Els mitjans de comunicació amb seu a Madrid han estat agents principals en la difusió i consolidació del nacionalisme espanyol mitjançant esquemes discursius que busquen polaritzar la societat. Sota la premissa que el castellà “uneix i cohesiona” mentre que el català “separa i disgrega”, la premsa estatal ha articulat un relat jeràrquic que assenyala la llengua catalana com un enemic intern. El doctor Vicent Climent-Ferrando, professor del departament de Traducció de la UPF i coordinador acadèmic de la càtedra UNESCO de Polítiques Lingüístiques per al Multilingüisme, analitza aquests mecanismes de fons i el seu impacte real en els catalanoparlants en aquesta entrevista amb El Món. Vicent Climent-Ferrando intervindrà en la cinquena edició del seminari de Semicercles, que organitza Plataforma per la Llengua, i que enguany tracta la catalanofòbia. La jornada se celebrarà dissabte, 17 d’octubre, a la Casa Convalescència del recinte modernista de Sant Pau de Barcelona.
Dissabte vostè participarà en el seminari de Semicercles, que enguany gira al voltant de la catalanofòbia. La seva exposició se centrarà en els mitjans de comunicació espanyols?
De l’estat espanyol, entre els quals s’inclouen els escrits en llengua castellana i en llengua catalana.
Com ha traçat aquest estudi?
Vam construir un corpus amb totes les notícies que parlaven sobre llengua. Hi havia molt de soroll –notícies com “joc català” que no eren sobre la llengua com a objecte–. Vam fer una tria amb Factiva utilitzant paraules clau com “català”, “castellà”, “anglès” o “multilingüisme”, i ens van sortir uns 11.000 articles.
En quants anys?
Cinc anys. Amb l’Albert Morales vam analitzar uns 11.000 titulars i d’aquí vam extreure una mostra representativa de gairebé 300 articles. Vam analitzar com es conceptualitza el català i el castellà en els mitjans en castellà, com es conceptualitzen en els mitjans en català, i com es conceptualitzen altres llengües i el multilingüisme.
Els mitjans de comunicació amb seu a Madrid actuen com a estructures d’estat en la difusió del nacionalisme espanyol?
Dir que actuen com estructures d’estat és massa agosarat. Això no ho puc afirmar, però sí que és veritat que l’anàlisi, des del punt de vista tècnic, demostra és que quan es parla en la premsa espanyola conservadora –perquè hi ha premsa espanyola no tan conservadora–, hi ha una tendència clara a associar la llengua catalana a elements negatius. Elements negatius com ara manca de democràcia, tancament, radicalitat, tancament de mires, manca d’oportunitats, exclusió i marginació de la llengua castellana. Aquestes són les conclusions de l’estudi, i hem fet una anàlisi lexicomètrica.
És a dir, han analitzat el vocabulari que fan servir al voltant de la llengua.
El vocabulari, exacte. Es tracta de veure quina xarxa semàntica des del lèxic hi ha associada quan es parla de la llengua catalana. La llengua no es viu en un buit, sinó que està associada a un context polític, cultural i històric. Cada vegada que hi ha hagut pics és quan, per exemple, hi ha alguna sentència en l’àmbit educatiu o la qüestió del català a Europa. Sempre que hi ha un element relacionat amb la llengua catalana, aquests mitjans conservadors espanyols associen el català a aquests elements negatius.
I què creen amb això?
Es crea un marc mental, un marc conceptual. Si tu estàs llegint de manera continuada, sistemàtica i recurrent aquests mitjans de comunicació —si aquest és el teu input—, et crees un marc mental que associa automàticament la llengua catalana amb idees de radicalitat, d’imposició i de marginalitat del castellà. La conceptualització que acaba creant en la persona és associar automàticament la llengua catalana amb totes aquestes nocions negativitzades. Això se’n pot dir catalanofòbia? És la conseqüència final d’això.
Això és premeditat?
Això ho hauríem de preguntar als mitjans.
Però ho han estudiat?
Amb aquestes paraules no ho puc dir, però sí que és una línia editorial. Per què? Perquè ho veiem sistemàtic, recurrent i voluntari; no és casual ni circumstancial. Pot donar a entendre que pot ser premeditat. Quan tota la línia editorial d’aquell mitjà va en aquest sentit, es veu que hi ha una intencionalitat en aquesta direcció.
