La llei espanyola de Seguretat Ciutadana, batejada popularment com a llei Mordassa, és el text legal que va crear i impulsar l’any 2015 l’aleshores ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz. Un text que ha estat durament criticat pels partits d’esquerres espanyols i pels independentistes i que, malgrat les majories parlamentàries que ho prometien, mai s’ha derogat. De fet, hi han fet retocs cosmètics per reformar una llei polèmica i força criticada des del punt de vista progressista. Curiosament, és aquesta llei la que marca i determina el “procediment normalitzat de treball sobre l’actuació policial en manifestacions i concentracions” que utilitzen les unitats antiavalots dels Mossos d’Esquadra.
Així ho especifica la consellera d’Interior i Seguretat Pública, la socialista Núria Parlon, en un extens informe sobre les darreres actuacions de les unitats antiavalots dels Mossos d’Esquadra, lliurat al Parlament el passat 9 de desembre a petició de la CUP i al que ha tingut accés El Món. En aquest informe, la consellera detalla els principis que han de regir la “dissolució d’una manifestació”, perquè segons la mateixa consellera, els Mossos d’Esquadra no fan “càrregues” sinó que “dissolen concentracions”. Així mateix, defineix com s’ha d’actuar i qui són els responsables polítics i policials de cada actuació en ordre públic. En aquest sentit, l’informe apunta que és el director general de la Policia qui ha de donar les ordres de dissoldre o no, és a dir, la seva mà dreta, Josep Lluís Trapero.
La “llei mordassa”, la base
El document insisteix que “les actuacions policials dins dels dispositius d’ordre públic tenen la consideració de dissolució de manifestacions o concentracions dins dels paràmetres recollits a la normativa vigent”. En aquest sentit, explica que aquestes actuacions policials “s’emmarquen en l’ordenament jurídic vigent i en diversos procediments normalitzats de treball”. La base és l’article 23 de la Llei orgànica 4/2015, de 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana (LOPSC), és a dir, la llei mordassa.
En concret, la consellera remarca el seu apartat de reunions i manifestacions, i especifica que es pot acordar la dissolució de reunions en llocs de trànsit públic i manifestacions. Un article que s’ha d’interpretar d’acord amb l’article 5 de la Llei orgànica 9/1983, de 15 de juliol, reguladora del dret de reunió i amb l’article 557 de la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal, que regula els desordres públics. De fet, el delicte que va substituir el de sedició quan va ser derogat per als líders del Procés engarjolats pel Tribunal Suprem.
La “decisió”
En base aquesta normativa, Parlon assenyala l’apartat 11.2 “referent a la decisió de dissolució d’una manifestació/concentració”. En aquesta línia, subratlla que el poder de dissoldre una manifestació és competència d’un càrrec polític. Així, estableix que “aquesta competència recau en el director general de la Policia, a proposta del cap del dispositiu”. Val a dir que, actualment, la direcció general és en mans d’un policia en comissió de serveis, l”home que, de moment, és l’únic que té els galons de major dins del cos, Josep Lluís Trapero. Un fet que l’oposició parlamentària destaca perquè contravé “l’essència” del càrrec de direcció política i governativa de la policia de la Generalitat.
En tot cas, la proposta del cap del dispositiu ha de tenir presents diverses variables i consideracions com ara que el procediment avisa que “davant d’una agressió directa als agents, aquests poden necessitar repel·lir-la de manera puntual per salvaguardar la seva integritat, sense que aquesta acció sigui considerada una dispersió policial ni impliqui necessàriament la dissolució, sempre que la força policial que repel·leix l’agressió no avanci la seva posició“. Ara bé, aquest procediment també deixa les mans lliures als uniformats sense aclarir o determinar detalladament quan i com poden actuar de manera autònoma. És a dir, el procediment també preveu que el cap del dispositiu podrà decidir la dissolució sense l’autorització prèvia del director general quan es produeixi una “alteració greu de l’ordre públic, amb perill imminent i greu per a persones o béns, que requereixi una actuació policial urgent”.
No és l’única excepció que preveu el protocol. Per exemple, el mateix document obliga a la “comunicació prèvia a la dissolució” per megafonia. Això és, que les unitats policials que estiguin actuant “han d’avisar les persones afectades”. Un tràmit, però, que “no serà preceptiu” quan es registrin “alteracions de la seguretat ciutadana amb armes o qualsevol altre mitjà d’acció violenta”. “En aquestes situacions”, continua el document, “es pot dissoldre sense avís previ, malgrat que el procediment indica que és convenient realitzar-ho sempre que sigui possible”.
Tres principis i tres punts claus
El mateix document també inclou que el procediment de dissolució de manifestacions s’ha d’interpretar amb els principis de “congruència, oportunitat i proporcionalitat”. Així mateix, referma que aquest protocol d’actuació es pot resumir en tres punts claus. Per una banda, la competència -que correspon al director general de la Policia-. En segon terme, els “avisos previs” als manifestants llevat de “situacions d’acció violència” que no ho permetin.
I, en tercer lloc, fa una “distinció d’actuacions”. La consellera conclou que “cal diferenciar clarament entre una acció puntual per repel·lir una agressió directa contra els agents -que no implica la dissolució de la manifestació- i una maniobra completa de dissolució de la concentració”. Una qüestió tècnica que comandaments consultats per El Món aborden recordant que les dissolucions es poden fer pacíficament i altres amb “moviments tàctics”, com ara les “càrregues” que “pretenen guanyar un espai o fragmentar una massa”. “Per entendre’ns, una cosa és mantenir la posició i l’altra guanyar espai, quan es produeix una càrrega”, afegeixen.
