tinc dubtes sobre què hauria fet… En el llibre explico que el meu avi, en certa manera, em va donar permís per explicar tota la seva veritat. I és ara que conec tota la seva història que valoro més la seva figura i entenc per què va fer tot el que va fer. Penso que aquest llibre és un regal mutu de l’avi cap a mi i la resta de la família, així com un regal meu cap a ell. Ho veig una mica així. No m’agrada dir-ho, però també ha estat una mica de teràpia del dol i consol per la mort d’algú estimat.
Què creu que ha heretat d’ell?
Un amic seu m’explicava que, quan era un nen, volia veure tot el que passava, tenia els pebrots d’anar a veure què havia passat. El meu avi ja era una mica periodista, una mica com jo. Volia saber coses. Les ganes de saber, la curiositat per coses de la vida, de la història, del món… això ho he heretat d’ell.
En el llibre parla del cosí del seu avi, que el va deixar en xoc en revelar que era homosexual. Com va viure que també sortís vostè de l’armari?
Ell va reaccionar bé, era molt respectuós amb tothom. Crec que també ja era gran, les coses havien evolucionat… No sé com hauria reaccionat si jo hagués estat el seu fill i si, a més a més, hagués estat en aquella època. Però sent el seu net i havent-li dit quan ja era una persona feta que havia estudiat a la universitat, ho va rebre bé. Intento il·lustrar la història del meu avi i el cosí gai amb la figura d’un transsexual del poble dels anys 20 per demostrar que abans del franquisme tot s’acceptava millor i després van tornar a deixar d’acceptar-ho. El meu avi les havia vist de tots colors i difícilment se’l podia sorprendre. Han viscut coses pitjors que les que hem viscut nosaltres.
Ara molts famosos parlen obertament de la seva homosexualitat i això pot ajudar els més joves a tenir referents. Molts van aplaudir que una figura pública com vostè compartís la seva vida personal.
És clar, és que en la meva època no hi havia referents homosexuals. Tot ha canviat molt i hem reescrit la història. Revisar la història des d’una altra perspectiva és molt interessant i en qüestions d’homosexualitat igual, perquè durant molt de temps s’havia associat a qüestions sòrdides i te n’adones per què.
Els seus fills encara són petits, però com porten que la gent el reconegui i l’aturi pel carrer?
Ho viuen bé, encara que per a ells és una mica estrany. També és cert que de dilluns a divendres no soc a casa al vespre i ho troben a faltar… El meu fill gran, que farà 8 anys, també està una mica fart d’anar pel carrer i que la gent em saludi. Tothom és molt amable sempre, però ell diu això de “va, anem que no arribem mai”. A mi em passava una mica el mateix, per això, perquè el meu pare era el lampista del poble i quan sortíem de casa els veïns el paraven perquè tenien reparacions a fer i jo m’enfadava i li deia que no volia anar amb ell pel carrer.
