Aquest dilluns se celebra el Dia Internacional per l’Erradicació de la Violència vers les Dones i Mireia Comas (Terrassa, 1976), cap de fotografia d’El Món, fa el pas d’explicar públicament i oberta el que li va passar l’any 2003, quan treballava com a fotògrafa free lance per a la conselleria de Medi Ambient. Segons el seu relat, que consta també en una denúncia presentada als Mossos d’Esquadra i una altra de vehiculada a través del Departament d’Igualtat i Feminismes, l’aleshores director del Servei Meteorològic de Catalunya, Oriol Puig Godes, la va assetjar i pressionar fins a aconseguir mantenir-hi relacions sexuals una nit en un hotel, aprofitant un viatge professional.
La setmana passada vas fer un fil a Twitter en què feies referència a la teva experiència com a dona assetjada per un alt càrrec de la Generalitat. Què va passar?
Va ser a finals del 2003. Jo, com a fotògrafa, tenia encàrrecs del Departament de Medi Ambient. En la inauguració del radar meteorològic de la Panadella vaig coincidir amb el director del Servei Meteorològic de Catalunya, que era Oriol Puig Godes. Allà el vaig conèixer.
No us coneixíeu fins aquell dia?
No, ens vam conèixer allà. Me’l van presentar i per saludar-me em va fer dos petons, però per la manera que me’ls va fer i com em va posar la mà a la cintura, ja em va generar un rebuig com a dona. Vaig pensar que era un bavós. I em va demanar el telèfon, amb l’argument que seria per donar-me més feines com a fotògrafa. Em va dir que s’havien de fer fotos en diversos radars, i que me les encarregaria a mi. Jo era autònoma i tenia un acord amb la conselleria per a un màxim anual de feines. Les que ell m’oferia eren addicionals, a part de les del departament com a tal.
O sigui que la feina t’interessava?
Sí, perquè, encara que jo era jove, tenia 26 anys, i sense càrregues familiars, els ingressos que em proporcionava la feina de la conselleria no eren suficients, buscava altres encàrrecs. Jo havia treballat com a cambrera i altres feines, i aleshores començava com a fotògrafa. Que el Servei Meteorològic de Catalunya m’oferís feina, en principi era una bona notícia, perquè jo volia créixer professionalment com a fotògrafa.
Quina va ser la següent vegada que vau entrar en contacte?
El dia de la Panadella, ho he buscat, perquè conservo totes les fotos que faig, era el 29 d’octubre. Al cap de relativament poc, no recordo el dia exacte, em va oferir fer fotos de diversos radars de Catalunya.
Però qui et fa l’oferta? Algú del seu equip?
Em va fer anar al seu despatx i em va explicar personalment la feina que havia de fer. Ara ho penso i em sembla estrany, que ell s’ocupés personalment d’aquestes coses. Però jo era jove i suposo que molt innocent en aquest sentit i no m’ho vaig ni plantejar. Podia més la il·lusió tenir més feina de fotògrafa. Vaig acceptar l’encàrrec. Però al cap de poc vaig rebre diversos missatges seus que em deia que li agradava molt, que no podia deixar de pensar en mi.
Eren missatges escrits?
Sí. Però hi va haver dues nits que em va arribar a trucar de matinada. Jo dormia i em va despertar, borratxo, dient-me que no podia parar de pensar en mi, que volia que ens veiéssim, que li agradava moltíssim. Jo no entenia res.
Què li vas respondre?
Li vaig dir que seria millor que se n’anés a dormir i vaig penjar. No era capaç de fer res més, em bloquejava. Em sentia sobrepassada. Era director del Meteocat i el seu germà era conseller. No acabava de saber què havia de dir i què no havia de dir. Vaig deixar-ho passar. El que sí que volia era la feina. Al capdavall, hi anava sola a fer les fotos, no l’havia de veure. Després enviava les fotos i ja està. Fins que a finals de novembre em va dir que havíem d’anar Junts a la Vall d’Aran.
Què hi havíeu d’anar a fer?
Ell havia de signar un conveni amb el Síndic d’Aran i jo havia de fer les fotos.
Com hi vau anar?
Amb el meu cotxe.
Tu i ell sols?
Sí.
Va passar alguna cosa durant el trajecte d’anada?
