Sents que la pressió incessant per ser sempre feliç, productiva i amb el somriure posat t’està esgotant l’ànima? No ets l’única. Al món occidental, les xifres de depressió s’enfilen sense fre, convertint-se en una de les grans epidèmies ocultes del nostre temps, i la culpa podria ser d’allò que, irònicament, ens han venut com la panacea: l’excessiva positivitat.
Deixem de banda els tòpics motivacionals i parem atenció, perquè un filòsof sud-coreà ha desentrelligat la veritat incòmoda darrere d’aquest fenomen global. La seva revelació és tan contundent com sorprenent: la nostra societat, paradoxalment, pateix d’un excés de lluminositat artificial que ens crema per dins. (Sí, nosaltres també vam al·lucinar amb aquesta teoria, però té molt de sentit per al nostre dia a dia).
La veritat darrere de la Felicidad Obligada
El pensador en qüestió és Byung-Chul Han, un filòsof sud-coreà nacionalitzat alemany que, amb el seu famós assaig “La societat del cansament”, ja va posar el dit a la llaga fa anys. Han assegura que l’augment preocupant de casos de depressió no és una qüestió de feblesa individual, sinó el reflex més cru d’un sistema que ens força a una autoexigència brutal, constant i esgotadora.
Segons Han, la pressió per rendir al màxim, superar-se contínuament i mantenir-se sempre positiu, transforma la pròpia motivació en una font inesgotable d’esgotament, ansietat i malestar profund. Ens han convençut que els límits són a la nostra ment, i que qualsevol fita és possible si ens ho proposem amb prou força. Però aquesta promesa té un revers molt fosc i perillós per a la nostra salut mental.
La depressió és la malaltia d’una societat que pateix d’excessiva positivitat. Reflecteix una humanitat lliurant una guerra sobre si mateixa.
Aquesta frase de Byung-Chul Han, que ha fet la volta al món, és la clau definitiva per entendre-ho. Si anteriorment les barreres o les imposicions procedien principalment d’autoritats externes, ara, aquesta pressió s’ha desplaçat cap a l’interior de cada individu. Això ens converteix en els nostres propis carcellers, els jutges més cruels, i el nostre benestar en paga el preu més alt.
El trampa del “tu pots amb tot”
Els missatges motivacionals que ens inunden a diari, que enalteixen el poder individual per aconseguir qualsevol objectiu desitjat i la constant recerca de la “millor versió de nosaltres mateixes”, alimenten una dinàmica perversa. Cada persona s’exigeix més i més, sense parar, amb la sensació que qualsevol fracàs és únicament responsabilitat seva. (I sí, aquesta espiral és més habitual del que pensem i ens afecta a totes)..
Han relaciona aquest fenomen directament amb una cultura obsessionada amb el rendiment. Quan les nostres expectatives no es compleixen, el fracàs ja no s’atribueix a condicionants externs, sinó que es transforma en un retret furibund cap a una mateixa. És una batalla interna constant, on la culpa i la vergonya esdevenen companyes de viatge, afegint llenya al foc de l’ansietat i la depressió, que ens deixen sense alè.
El filòsof subratlla una idea potent: la queixa d’un individu depressiu, “res és possible”, només pot sorgir en una societat que creu que “res és impossible”. Aquest imperatiu del “tu pots amb tot”, que se’ns ven com a empoderador, es converteix en una forma destructiva d’autoexigència. Eliminar els límits del que és possible ens deixa sense espai per a la vulnerabilitat, ni per a l’acceptació de les nostres pròpies limitacions humanes, convertint cada fallida en una càrrega personal insuportable.
L’origen d’una Visió crítica
La perspectiva de Byung-Chul Han no és fruit de l’atzar, sinó d’una vida i una formació molt particulars. Nascut el 1959 a Corea del Sud, un país on les dures exigències d’un capitalisme lligat al desenvolupament tecnològic han situat la nació amb les taxes de suïcidi més altes del món, Han va viure en primera persona aquesta cultura de la màxima exigència. Aquest context vital va forjar la seva mirada aguda i crítica.
Més tard, va estudiar filosofia, literatura i teologia en prestigioses universitats alemanyes com les de Friburg i Munic, enriquint la seva perspectiva amb múltiples disciplines. Actualment, és docent a la Universitat de les Arts de Berlín, des d’on continua influenciant el debat intel·lectual. Els seus pensaments es plasmen en frases concises i directes, que moltes vegades s’assemblen a aforismes, i que capten l’atenció per la seva crítica profunda i detallada del present.
La seva obra ha estat imprescindible per il·luminar les ombres que amaga el que anomenem “positivisme tòxic”. No es tracta d’eliminar la motivació o les ganes de millorar, sinó de qüestionar una cultura que ens imposa la felicitat i el triomf com una obligació permanent. Aquesta dinàmica ens nega el dret a la tristesa, al descans o, simplement, a ser humans amb totes les nostres imperfeccions, i això és un error que ens passa factura a totes.
La solució: desconnectar del rendiment?
Com ens alliberem d’aquesta batalla constant contra nosaltres mateixes? Entendre que la depressió no és una debilitat personal, sinó un símptoma social, és el primer pas. Aquesta anàlisi del filòsof ens convida a repensar el nostre dia a dia i les expectatives que la societat, i sobretot nosaltres mateixes, ens hem autoimposat. És una alerta clara: la salut mental no pot ser un repte constant on sempre hem de guanyar i mostrar una façana de perfecció.
La seva reflexió ens ofereix una nova lent per mirar el món, una solució intel·lectual per desarmar la pressió invisible que ens ofega. No es tracta de renunciar als nostres somnis, sinó de posar límits al dictat de la perfecció i de la felicitat obligatòria. (És hora d’adonar-se que no tot és culpa nostra i que podem canviar el discurs per un de més amable i realista).
Al final, l’obra de Han és una invitació a la reflexió profunda, a qüestionar el model de vida que hem adoptat i que ens porta a l’esgotament. Reconèixer que no podem ser perfectes, que el fracàs és part del camí i que el descans és necessari, no és rendir-se. És, de fet, una victòria contra un sistema que ens vol incansables i inesgotables. Quina càrrega ens estem autoimposant sense adonar-nos-en cada dia?
