Els metges fa mesos que estan en peu de guerra contra el Departament de Salut, dirigit per la consellera Olga Pané, per la millora de les seves condicions laborals, especialment les que afecten la jornada laboral i els descansos, les guàrdies mèdiques o la contractació de professionals per reduir la sobrecàrrega assistencial, entre d’altres. Des del mes d’octubre, els facultatius del país han fet cinc jornades de vaga -quatre de les quals, en els últims dos mesos- i han organitzat manifestacions multitudinàries per fer sentir la seva veu i mantenir la pressió sobre l’administració catalana. La setmana entrant tornen a la càrrega amb dues noves jornades de vaga, el dilluns 16 de febrer i el divendres 20, però no serà el final del conflicte. El Món en parla amb el secretari general de Metges de Catalunya, Xavier Lleonart, el qual assegura que ja estan “agafant idees” dels docents per a les pròximes mobilitzacions. En aquesta entrevista, aquest metge cirurgià d’urgències i líder sindical reclama la supressió de les jornades de guàrdia de 24 hores i analitza la relació complicada amb els actuals responsables del Departament de Salut.
Com encaren les manifestacions i dies de vaga de la setmana vinent?
Amb il·lusió. Penso que estem en un moment clau, en un moment de canvi de moltes coses. De canvi de model, de canvi internacional, de canvi social… I crec que el que acabem aconseguint o el que acabem fent en aquesta època determinarà el model sanitari i les condicions de treball dels companys i companyes per als pròxims quinze o vint anys. I, per tant, molta responsabilitat, però també molt d’estímul.
La major part de les reclamacions que posen sobre la taula no són noves, sinó que ja fa anys que s’arrosseguen. Creu que ha empitjorat la situació dels metges en els últims anys?
Sí, ha empitjorat bàsicament en precarietat. És a dir, tenim una administració que no ha reaccionat al crit de socors de la professió mèdica, que veu com es va descapitalitzant, i que no hi ha cap reacció més que la precarització. Aquesta setmana han presentat la idea dels AIS [la proposta de la conselleria de reorganitzar el sistema sanitari en 30 àrees integrades de salut], que bàsicament el que diu és que hi haurà més càrrecs a dirigir, perquè no em consta que cap càrrec de les estructures actuals desaparegui, sinó que n’hi haurà més. I, que els recursos humans que hi ha desplegats al territori, és a dir, els metges, bàsicament, perquè la resta no es mouen, seran els mateixos, però donaran més voltes. Això se’n diu precaritzar. D’entrada, i això forma part de la crítica, a partir del que hem vist publicat, perquè ni tan sols se’ns ha explicat. A falta de conèixer la reorganització en profunditat, el que hi ha publicat no sona gens bé.
Ara comentava que no se’ls ha convidat per comentar-los aquesta última proposta dels AIS. Des que va començar el període de vagues, han pogut anar mantenint converses amb el Departament?
Estrictament, formalment, l’última conversa que vam tenir amb el departament va ser abans de Nadal amb la reunió de la mesa de diàleg de metges i metgesses. I, per les manifestacions, l’última va ser el 3 d’octubre [coincidint amb la primera vaga contra la consellera Pané], que ens van rebre i ens van dir que prenien nota de les nostres reivindicacions i ens donarien resposta. I fins ara, res.
Ha empitjorat la comunicació amb la conselleria des que governa Salvador Illa?
Sí, sens dubte. Amb l’anterior govern la comunicació era una mica més fluida. És a dir, que els resultats són gairebé els mateixos, però no els mateixos, perquè [amb l’anterior executiu] es va crear una mesa de diàleg mèdic i una taula d’harmonització, que van tenir un cert recorregut i van permetre algunes millores. I des que hi ha el govern actual han deixat que mori, per dir-ho d’alguna manera. És evident que el diàleg amb l’anterior administració era més fluid. És una qüestió absolutament ideològica del govern que encapçala el president Salvador Illa i de la seva consellera. A l’octubre ens vam reunir amb el president i ens va manifestar que era obvi que calia tenir un diàleg més fluid amb els metges. Des de llavors no hem tingut cap diàleg, cosa que fa pensar…
En les anteriors manifestacions, des de Metges de Catalunya exigien un estatut mèdic propi. Ara que s’ha acordat el nou estatut marc a Madrid, el qual inclou directrius per als metges, mantenen encara aquesta reclamació?
