Encara no hi havia casos de covid a Catalunya, però un epidemiòleg, aleshores desconegut per al gran públic, va sortir públicament a dir que el Mobile World Congress s’havia de cancel·lar. El temps va donar la raó a l’Oriol Mitjà (Arenys de Munt, 1980), una de les veus més habituals de la pandèmia. Més de cinc anys després, ha desaparegut dels mitjans. “Ja no tinc res a dir”, assegura. Ens rep a Badalona, on treballa i viu, per parlar de la seva depressió, una malaltia “solitària” i “desconeguda”. Moments de tristesa i ansietat o falsos refugis com l’alcohol i l’èxit han marcat part de la seva vida, que ara explica al llibre On neix la llum (Columna Edicions).
La depressió és completament tabú a la societat, per què fa el pas d’explicar-ho a tothom en un llibre?
Havia pres notes durant sis anys i traspassar-les a un llibre era una forma de posar paraules a tots els aprenentatges; de donar pistes a les persones que poden estar igual que jo. En un moment de més serenitat, pots arribar a construir un bon trencaclosques amb tot aquell caos emocional, amb aquells moments en què no et comprens ni entens per què t’estàs sentint així.
No és només el relat d’una persona amb depressió, explica situacions molt quotidianes.
He intentat fer una narració emocional de la malaltia, però també de sensacions que podem patir tots, perquè hi ha situacions que són quasi compartides per tots els humans. Tots tenim desig, por, alegria, tristesa.
Al llibre explica que mai havia associat a la depressió fins que li ho planteja una amiga, psiquiatra. És aquest el primer cop de realitat?
Les etiquetes, com ara descriure’t com una persona amb depressió, tampoc serveixen de molt, més enllà que serveixen per canviar el tractament. Però sí, és veritat: la depressió és una malaltia invisible. Perquè la tristesa, la incertesa o la pèrdua de sentit de la vida són emocions universals.
La seva mare va passar per una depressió. Res no li va recordar?
És una malaltia totalment inconscient; no saps que existeix encara que l’haguessis viscut. En la meva mare, jo veia que era una cosa molt greu que l’afectava molt, que havia d’estar tot el dia al llit, però no entenia per què. Podia arribar a acceptar que li passés, però no a comprendre-ho. Diria que la depressió és molt solitària.
En el seu cas, què sentia?
Era una persona disfuncional. La malaltia m’afectava al cos, estava fatigat; a l’emoció, estava trist, amb molta buidor; i a la motivació vaig deixar d’il·lusionar-me. Fins i tot comences a fer-te preguntes existencials: què hi fem aquí, quin és el nostre propòsit? I després arriba l’autocrítica: penses que no vals prou, que els altres no t’estimaran, que no et recordaran…
“Desconnectes de tot i de tothom”, explica al llibre.
Sí, de cop i volta. Semblava que ja no existia i que la meva vida havia canviat. La depressió no la comprens fins que la vius. La intentes explicar, però l’altre no t’entén, perquè no ha viscut el que tu pateixes.
Hi ha moments en què ha buscat en l’alcohol una sortida.
L’alcohol disminueix l’ansietat. Quan en pateixes moltíssima és insuportable, i qualsevol cosa que t’ho solucioni és benvinguda. A mi beure una cervesa o dues, o fins i tot tres, m’esborrava l’angoixa, l’anestesiava, i en aquella estona em sentia millor. Però això no treu que l’endemà em despertés amb mal de cap, que empitjorés la pròpia depressió o que sabés que tenia conseqüències per la salut. Quan pateixes, el teu jo instintiu vol la supervivència immediata; vol saber com sobreviure ara mateix, i ho fa amb aquests falsos refugis.
També s’obsessiona pel cos.
Sí, vomitar feia esborrar un altre sentiment: el de la culpa. Tenia molta culpa per haver menjat massa. Amb el vòmit desapareixia la culpa; ja no tenia dins meu allò que pensava que no havia de menjar.
És important compartir-ho, però costa. Encara sent vergonya explicant-ho?
Sents vergonya perquè, en el fons, admets una discapacitat. Admetre una depressió és admetre que soc més fràgil, que no rendeixo tant com voldria. Sobretot en l’àmbit professional, però també en el gaudi. Ets més avorrit, més melancòlic, més seriós. Moltes vegades m’he sentit així amb els amics. Alguns hi estan sempre, però de vegades les colles queden per divertir-se, i si tu no ets divertit, no et volen a la colla.
Un pot pensar que explicar-ho comporta una sensació d’alleugeriment. No és així?
No, continua sent una sensació de vergonya, de llàstima. Tens la sensació que mai canviaràs i que tindràs una vida més trista que els altres. És com una sentència. No et sents alleujat perquè tampoc entens com els altres et poden ajudar. De fet, encara avui en dia no en parlem massa. A la mare, de vegades, li explico com va amb la psiquiatra, que m’han canviat la medicació o com em trobo. Però poc més. La conversa sobre la depressió continua sent molt restringida.
Al llibre parla de gestionar la incertesa. Com es fa?
Hi ha persones que toleren la incertesa, però a mesura que pateixes dolor, penses que si controles tota la vida —si tens un control rígid, fas les mateixes rutines, planifiques amb temps, tens la feina preparada— aleshores no apareixeran estressors externs. Creus que el control et protegirà d’un altre episodi de depressió. Quan arribes a aquest punt, la incertesa es torna molt perillosa i genera molta angoixa.
Hi ha un moment en què li pregunta a l’analista: “L’única manera de no exposar-me a riscos serà quedant-me tancat a casa”. Què li respon?
