Mentre Catalunya viu una campanya electoral llarga i intensa, esgotadora, el País Valencià prepara les seves eleccions, que sempre coincideixen amb les municipals, tot i que el president de la Generalitat tingui la potestat –recollida en el nou Estatut– de convocar-les. Una etapa que els dos grans partits valencians –el PP i el PSPV-PSOE– viuen entre convulsions. Els populars han patit els efectes del serial del cas Gürtel, que ha implicat l’honorabilitat de Francisco Camps. Com a única resposta a totes les acusacions i tots els indicis, Camps ha plantat cara a la direcció “nacional” del seu partit amb l’única intenció de repetir com a candidat. Els socialistes, malgrat tot aquest hipotètic desgast, no en trauen cap profit i apareixen en les enquestes, de nou, en segon i allunyat lloc. Aquesta distància es fa incomprensible des de fora. No és només que el Partit Popular aparegui afectat per un rosari de casos de corrupció, és que l’administració valenciana –gairebé tota en les seves mans– és una catàstrofe i es troba amenaçada per la fallida imminent. La Generalitat Valenciana no renova contractes i ajorna pagaments fins a dos anys. Els funcionaris que treballen a la Conselleria d’Economia, Hisenda i Ocupació ja ni amaguen la insolvència i el caos que afecta aquesta àrea. No sé sap ben bé quina de les tres branques funciona pitjor, l’economia, la hisenda o l’ocupació. Però, davant aquesta constatació que no es pot amagar, el principal partit de l’oposició no representa cap alternativa. Els socialistes han triat com a candidat oficial el seu secretari general, Jorge Alarte, un dels polítics més tristos i mediocres que ha donat el país en molts anys. Per si no n’hi hagués prou, el dirigent que pretenia competir-hi –l’exministre Antoni Asuncion– ni tan sols ha superat la fase prèvia de les primàries i ha denunciat la direcció per haver manipulat el procés.
Al País Valencià, doncs, tot apunta amb força que hi haurà PP per a molta més estona. A la Generalitat, a les diputacions i als principals ajuntaments. Una constatació que evidencia també la inèrcia, la comoditat, l’absentisme o la fragilitat moral de la majoria de la societat. Es fa difícil d’aventurar ara com superarà Francisco Camps, en una nova legislatura, la precarietat extrema dels comptes públics valencians. Però, en tot cas, ell no sembla espantat davant una situació tan dramàtica. Els estralls que el PP perpetrarà en els pròxims anys són difícils de calibrar, però n’hi ha un que fa patir encara molt. Els successius governs populars han accentuat la castellanització de l’administració pública a tots els nivells. Un dels més preocupants, no cal dir-ho, és el més bàsic: l’educatiu. L’actual conseller d’Educació, Alejandro Font de Mora, ha intensificat l’agressió contra les línies en català. Al País Valencià els pares poden triar la llengua dels seus fills. Com reclama al PP a Catalunya. Però, una vegada ho han fet, una bona part dels que s’han decantat pel valencià es troben amb el rebuig i el boicot de l’administració. I són reconduïts a línies en castellà. El català aguanta en el sistema educatiu valencià gràcies a l’esforç i als sacrificis dels mestres i de molts pares.
L’acció que el PP perpetra contra el català és meticulosa, sistemàtica, altament corrosiva. Per això de fa anys pares i mestres s’han organitzat per intentar contrarestar una actitud política devastadora. Aquest 9 d’Octubre –antiga Diada Nacional del País Valencià– Escola Valenciana celebra el 25 aniversari a la ciutat de València. Cada any aquesta entitat aplega milers d’entusiastes. Obstinadament, tossudament, no es resignen a la condemna que ha dictat el govern valencià. Contra la castellanització profunda del seu govern, contra la passivitat d’una part important de la societat valenciana i contra aquells que encara s’omplen la boca amb una presumpta llengua autòctona diferent de la catalana, còmplices en la maniobra liquidadora. Convindria que a Catalunya tot aquest esforç –autèntica passió– fos conegut i encara més, reconegut.
