Viure en una muntanya russa d’emocions, sempre a dalt. Buscant el pròxim “subidón”. Sembla un somni, oi? El secret és que aquesta recerca constant ens està robant la capacitat de sentir la veritable felicitat. Ens està esgotant sense que ens n’adonem.
La nostra societat ens empeny a una espiral de plaer instantani. Però, què passa si et diem que la solució a aquesta fatiga emocional és, precisament, allò que sempre evitem? La clau no és sentir més, sinó sentir amb més profunditat.
Joan Soler, un psicòleg que no es mossega la llengua, té la resposta. I potser no t’agradarà al principi, però és un (un autèntic) canvi de paradigma. Segons Soler, el plaer només té sentit si hi ha contrast. Necessitem el patiment i, sí, l’avorriment per trobar l’essència de tot. (Ens sembla una bogeria, però ho explica amb una lògica ferotge).
La química del nostre cervell: El gran error que cometem
No parlem de filosofia barata. Parlem de neurociència pura. El nostre cervell funciona amb un sistema dopaminèrgic. Aquest és el motor que ens impulsa, que ens motiva a buscar coses que valen la pena i a aprendre. Però necessita contrast. Si estem sempre a dalt, sempre en mode “recompensa”, el sistema es col·lapsa.
Imagina un concert. La cançó que et posa la pell de gallina té el seu moment àlgid perquè abans hi ha hagut una part més tranquil·la. Si tot el concert fos un “subidón” constant, ja no seria cap “subidón”. Simplement, seria soroll.
La dopamina funciona igual. Si el nostre cervell està sempre inundat de dopamina, arriba un punt en què el pic ja no ens sona a res. Llavors, què fem? Necessitem un pic encara més gran. I és aquí on comencen els problemes. Aquí és on les conductes escalen cap a addiccions insospitades. (Ens sona molt, oi?)
L’adaptació hedònica: El nostre pitjor enemic silenciós
Aquest fenomen té un nom: adaptació hedònica. És la tendència psicològica per la qual ens acostumem rapidíssimament a tot. Nous èxits, noves circumstàncies… tot es normalitza. I tornem al nostre nivell habitual de felicitat. Perdem la capacitat d’impressionar-nos, de gaudir de la novetat.
Els estímuls deixen de generar-nos estímuls. I ens passa amb tot. Amb les compres, amb les sèries, amb les xarxes socials. Estem en una cerca eterna de la pròxima gratificació. Però cada cop necessitem més per sentir el mateix.
El problema és que la societat actual ens ofereix un accés constant a dopamina ràpida. Hem eliminat els espais en blanc. Hem eliminat el silenci. I això és un error garrafal per al nostre benestar. (El nostre cervell ens passa factura).
Necessitem la calma, la incomoditat i l’avorriment. Són ingredients essencials per recuperar el sentit de les coses i redescobrir la vertadera essència del plaer.
El poder ocult de l’avorriment: la solució que ignoràvem
Soler és contundent: “Necessitem avorrir-nos per sentir”. Sí, has llegit bé. Avorrir-se no és una pèrdua de temps. És una necessitat vital. És un privilegi en un món hiperconnectat. Pensar-ho bé, tenir temps per avorrir-te és tenir temps, i això avui dia és un luxe.
La neurociència ho confirma. L’avorriment augmenta la creativitat. Millora el nostre compromís amb les tasques. Incrementa la productivitat. I fins i tot estimula l’activitat de la nostra xarxa neuronal. (Qui ens anava a dir que la solució era tan simple?).
Sense contrast, no hi ha sentit. Ho diu Soler: “Necessitem tornar a experimentar la calma, l’avorriment i les petites incomoditats de la vida quotidiana”. No es tracta de buscar el patiment per patir. Es tracta d’acceptar i deixar d’evitar sistemàticament la incomoditat. Deixar-li un espai a la nostra vida. Permetre la variabilitat emocional.
La urgència de la desconnexió: la nostra salut mental en joc
Ja ho va dir Arthur Brooks, l’expert en felicitat: “Avorrir-te 15 minuts al dia canviarà la teva vida”. Quin truc més senzill, oi?
Hem de reconectar amb el que és autèntic. Deixar d’escapar. Acceptar les emocions que no ens agraden per poder experimentar, de veritat, les que sí. El nostre cervell ens demana una pausa. Ens demana recuperar el contrast. La capacitat de sorprendre’ns. De sentir la vida en tota la seva gamma de colors.
Si no ho fem, si continuem perseguint la dopamina constant, correm el risc de viure en una planura emocional. On res té sentit. Res és bo, res és dolent. I perdre això, perdre l’essència, sí que seria una veritable tragèdia. La decisió és nostra. Estem disposades a acceptar la incomoditat per viure amb més sentit?
