Los reixos em van dur una ouija, però penso que la tornaré perquè no aconsegueixo xerrar amb ningú del més enllà. Jo em vaig comprar el trasto aquest perquè li havia de dir unes coses a Aurembiaix d’Urgell, la darrera Comtessa del Comtat d’Urgell. Sempre n’he estat molt d’ella (i bé, de totes les Aurembiaix de qualsevol planeta i galàxia) i mira, vés, dius, a veure si amb les noves tecnologies l’enganyes, torna, i es casa amb tu. Home, jo de gran vull ser Comte d’Urgell: amb el seu castell adossat; el seu cavall Hdi i quatre bancals de jardí per plantar xupa xups. De fet, ja fot temps que hi ha vacants: mireu, enguany farà 600 anys de la caiguda del Comtat d’Urgell. N’hem de muntar un altre, com qui munta un moble de l’IKEA, ni que sigui perquè l’Aurembiaix torni. Però més necessari seria que tornessin d’una punyetera vegada els sarcòfags dels Comtes d’Urgell que des de 1906 estan a…. Nova York. Al museu The Cloisters perquè tothom bavegi amb les joies del gòtic català que ens vam vendre com si fóssim els prínceps de l’analfabetisme. En fi, el salfumant ajuda a pair.
Metàfora de regal: mentre mig món es frega les mans guaitant –i fent negoci- amb els nostres cadàvers comtals aquí tenim més viva que mai una monarquia letal des de 1714. Per això a Winnie The Pooh Pere Navarro se li acudeix explicar-nos el conte que el rei abdiqui i que posi al seu fill. Al líder socialista, que es declara republicà, algú li hauria de comprar un diccionari i que anés a buscar la R, de República i la M, de monarquia, més que res perquè no fos cas que descobrís que no són sinònims. Tot, segons ell, per fer una nova transició que, de fet, el que volia dir era fer una nova pansició. A Navarro, el republicà, li preocupa més el rei, que no pas més de la meitat dels ciutadans de Catalunya que estan a favor de la independència. El que dèiem: xupitos de confusió d’àcid clorhídric per a tots.
Si el Rei ha ser el motor del canvi ja cal que ens comprem una vagoneta i ens estimbem contra Montserrat ben trufats d’Aromes. Ma padrina encara va veure com l’avi del rei, Alfons XIII, baixava en barca pel Canal d’Urgell. Als nens se’ls donaven banderetes espanyoles perquè quan passés el monarca el saludessin patriòticament. I on creieu que anava el paio? Doncs a caçar. En un corral diminut li tenien preparades unes perdius, unes guatlles, perquè a mig metro ell els hi fotés quatre trets amb l’escopeta. Alguna diferència amb el que fa avui Joan Carles amb els elefants? Alguna diferència amb les banderetes? Alguna diferència amb alguna cosa? Sí.
Ara que fa trenta anys descobrirem que el Rei va brindar amb xampany el 23F. El Rei, el porter que va obrir les portes de la democràcia. Ja en som de rucs. Després ja saben el que ha vingut. I alguns encara creuen que s’apareixerà la Verge del Carme amb picardies i excitarà tot el país amb un nou règim d’obertura de cames regeneracionistes. Au, va. Si volem regeneració Comtats Catalans que… s’hi han fixat? Comtats catalans: plural. La suma de les diferències. Som plurals fins i tot amb això de les dinasties. I la monarquia, l’espanyola, és singular, única, centralista. Lo de sempre: plurals versus un. Perquè la diferència és aquesta: que potser sí que descobrirem que els catalans som monàrquics, però no pas políticament, sinó metafísicament com deia nostre senyor Salvador Dalí: “Jo sóc monàrquic metafísicament, per a mi la monarquia és la prova de la validesa de l’àcid desoxiribonucleic, és a dir, de la primera cèl•lula vivent, fins a la última tot s’ha transmès genèticament, però no políticament”. L’ADN de la continuïtat. Han caigut –i cauran- els reis i continuen els Comtats Catalans.
