Els joves universitaris, una generació cremada pel virus

Estressats, desmotivats i espantats pel futur, del tot incert, que els espera. Són la generació de nois i noies que aquest 2020 han acabat l’ensenyament secundari i que al setembre havien d’iniciar una de les millors etapes de la seva vida: el trànsit de l’adolescència al món adult, tant des del punt de vista emocional com acadèmic i laboral, entrant a la universitat. “Els joves no som només culpables. Segur que alguns fan coses malament i són imprudents, però molts altres no, i al final som víctimes silenciades de la pandèmia. Se’ns pren l’experiència de la universitat presencial, hi ha toc de queda i moltes altres restriccions que afecten la vida dels joves. Ens estem perdent una etapa molt important de la nostra vida i només ens queda fer estudiar des de casa. És molt frustrant i desmotivador”, explica a El MÓN la Maria Fornells, una estudiant de primer d’enginyeria ambiental de la UPC. Totalment d’acord a posar restriccions per evitar els contagis, aquesta noia que ha fet la majoria d’edat confinada demana als poders públics que “se’ns escolti com a col·lectiu” i es faci el possible per apaivagar “el pes psicològic” que suposa per als joves veure estroncat un moment tan crucial de la seva vida com és l’entrada al món universitari.

I és que si bé després del primer confinament el Govern va tenir clar que les escoles no es tancarien si la situació no era d’extrema gravetat i que els escolars farien majoritàriament classes presencials, en el cas de la universitat s’ha considerat que l’ensenyament es pot virtualitzar. Una decisió que els universitaris, sobretot els de primer curs, consideren injusta i que perjudicarà el seu rendiment acadèmic. És el cas del Bernat Algueró, estudiant del grau de física i matemàtiques de la UB. “Fem molt poques classes presencials, gairebé tot és virtual i són matèries de molta complexitat. Et trobes sol a casa davant de la pantalla i de vegades se’t fa una muntanya, més encara quan no hem pogut fer pinya amb els companys i companyes de classe perquè ens veiem molt poc, i quan ho fem, estem a dos metres de distància”, explica aquest jove, que considera molt necessària la “socialització” que permet la universitat, “tant pel nostre creixement personal com acadèmic”. 

Amb tot, és optimista: “Tinc una mica d’esperança que el segon curs ja pugui ser més presencial, m’agraden els estudis i no vull perdre la motivació”. La Maria, per contra, reconeix que “no estic gaire convençuda amb la carrera, tinc dubtes de si continuar o no, però ja ho decidiré quan tornem a la normalitat relativa”. I llança una crítica a la universitat: “La universitat hauria d’haver-se preparat millor com a institució i preparar també el professorat per fer les classes online aquest curs, tenint en compte l’experiència del març passat”.

“Només demanem una mica d’empatia, ho estem passant malament”

Decepcions, frustracions i angoixa. Són sentiments dels quals difícilment s’escapen uns joves acostumats a una vida en societat basada en el contacte físic i la proximitat. La il·lusió per estudiar allò que realment els agrada, fer nous amics i començar a visualitzar un futur professional, sense oblidar les festes, les estones al bar i l’ambient universitari que tantes vegades hauran vist en sèries de televisió.

“Se m’ha desmuntat tot el meu pla de vida i la idea del meu futur professional”, confessa la Mia Sala-Patau, de 18 anys i estudiant de Comunicació Audiovisual a la UAB. “És una etapa que tots esperem des de més petits, la llibertat de ser jove i fer el que et doni la gana a la Universitat i deixar les responsabilitat que t’han posat al  batxillerat, però et trobes una bufetada a la cara que no et permet viure l’experiència completa”. Com el Bernat i la Maria, troba que viure la pandèmia essent jove “té un plus d’estrès, perquè se suposava que afrontàvem un canvi de vida radical i resulta que ara serem una generació cremada”. I reivindica que les administracions públiques i la societat tinguin més en compte aquest col·lectiu: “Parlem molt dels adults i dels nens però els joves ho estem passant molt malament i se’ns culpabilitza molt. Però que algú es pari a pensar: No estem fent el que ens toca per l’edat, no podem sortir, no podem fer festes…. Jo estic disposada a sacrificar-ho per la salut, però demano que es tingui en compte que estem patint molt”.

Un escenari que com la majoria de joves universitaris, per a la Mia, que vol dedicar-se al cinema, és desesperant: “No sé com motivar-me, no veig un horitzó professional i no sé si he triat bé la carrera”. Dubtes que l’assalten, i que probablement no tindria si la seva vida universitària hagués començat dos anys enrere, sense pandèmia. “Només demanem una mica d’empatia, de debò que ho estem passant malament”, conclou la Mia Sala-Patau.

Els pares, preocupats per l’estat anímic dels seus fills

Però no només els joves pateixen per la seva situació. Els pares també viuen amb angoixa que els seus fills no puguin gaudir plenament d’un moment màgic a la vida. “La pandèmia està condicionant l’entrada a la vida adulta dels nostres fills. Els esforços en el món escolar estan centrats en els nens més petits, per un tema de conciliació i maduració dels nens, i ho entenc, però també haurien de pensar què està passant amb els adolescents i els joves. La meva filla va fer 18 anys confinada, va acabar el batxillerat confinada i va fer la selectivitat estudiant a casa, i ha hagut de començar una etapa fonamental en la vida personal, acadèmica i personal amb la pandèmia”, explica a El MÓN la Cèlia Cernadas, mare de la Maria Fornells.

Considera que la gestió de la pandèmia està generant entre els joves “un nivell de desmotivació molt important que em preocupa molt. Desmotivació en el dia a dia i del futur. Hauríem d’intentar injectar una certa dosi d’optimisme i intentar que tinguin una entrada a la universitat una mica més normalitzada, potser més classes presencials, encara estan en procés formatiu com a persones i com a estudiants, i necessiten un entorn normal i no tenir-los tancats a casa”, argumenta la Cèlia, que remarca que aquesta situació els provoca “una factura emocional i anímica molt alta que hem de tenir en compte”.