Bé, s’ha tancat una primera fase. Però sí, la mantenim, ens dona més ales encara. És a dir, primer, entenem que el preacord de l’estatut marc a Madrid ens esperona a assolir les nostres condicions particulars perquè, cal que quedi molt clar, no és que vulguem un estatut mèdic propi perquè ens considerem millors ni més guapos. Volem un estatut mèdic propi o un conveni mèdic, aquí a Catalunya, bàsicament perquè les normes actuals ens condemnen d’una forma permanent a una precarització amb l’aquiescència dels sindicats que signen aquestes normes. És a dir, no hi ha cap categoria professional, cap, que se l’obligui a treballar 48 hores setmanals, cap altra que no sigui els metges. No hi ha cap altra categoria professional que se l’obligui de forma institucional a fer jornades de fins a 24 hores. Si els sindicats que diuen representar-nos a totes i tots, incloses les metgesses i metges, signen això, no volem ser en aquest estatut. Dit d’una altra manera, amb una norma que ens igualés a tots en aquest sentit [el de les jornades i les guàrdies], segurament no seríem tan combatius. O sigui, només som diferents per allò que és més dur, però dins de la mateixa casa. Per estar en un barracó dins de casa, prefereixo tenir el meu barracó.
Crear una norma pròpia depèn de Madrid, però hi ha moltes qüestions que sí que es podrien resoldre a Catalunya?
No tot depèn de Madrid. Ja ho va dir el director general de Professionals, Jordi Vilana, en una entrevista recent, on deia que la política de recursos humans en sanitat era completament competència de l’administració autonòmica. Per tant, sí que és cert que si tu aconsegueixes a nivell estatal una norma diferent, doncs això es trasllada i s’aplica, però no necessites una norma estatal, perquè aquí pots crear una norma separada. Amb les competències transferides, l’administració autonòmica és plenament competent per fer aquesta norma. Per tant, podem aconseguir-ho a Madrid, però també ho poden aconseguir aquí, sense cap mena de problema. Per això les convocatòries de vaga són duals. És a dir, nosaltres donem suport a la convocatòria estatal, però també posem l’accent en una convocatòria en l’àmbit de Catalunya, perquè entenem que la conselleria i l’administració autonòmica té alguna cosa a dir al respecte.
Quins són els aspectes en què la conselleria podria intervenir?
Mira, m’hi podria estar tot el dia [riu]. I totes les reivindicacions que fem en les convocatòries d’aquesta setmana són de competència autonòmica. Com a qüestions rellevants, el Departament de Salut pot abolir les guàrdies de 24 hores d’avui per a demà, perquè només cal fer un decret que digui com s’han de regular aquestes jornades. No cal fer cap gran escarafall. Una altra qüestió, sense anar més lluny, és que els metges catalans de la concertada, que són els que fan jornades més llargues, fan 1.688 hores, gairebé 200 més a l’any que els seus veïns de l’Aragó. Això és una competència purament autonòmica. Si la Generalitat decreta que fem 1.519 hores com a l’Aragó, és plenament competent. Si fa això és perquè delega, o perquè es treu les puces de sobre, però és competència seva.
Però no sembla que ho vulgui fer.
Per exemple, aquest dimarts vam fer la reunió de mediació amb el Departament de Treball, i també hi van venir les tres patronals de la concertada. També estaven convidats el Departament de Salut i el Servei Català de Salut, que van declinar, bàsicament perquè, i ho diuen textualment, consideren que les reivindicacions són responsabilitat del ministeri, o són responsabilitat dels convenis sectorials, o ho són de les empreses sanitàries. De sobte, el Departament de Salut no té cap competència [riu]. Durant aquesta reunió es va viure una situació molt kafkiana. Hi ha una de les reivindicacions que està posada a la convocatòria de vaga que és limitar les agendes dels metges de família a un màxim de 25 visites al dia entre presencials i telemàtiques.
Això ve d’una reivindicació antiga, del 2017, moment en què es va fer una vaga i es va signar amb el departament la limitació de l’agenda també amb 25 visites. Però en aquell moment no hi havia visites telemàtiques. Ara, el que s’estan trobant els companys i companyes és, primer, que se salten normalment bona part d’aquestes limitacions que estan signades, però, a més a més, en els casos que no s’ho salten, et foten 25 visites presencials i un xorro de telemàtiques, com si la telemàtica no fos una visita. Quan vam fer la mediació ens van al·legar dues coses. La primera, la manca de pressupost. I, la segona, que ja hi ha obertes meses de negociació com la del conveni del Siscat. Llavors, agafant aquest exemple, jo els vaig dir que per a aquesta reivindicació no calen pressupostos, perquè és qüestió de crear una simple normativa. I també els vaig dir que mai havia vist que hi hagués un conveni que inclogués aquesta qüestió.
I què van respondre?
Em van dir que no. Llavors, la meva pregunta és, si diuen que no poden negociar per la limitació pressupostària i perquè hi ha obertes meses del conveni, això on es negocia? Van sortir-ne com van poder, fins al punt que la mediadora del Departament de Treball els deia que havien de respondre a la pregunta. És kafkià que hi hagi un bloqueig voluntari per parlar de qüestions de qualitat assistencial. Limitar les visites a 25 al dia no és un caprici, és poder dedicar el temps necessari per a cada pacient i poder donar una assistència amb qualitat. Que un metge a la primària faci entre 60 i 70 visites al dia no dona qualitat. És impossible que la doni. El nostre lema de “A tu també t’afecta” és això. Nosaltres no demanem un increment de sou, és voler fer bé la nostra feina, i resulta que en aquest país no hi ha ningú [en referència a l’administració] que vulgui que fem bé la nostra feina.