No, però jo recordo que vaig fer aquest viatge superconscienciada que ell intentaria fer alguna cosa, perquè ja el veia venir. I anava molt conscienciada mentalment i molt tensa, fins i tot físicament.
Havíeu de passar la nit allà?
Sí. Perquè el viatge és llarg. Vam arribar a l’hotel i cadascú tenia la seva habitació, però vam anar a sopar junts al mateix hotel. Durant tot el sopar m’anava agafant la mà i m’anava dient que era molt guapa, que tenia moltes ganes d’estar amb mi… I jo, cada cop que em tocava la mà, apartava la mà i li deia que jo no volia res amb ell, que ho sentia molt, però que jo no volia res. Com a mínim em va intentar tocar la mà 20 vegades i jo les 20 vegades li vaig dir que no. O sigui, li deia que no.
Què va passar quan vau acabar de sopar?
Em va oferir fer copes. Jo evidentment vaig dir que no, que no volia cap copa, que me’n volia anar a dormir. Vam pujar amb l’ascensor els dos. Imagina com va ser de tens el viatge aquest, pujant amb l’ascensor, perquè jo l’únic que volia era que s’obrissin les portes i sortir d’allà dins. No va passar res. Vaig sortir. Va tornar a insistir-hi. ‘Va, vine a la meva habitació, si us plau, que tinc moltes ganes de passar la nit amb tu, que m’agrades molt’.
Ell estava casat en aquell moment i tenia dos fills com a mínim. Anava insistint-hi constantment. Li vaig dir que ‘no’ no sé quantes vegades més. I se m’intentava acostar, físicament. I jo li deia ‘no, és que no vull, no vull’. I vaig aconseguir marxar i entrar dins de la meva habitació. I va ser un gran descans. Vaig fer un sospir de ‘ja està, ho he aconseguit’. I quan ja m’estava estirant al llit va començar a sonar el meu telèfon mòbil. L’agafo i era l’Oriol, que volia que anés a la seva habitació. Insistint-hi, insistint-hi, insistint-hi. Li vaig tornar a dir que no, li vaig penjar el telèfon i el vaig apagar. Perquè em deixés en pau, que ja no sabia què fer. I em vaig tornar a relaxar, vaig dir, ‘ara sí, ara ja està’. M’estiro al meu llit i comença a sonar el telèfon de l’habitació.
I aquí em vaig paralitzar de cop. Costa molt explicar-ho, però em vaig quedar petrificada. Quan diuen que et bloqueges, que et paralitzes, em va passar això. El meu cos es va paralitzar. Vaig agafar el telèfon i era un altre cop ell, insistint que no em deixaria tranquil·la fins que ho aconseguís. I em vaig veure entre l’espasa i la paret i el meu cervell va fer un clic. El meu pensament va ser ‘les putes fan això cada dia i no es moren, no?’. I vaig anar a la seva habitació.
Perquè no trobava cap altra sortida. I quan vaig arribar a la seva habitació, ell ja estava estirat, en pilotes, a sobre del llit. I vaig fer-ho el més ràpid que vaig poder, amb el mínim de contacte, i me’n vaig tornar a anar. I ja està. I llavors, l’endemà vam anar a fer la feina com si no hagués passat res. I en el viatge de tornada encara se’m va tirar a sobre dues vegades al cotxe, quan vam parar a posar gasolina, per morrejar-me, i el vaig haver d’empènyer i apartar-lo.
En aquella època, la consciència d’agressió sexual no era l’actual i, tal com havia anat tot… que no em va pegar, no hi havia hagut violència física… Jo em sentia culpable. Perquè pensava ‘no he sigut prou forta per aguantar la pressió i he acabat cedint. He sigut jo la que he anat allà’. I em sentia fatal, com vols sentir-te?
Com vols explicar això? Jo pensava, ‘si ara vaig als Mossos i els explico això, se’n fotran a riure. Em diran ¿què m’estàs dient, si tu has anat allà?’
L’única cosa que vaig ser capaç va ser parlar amb un dels escortes del conseller [de Medi Ambient, Ramon Espadaler, en aquella època], un escorta amb qui jo tenia molt bona relació, fèiem sortides amb bici junts. Li vaig explicar només una part del que havia passat. El final no li vaig explicar, però li vaig explicar tota la part de l’assetjament. I ell em va ajudar a parar-li els peus. Em va dir que parlés amb ell i què li havia de dir, em va donar eines i ànims per afrontar la conversa. Em va recomanar que li digués que, si no parava, el denunciaria.