Em va dir: “Aleshores, haurà d’aprendre a acceptar la incertesa, perquè la vida és incerta”. I així és; la vida és incerta, indòmita, salvatge… i és bonic que sigui així. Més que voler canviar la vida, es tracta de com vols interpretar-la.
Però una cosa és saber interpretar la vida i l’altra posar-ho en pràctica.
El següent pas és acceptar la realitat. Els budistes creuen molt en l’acceptació, perquè només hi ha una vida i només tenim un present. Per tant, si aquest moment present és difícil, també l’hem de viure. Pots tenir moments que no t’agradin, però it’s ok; està bé que sigui així, ho puc acceptar.
Al llibre reconeix que viu en una lluita constant amb si mateix per la perfecció.
Tots volem agradar els altres, perquè no som ningú sense la mirada de l’altre. Hi ha moments que dius “hauria de ser perfecte en aquesta entrevista, hauria d’agradar els altres”. Però, de cop, descobreixes que pot ser que no agradis a tothom, que titulin aquesta entrevista d’una manera que no m’agradi, o que avui no estic tan content com ahir, i també està bé. No acceptar-ho seria una lluita contra tu mateix. Hi ha gent que ja m’estima així; la resta és buscar un estimar que és fals.
En el seu cas, s’has refugiat en l’èxit professional?
Pot ser, però és un fals refugi perquè et dura molt pocs segons. Tens un èxit, sí, o ara mateix presento un llibre i seré molt present als mitjans; però això em durarà un dia o dos. El tercer dia ja no hi serà. Per tant, hauré de tornar a omplir el buit cercant el següent èxit o la següent tasca perfecta. És un refugi totalment transitori.
Quan volem ser perfectes ens costa dir que no. Ha après a fer-ho?
Encara no [riu]. Una persona que busca l’afecte de l’altre sempre vol complaure. Aleshores, l’amor o complaure l’altre passa per davant de l’estima a un mateix. Es tracta de cuidar-se, i una de les formes de fer-ho és posar un límit. Et dic que no per poder dir-me a mi que sí.
“El ‘sí’ perd valor quan no saps dir que no”. Aquesta frase surt al llibre.
Totalment. Ja no ets un esclau de la voluntat de l’altre. De vegades pots ajudar, tens ànims i capacitat; i de vegades no en tens. Si et demanen alguna cosa, has de saber dir: “No mira, ara no ho puc fer, no em va bé”.
Això és molt difícil.
Molt. A la feina, sobretot, però també fora. A vegades et diuen de quedar i has de dir: “No, no puc”. Em va sorprendre molt que el psicoanalista em digués que està bé posar excuses, dir petites mentides. Perquè, al final, les utilitzes per no ferir l’altre, perquè no pensi que no vols estar amb ell. És cuidar l’altra persona i a un mateix. O sigui que l’excusa està bé, molt bé.
És un metge reconegut en la investigació. L’èxit és contraproduent en una situació així?
L’estrès emocional i el malestar van plegats: intento tenir èxit per aconseguir amor i cada vegada em desgasto més, tinc més ansietat i el cos acaba caient en la depressió. Sobretot quan hi ha aferrament, quan creus que necessites el reconeixement per estar bé. És una carrera sense final. Pots tenir èxit, però no ha d’esdevenir el centre de la teva vida.
Sorprèn que al llibre gairebé no parli de la pandèmia, malgrat l’exposició que va tenir.
Va ser un moment dolorós, però anàvem en pilot automàtic, anestesiats emocionalment. No recordo massa els sentiments que vaig tenir; va passar tot amb molts entrebancs. Crec que la ment intenta deixar-ho enrere perquè les circumstàncies eren molt difícils per a tothom: moria gent, hi havia molta pressió social, aïllaments i molta crítica per l’exposició.
Va ser de les veus més crítiques i això va comportar crítiques cap a la seva figura. No el van desgastar?
M’adono de la factura que he de pagar per tot aquest desgast professional i físic quan ja ha passat. L’any 2022 m’entra angoixa i em desmotivo. Em va desgastar, sí, però és normal, molt humà. Acabes supercansat. Després d’aquell període, el febrer del 2022 vaig tornar a caure en un episodi de depressió arran d’una pressió externa.
Quina és la millor manera d’acompanyar algú amb depressió?
A vegades, com que des de fora no s’entén el que passa, simplement dius: “Va, anima’t, fem un volt o fes-te una dutxa”. Però així el que diem és que tot és una qüestió de voluntat, que si t’esforces aconseguiràs estar bé. En canvi, el teu cervell ja no funciona amb la raó i necessites que algú legitimi les teves emocions.
Al llibre té paraules d’agraïment cap al seu company, el Sergi.
Sí, perquè m’acompanya amb la presència. De vegades ni tu mateix saps quant n’hi ha, de tristesa. Hi ha persones que ho confonen amb la mandra perquè s’hi assembla: no voler sortir del llit, no tenir ganes de treballar… Però la tristesa no es pot mesurar amb una analítica; per tant, és important algú que et digui: “Pots sentir-te així, et crec”.
S’hi has sentit en deute?
Sento que l’amor és bastant incondicional i li retorno sempre que puc en gestos i paraules. Intento ser molt empàtic amb ell perquè sé que pot ser frustrant tenir una persona trista al costat. Qui acompanya també necessita ser acompanyat i tenir moments de lleure. A vegades l’animo a sortir: “Passa-t’ho bé, jo estic bé. Avui no cal que dinis amb mi, ves amb els amics o a veure la teva mare; jo em quedaré a casa i estaré bé”.