Abans comentava que el Govern podria decidir suprimir les guàrdies de 24 hores d’un dia per l’altre. Aquestes guàrdies, però, sempre han existit. Què ha canviat en els últims anys per convertir-se en una reclamació troncal?
És cert que fa molt de temps que existeixen les guàrdies de 24 hores, però les hem de situar en un context que no és l’actual. Aquest tipus de guàrdies va haver-hi una època, entre els anys 60 i 70, que estaven esteses per tot Europa, i fins i tot als Estats Units. En aquella època, aquestes jornades tenien sentit perquè els sistemes de salut havien de donar atenció a 24/7. I, atès que la pressió assistencial dels serveis d’urgències era relativament minsa, és a dir, no hi havia el cúmul de pacients i l’escassesa de mitjans humans i tècnics que hi ha ara, els proposaven als metges que estaven treballant fer, per un sobresou, una extensió de la seva jornada i donar cobertura a aquesta atenció a 24/7. En aquell moment, però, quan es van concebre aquestes guàrdies, funcionaven una mica com els bombers. És a dir, jo estic al parc i si hi ha un incendi em criden, però quants incendis pot haver-hi? Un o dos? Home, si hi ha un fenomen meteorològic és diferent, però al dia a dia no els activen moltes vegades. Aquesta era la mateixa expectativa amb les guàrdies dels metges.
Unes expectatives que no es compleixen actualment.
Exacte, ni de bon tros. L’expectativa de feina d’un metge dels anys setanta no tenen res a veure amb les urgències hospitalàries i dels centres d’atenció primària d’avui en dia. Són autèntics supermercats o cadenes de producció, per dir-ho d’alguna manera, on el metge està en un non-stop constant. Ha canviat d’una forma tan radical que s’ha desvirtuat el motiu pel qual es va instaurar aquest tipus de jornada. I, si a això li afegeixes el recanvi generacional de tota la generació que va viure la implementació d’aquest sistema per una nova generació que té altres prioritats, i em sembla collonut, com la conciliació, tot peta. És un model que a la resta d’Europa ja no funciona, i que, a més a més, som l’únic país que encara el mantenim. És un model absolutament caduc que estan prolongant artificialment per la manca de professionals, perquè saben que desfer el model de guàrdies de 24 hores implica contractar més professionals per poder seguir donant aquesta cobertura. Uns professionals que saben que no tenen.
Aquesta manca de professionals no es podria resoldre formant-ne més?
Catalunya ja té prou metges per donar servei a la sanitat pública, el que passa és que no té prou metges que vulguin estar a la sanitat pública. L’altre dia veia una notícia que deia que aquest any obriran quatre nous grans hospitals privats. La gent que està construint aquests hospitals ha fet els seus estudis de mercat, sap quant personal necessitarà i sap d’on els traurà. Saben que el trauran de la pública perquè els oferiran millors condicions, i d’això se’n diu descapitalitzar la sanitat pública. El problema és que tenim un Govern que abans de donar el braç a tòrcer i dignificar les condicions en les quals manté les seves metgesses i metges, prefereix que li descapitalitzin el sistema. A la sanitat pública, anem directament cap a l’abisme.
Aquesta tendència cap a l’abisme que comenta és el que us va dur a presentar de la mà de Vox una proposta de resolució al Parlament per instar el govern espanyol a crear un estatut mèdic propi?
Aquí és on algú s’ha de plantejar què és el que està succeint en aquest país, on hi ha tota una sèrie de formacions polítiques que miren cap a una altra banda mentre tot això està passant. I que l’única formació política amb representació parlamentària, i que la vota gent, que es planteja que això ha de canviar és una formació d’extrema dreta. Jo, en aquest sentit, aquí, el meu partit polític són els metges. Nosaltres ens hem fet una reflexió, que ve de l’evolució del pensament instaurat pels meus predecessors, i la consigna és que Metges de Catalunya ha d’estar allà on es parlin de les condicions dels metges. Tant de bo els altres partits entomin això, perquè no és el meu desig anar agafats de la mà només d’aquest partit, en cap cas. La pregunta és per què la resta de partits no ho tenen clar? Tal com he dit abans, i crec que és molt important, el conveni mèdic no és una ocurrència perquè vulguem ser més guapos, és que surts d’Espanya i tots els metges tenen un conveni propi. Portugal, França, Bèlgica, Holanda, Luxemburg, Alemanya… Tots tenen un conveni mèdic a banda, perquè la nostra feina té unes singularitats que fa que s’hagin de negociar amb els seus representants. És més, aquest model ja està funcionant a la nostra sanitat. Se’n diu Hospital Clínic, on els metges i facultatius tenen el seu propi conveni i, que jo sàpiga, no s’enfonsa el sistema sanitari. Al contrari, és un dels centres de referència, per tant, malament no deu anar. No estem descobrint la sopa d’all.