I es va acabar?
Sí. Aleshores va parar. Però durant la conversa sempre va fer veure que no havia passat res fora de lloc. Com si simplement ell hagués lligat amb mi i se m’hagués emportat al llit.
Vas continuar treballant per al Meteocat i per a la conselleria?
Sí, vaig fer les fotos que tenia encarregades de radars. I amb la conselleria també vaig continuar treballant, tot i que la feina va anar baixant, però no tenia res a veure amb això. Va haver-hi un canvi de govern, va entrar el tripartit i a més a més amb les càmeres digitals la majoria d’actes se’ls cobrien ells mateixos, gastaven menys en fotògrafs. I a més jo em vaig quedar embarassada i vaig tenir el primer fill.
Ho vas explicar a la teva parella o a algú altre?
Quan va passar tot jo encara no estava amb la meva parella, no coneixia el que després va ser el pare dels meus fills. I no vaig ser capaç d’explicar-ho a ningú altre tampoc, perquè sentia molta vergonya. És a dir, li vaig explicar a l’escorta la part de l’assetjament, però no la part de l’habitació. Em feia massa vergonya i em sentia culpable. Als meus pares els vaig explicar que m’havia assetjat i que m’enviava missatges. I, més endavant, quan vaig conèixer el pare dels meus fills, també l’hi vaig explicar, però també per sobre. Li vaig parlar dels missatges i li vaig dir que al cotxe m’havia volgut petonejar, però no explicava tota la part de l’hotel.
Per què creus que era que et senties culpable?
Pel fet de sortir jo de la meva habitació i anar a la seva. No vaig trobar cap altra escapatòria, però no sabia com explicar-ho perquè la gent ho entengués. Perquè, si no ho vius, pensava que no es podia entendre.
Ara ho veus igual?
No, ara no ho veig igual, però he trigat molts anys.
Ho veus diferent pel canvi social o perquè tu has canviat amb l’edat?
Jo crec que són les dues coses, però en gran part ha sigut pel canvi de mentalitat social i perquè amb la distància en el temps, tot i uns records que no se m’han esborrat, ho veig més clar. T’adones que, al final, és com si hagués sigut una violació. Ell em va anul·lar i va fer que jo fes aquells passos. Per tota la pressió, per qui era ell i perquè al final jo era jove i ell tenia un poder que a mi m’afectava, i a més era germà d’un conseller.
Has tornat a parlar alguna vegada amb Oriol Puig?
Quan va començar el me too va ser quan a mi se’m va tornar a despertar tot el que m’havia passat. Ja havien passat molts anys, 17 o 18 anys, però a mi se’m va despertar tot de sobte. I vaig voler parlar amb ell. Era l’any 2019, i hi vaig contactar per Twitter. Al cap d’un temps va accedir a quedar amb mi i van trobar-nos en un bar que era a prop de casa meva, on els amos em coneixien. En cap moment va negar que hagués passat el que va passar, però no volia reconèixer que havia sigut en contra de la meva voluntat. Al final, quan jo li vaig preguntar si de veritat ell no sabia diferenciar quan una dona feia l’amor perquè li venia de gust o quan ho feia pressionada. I em va demanar disculpes, però insistia que no sabia que jo ho havia viscut d’aquesta manera.
I, després d’aquesta conversa?
Ja no ens hem tornat a veure ni hem parlat més.
Però vas fer algun pas més?
Des d’aleshores he volgut revisar d’alguna manera tot el que m’havia passat, el que portava a dins i que havia volgut decidir oblidar, com si no hagués passat. Perquè no era possible oblidar-ho. A mi, per exemple, no m’agrada gaire que em faci petons gent que no conec, ni el contacte físic. No sé si té a veure amb allò, perquè no vaig fer teràpia. Després vaig veure un fil a Twitter de dones que explicaven experiències semblants. I jo també ho vaig explicar a Twitter. No vaig dir qui havia sigut, però vaig donar pistes. I el tuit va tenir molts retuits i molta difusió i vaig començar a rebre alguns missatges privats. I llavors també va contactar amb mi una persona que em deia que era mosso d’esquadra, però des de l’anonimat, tot i que em va dir que coneixia dues persones en les quals jo confio, i elles m’ho van confirmar. Fos com fos, aquest mosso anònim va avisar l’equip del cos especialitzat en violències masclistes i em van contactar i vaig anar a posar una denúncia.
