Poques coses tenen tanta fascinació com els Reis d’Orient. És, encara, a hores d’ara un gran enigma saber qui eren i per on van venir, però la seva iconografia deixa ben clar que va ser una extraordinària operació de màrketing del cristianisme per globalitzar la figura del seu nou Mesíes. La història i la tradició han convingut que, finalment, encara que al principi van a arribar a ser-ne dotze, en són tres Melcior, Gaspar i Baltasar. I van portar per adorar el nadó de Betlem or, encens i mirra tot guiat per un estel i amb una història sanguinària i tràgica de transfons com fou la matança d’innocents d’Herodes. Els historiadors no es posen d’acord, però la història es manté, sobretot a Espanya i Itàlia, països on la religiositat es viu col·lectivament. És la processó de la il·lusió.
Les referències dels evangelis són escassíssimes per aclarir els detalls de la història. De fet, només Sant Mateu en parla i l’evangeli de Lluc només fa referència a l’adoració dels pastors. Seria l’embrió de la llegenda. Un punt important i que cal tenir en compte, tal i com explica la historiadora de l’art, professora i divulgadora a xarxes de l’art, Gina Driéguez, perquè els textos de Sant Mateu eren “hel·lenitzants”. És a dir, eren escrits en grec per tal d’internacionalitzar la religió cristiana. “El fet que reis d’un misteriós orient fessin quilòmetres per adorar el nou nat era un tot un símbol del nou poder, que fins i tot, des de l’altre punta del món li rendien adoració”, raona.
Així Mateu tot i no sé gaire generós en explicacions posa la primera pedra de la gran història de la Nit de Reis. En concret, és al capítol 2, versecles de l’1 al 12. El relat és sintètic però n’hi ha prou per començar a entendre l’objectiu i el rerefons brutal de la iconografia dels tres reis. “La predestinació de Jesús i la seva universalitat porta a que l’adorin, fins i tot, sacerdots d’altres religions”, subratlla Driéguez.
“Després que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes, vingueren uns savis d’Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven:
– On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo.
Quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies. Ells li respongueren:
– A Betlem de Judea. Així ho ha escrit el profeta:
I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble.
Llavors Herodes cridà en secret els savis, va demanar-los el moment exacte en què se’ls havia aparegut l’estrella i els encaminà a Betlem dient-los:
– Aneu i informeu-vos amb exactitud d’aquest infant; i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber, perquè jo també pugui anar a adorar-lo.
Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l’estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d’ells, fins que s’aturà damunt el lloc on era l’infant. L’alegria que tingueren en veure l’estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.
I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se’n tornaren al seu país per un altre camí”.
Mateu, doncs, ni explica quants n’eren ni d’on provenien exactament. L’evangeli traduït per Joan Francesc Mira els identifica com a “savis”. De fet, aquest és un dels punts claus de la narració. “La paraula grega magos – oi és ambigua i amb certa polisèmia, hem de recordar que es pot referir tant a homes savis, com a practicants de la màgia o sacerdots orientals”, comenta Driéguez. Un punt que encara té cert embolic, fins i tot, en la iconografia i les representacions de l’art al llarg de la història.A més tant podien ser perses, com caldeus com àrabs.
Mazdeistes?
La tesi que abonen bona part dels historiadors és, detalla Driéguez, que podrien ser “mazdeistes”. És a dir, magush en persa antic. Són personatges, una mena de macs o sacerdots que “tenen cura del foc sagrat d’Ahura Mazda”. “Eren una figura cabdal en les comunitats perses amb grans coneixements de filosofia, medicina o botànica”, comenta. Una mena d’influencers morals i de l’autoritat persa. La seva figura era coneguda fora fins i tot de les fronteres dels dominis perses, d’aquí que Mateu s’inspirés.
La figura de l’estel que els guia en el seu viatge donaria força a la tesi del mazdeisme dels reis d’Orient. Els mazdeistes adoraven al déu Ahura Mazda, el déu dels antics perses que està basat en les prèdiques de Zoroastre a l’Iran i on són claus els rituals de la llum, el foc i les flames com a símbol de puresa i purificació. El detall que tinguessin un estel brillant per GPS fins a Betlem reforçaria la teoria del seu mazdeisme i del seu origen persa.
Però la complexitat iconogràfica dels reis també afegeix elements per determinar l’origen persa dels reis. Driéguez recorda la relació amb el “sincretisme mistèric” amb la llegenda. Així, destaca que Mitra, el déu solar persa, va ser adoptat pel món romà com una divinitat “mistèrica i sincrètica”. De fet, només cal constatar com el seu culte i els seus rituals són força semblants als adoptats de bon principi pel cristianisme. Exemples que comparteixen les dues fes són el naixement en una cova i al solstici d’hivern, una concepció sense intervenció masculina, diumenge com a dia sagrat o fins i tot, el paper del pa i el vi en la mística d’un banquet o la purificació per immersió, això és, el baptisme.

Mags o reis o savis
Si partim de la traducció de Mira, eren savis. Si fem cas al concepte general de màgia, eren mags. Però ara els coneixem com a reis. El primer a posar-los una corona va ser l’emperador Tertulià, al segle III. De fet, el mateix que va fitxar oficialment la data de Nadal. Quint Septimi Florent Tertul·lià (150 a 160? – 220 a 240?) és un dels pares consagrats del cristianisme, un influent prescriptor i apologeta.
En aquest punt, cal emfatitzar el paper del Llibre dels Salms per acabar d’arrodonir el DNI dels actuals Reis d’Orient. En concret, el Salm 72 descriu que “Els reis de Tarsis i de les illes li portaran obsequis; els reis d’Aràbia i de Sebà li oferiran presents. Es prosternaran davant d’ell tots els reis, tots els pobles el serviran”. Però la història i els nous teòlegs hi van afeir mñes detalls. El bisbe d’Arlès, Cesari d’Arlès, al segle V va deixar escrit que “aquells tres mags són anomenats reis”. Una idea que popularitza Jacoppo della Voragine, vuit segles més tard, a l’obra Llegenda Daurada, establint pels segles dels segles que “eren reis i mags al mateix temps” i que al seu país d’origen, pujaven a les muntanyes per observar els astres. “Tot quadra”, declara Driéguez, “sobretot en el seguiment de l’estel com a icona de tot plegat”. Serà també Voragine que finalment registra els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar.
Un dels altres dubtes era el nombre. De bon principi, el nombre és indeterminat. Ni Sant Mateu en diu quants. Però, per una qüestió d’apologia, es quantificaren en una dotzena, igual nombre que els apòstols de Jesús. No serà fins el segle III que Orígenes d’Alexandria assenyala com a xifra que n’eren tres. Un nombre que rebla el Papa Lleó I el Magne a “Sermons per l’Epifania”
N’eren tres?
En les tradicions inicials, però, el nombre és indeterminat: 3, 12, un grup nombrós. A Orient triomfa el número 12, igual que els apòstols.
Segle III: Orígines d’Alexandría (Orígenes Adamantius) ens diu que eren tres. Això quedarà fixat al segle V, pel papa Lleó I el Magne en la seva obra “Sermons per l’Epifanía” que acaba de certificar una de les grans obres historiogràfiques del cristianisme com és el Liber Pontificalis, una mena de recopilació de llegendes i mites cristians escrit al segle IX. Driéguez constata que l’historiador Ariel Guiance, certifica que eren una terna després d’un dens estudi publicat amb el títol “La polémica antijudía en la Castilla Bajomedieval: la historia de los Reyes Magos, Universidad de Buenos Aires”. Així mateix recull aquest nombre amb diversos evangelis apròcrifs.
Cal esmentar que després del descobriment d’Amèrica s’hi va incorporar un quart rei, un indi. Una experiència que no va reeixir en absolut. Era una posada al dia de la terna que simulava els tres continents coneguts: Europa (Melcior), Gaspar (Àsia) i Baltasar (Àfrica). A més tres esdevè un nombre simbòlic com la Santíssima Trinitat i les tres edats de l’home: la senectud, la maduresa i la joventut.