Quin tracte vas rebre dels Mossos?
Els Mossos em van tractar superbé. Em van dir que els fets estaven prescrits, però que ho enviarien igualment als jutjats de la Vall d’Aran, que és on va passar tot. També em van oferir servei psicològic, però no el vaig agafar perquè aleshores jo ja sí que tenia una psicòloga de confiança.
Quin altre pas vas fer?
Al cap d’uns dies, també arran del tuit que havia fet, em contacten del Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de la legislatura passada, quan era consellera Tània Verge. Em va contactar per Twittter, per missatge privat, la secretària de Feminismes, Montserrat Pineda.
Què et va dir?
Que havia vist la piulada, que li sabia greu el que m’havia passat i que m’oferia els serveis d’atenció del departament. Jo li vaig demanar com ho havia de fer per posar una denúncia interna, perquè ell encara treballava a la Generalitat, tot i que feia anys que no era el director del Meteocat. Vaig a fer la denúncia interna i el dia que hi vaig anar em van atendre un inspector i una psicòloga del departament. M’ho van fer explicar tot, tot i que ja ho tenien tot per escrit i tenien la denúncia dels Mossos. I l’inspector, que és el que he denunciat en fil de Twitter de la Setmana passada, no va fer cas de res del que explicava que havia passat. Només em preguntava per què no havia posat la denúncia i per què havia trigat tant a dir-ho. Si no em va preguntar deu vegades per què he trigat tants anys a posar la denúncia, no m’ho va preguntar cap.
I què li vas respondre?
Que havia tingut un bloqueig i també que era l’època, que les coses han canviat molt en 20 anys i que ara la sensibilitat és una altra. Vaig sortir plorant de la reunió.
I la psicòloga que l’acompanyava quin paper va fer?
No deia res. Estava allà callada, observant. Potser em va dir alguna cosa, però no la recordo, perquè no va tenir cap incidència.
Li vas dir alguna cosa a la secretària de Feminismes, ja que ella havia contactat amb tu?
Sí, li vaig dir que havia anat fatal, que no entenia què feia aquell inspector en una reunió així, perquè amb els Mossos vaig estar cent vegades millor que en aquesta reunió amb el Departament d’Igualtat i Feminismes.
I què et va contestar?
Va voler fer un cafè amb mi, em va demanar disculpes i em va dir que li anava molt bé que l’hi expliqués, perquè així sabia com funcionaven les coses, per poder-les millorar… Bé, el que diuen sempre.
I no n’has tingut més notícies?
De la secretària de Feminismes, que ara ja no hi és, no. Però vaig rebre una carta de l’equip especialitzat que em deia que no hi podien fer res perquè els fets eren de molts anys enrere i jo ja no tenia cap vinculació laboral amb el departament.
I què vas pensar?
Que s’estaven rient de mi. Perquè t’ofereixen un servei perquè vagis allà a explicar-ho i encara et fan sentir pitjor.
La setmana passada vas fer un altre fil a Twitter. Què et va motivar a fer-lo?
Que l’actual consellera de Feminismes, Eva Menor, va fer un discurs demanant a la població que trenqui el silenci amb les violències masclistes. Vaig trobar que era súper hipòcrita que t’animin a trencar el silenci si, després, quan el trenques, et tracten d’aquesta manera. I suposo que com que és una ferida que em va quedar oberta, perquè no s’ha tancat mai, doncs de cop hi ha moments que veig o sento determinades coses i exploto. Potser perquè no ho vaig explicar en el seu moment, ara necessito explicar-ho i que ho sàpiga la gent.
Creus que això pot tenir algun efecte?
Jo crec que sí. Si els homes veuen que les dones ja no callen pot passar que la por canviï de bàndol. Ens han de veure fortes i que ja no tenim por, ni ens fa vergonya. Espero que així s’ho pensin una mica abans d’actuar segons com.