Només quedava per aclarir de la iconografia les ofrenes que van portar al pessebre. L’or, com el gran metall preciós propi dels reis, l’encens per al Déu i mirra per a l’home. Serà al segle XII quan Sant Bernat de Claravall va posar negre sobre blanc que l’or estava destinat a socórrer la pobresa de la Verge, l’encens a eliminar la mala olor de l’estable, i la mirra a desparasitar al Nen, deslliurant-lo d’insectes i cucs. Una iconografia, a més, molt pràctica.

De l’estel i la ruta
Segons Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia i autèntic savi recurrent a la matèria, recomana fixar-se en els detalls i les claus que Sant Mateu dóna a en els seus versecles. Per exemple, en cap cas, el verb fa entendre que JEsñus fos un nadó, sinó que podria ser que els reis arribessin dos anys després del seu naixement. D’aquí és important, contextualitzar l’escrit amb l’astrofísica.
Així el llibre The Star of Bethlehem de l’astrònom Mark Kidger (Princeton University Press, 1999), es conclou que l’estrella que Melcior, Gaspar i Baltasar van utilitzar com a GPS no va ser cap cometa, sinó probablement una Nova -que Kidger bateja com a DO Aquilae- que a més va ser constatada per astrònoms xinesos i coreans a mitjans de març de l’any 5 abans de Crist.
Si es pren com a mesura que Jesús de Natzaret hauria nascut entre l’hivern de l’any 7 i el març del 6 permet atorgar pàtina de realitat al relat de Mateu. Perquè els savis haurien tingut temps de creuar Orient per arribar abans que la família de Jesús abandonés Betlem. L’estel s’hauria situat entre les modernes constel·lacions de Capricorn i Aquila i hagués estat visible aproximadament durant tres mesos. Primer a l’est, quan l’haguessin vist en una posició baixa; i després al sud -Betlem està al sud de Jerusalem, segons un canvi astronòmic de 90 graus de sud-est a sud-oest.
Per a Puig, l’estrella de Kidger i els testimonis coreans completen el calendari. La Nova que proposa Kidger és un “element de plausibitat històrica” al voltant del naixement de Jesús no del moment del seu naixement, sinó que dataria l’arribada a Betlem d’uns savis astrònoms (o astròlegs) d’Orient entre març-maig de l’any 5 aC , quan Jesús va néixer molt probablement entre el 7 i 6 aC. Aquest any i mig a dos anys també concorda amb l’edat amb què Herodes va ordenar matar tots els infants. I d’aquí que els reis s’hi presentessin i després evitessin tornar-lis les noves sobre l’infant gràcies a una revel·lació.
Els dos anys permeten establir, com a mínim tres rutes. Una primera seria la Ruta de l’Encens, una via comercial que unia Egipte i l’Índia per la península Aràbiga. Seguint aquesta ruta, s’estableix que Melcior, Gaspar i Baltasar procedien del nord de l’actual Iemen, de la ciutat de Hadramut. Travessaven la península Aràbiga fins a Egipte i d’aquest penetraven a Judea fins a Betlem. Una via comuna i força coneguda.
Ara bé, la segona ruta i la que avui dia tindria mñes adepetes és la que parteix de Persèpolis, Tajt-e Jamshid, a l’actual Iran, fins a Babilònia, concretament a la ciutat de Mossul a l’Iraq, travessa Síria, Líban i arriba a Palestina fins a arribar a Betlem, una ruta amb un tros de gairebé 2.000 quilòmetres.
Una tercera via, partiria de l’antiga Babilònia, a l’actual Falluja. Aquest camí resseguiria el riu Eufrates enllaçant les ciutats de Tadmur, Damasc, Amman, Jerusalem fins a dirigir-se al sud fins a Betlem.
L’any 2.000 un grup d’expedicionaris va intentar simular una ruta a camell que recorria un 1.600 quilòmetres entre l’Iraq, Síria, Jordània i Cisjordània. Una ruta per a la qual van necessitar 83 dies. Ibèria, la companyia aèria va comprar una d’aquestes rutes, la de l’encens, per fer un gran anunci de Nadal i felicitar les festes. Un anunci que va fer història.