En la direcció de crear un discurs contrari al català?
Hostil, exacte. El resultat final és una hostilitat cap a la llengua catalana i tot el que l’envolta: que no es faci educació en català o que no hi hagi oficialitat a Europa. En canvi, ningú no parla d’imposició del castellà. És el que en ciències polítiques es coneix com a nacionalisme banal. Significa que normalitzes un tipus de nacionalisme, l’espanyol, i el nacionalisme català –que és la promoció dels elements identitaris i culturals propis– el titlles de perifèric, radical, hostil, etc.
Però el nacionalisme espanyol té tot el poder per actuar contra una minoria.
Efectivament. En ciències polítiques, el nacionalisme banal és aquell que es dona per suposat, per natural, acceptat comunament i no qüestionat. Normalitzen uns debats i donen per suposades una sèrie de coses. Com deia Michael Billig, el nacionalisme banal és la normalització d’un tipus de nacionalisme que fa que tots els altres, sobretot els no estatals, siguin vistos com a radicals, independentistes, exclusius, tancats o impositius. Tot això s’associa automàticament i recurrentment al llarg del temps. És la tècnica de la gota malaia. Una no fa res, una altra tampoc, però sostingut en el temps es crea un marc mental de negativització de la llengua catalana. Això és el que Pierre Bourdieu en diu l’habitus: la manera que tens de conceptualitzar la realitat.
Com s’analitza des de la sociolingüística aquesta narrativa recurrent que presenta el castellà com una llengua que uneix i cohesiona, i l’altra com una llengua que divideix i separa?
Per exemple, quan es parla d’escola bilingüe, és fantàstic quan es fa en anglès. Però quan s’aplica aquí, independentment del model d’immersió, es titlla d’imposició o radicalitat. El bilingüisme associat a certs idiomes té atributs positius en la premsa conservadora castellana quan és anglès i castellà.
I quan s’hi introdueix el català?
No està acceptat. Els adjectius canvien completament quan el bilingüisme o multilingüisme incorpora el català.
Van trobar algun titular positiu?
En la premsa conservadora castellana, cap.
Entre quins anys?
Del 2015 al 2021 de manera sistemàtica i rigorosa. Després, del 2021 al 2025 he anat fent seguiment dels pics. Vam estar dos anys i mig dues persones analitzant la lexicometria i els contextos sociopolítics. Quan vèiem un pic de notícies de cop i volta es passava de 3 a 35 notícies, per exemplificar-ho, i anàvem a buscar què havia passat en aquell moment exacte.
Per tant, aprofiten els pics.
Sí. L’àmbit educatiu està ultrapolititzat. En aquests pics s’ha analitzat el context i la lexicometria. Han aprofitat, per exemple, les sentències del 25% de castellà a l’escola per introduir aquest lèxic.
És curiós perquè són sentències que van en contra del sistema d’immersió i el català, i les utilitzen per carregar contra la llengua catalana.
La sentència diu que s’ha de posar més castellà com a llengua vehicular. Si la Generalitat diu que no ho farà així, utilitzen l’argumentari que incompleixen la sentència per la seva radicalitat. Utilitzen tota aquesta narrativa negativa que fa que la conceptualització final o marc mental sigui negatiu cap a la llengua.
I aquest marc mental es transforma en hostilitat al carrer?
Vam mirar també quin impacte tenen aquests mitjans en nombre de lectors. Si jo llegeixo VilaWeb, El Món o Nació Digital, aquest marc mental no serà el meu. Però milions de persones tenen aquesta conceptualització. Hi ha una capil·laritat molt gran d’aquests mitjans en certs territoris.
Però aquesta hostilitat es trasllada al carrer i provoca la catalanofòbia?
Efectivament. Les persones que llegeixen aquesta premsa la traslladen al carrer.
I quan hi ha eleccions, aquests missatges s’incrementen?
En el moment que es tracta el tema de la llengua, com el català a Europa o en períodes electorals, es treu el discurs del castellà arraconat o marginat o que el castellà és la llengua comuna. I, sempre que des d’aquí es vol promoure la llengua, es capgira el missatge. Se substitueix l’impuls o promoció per la idea d’imposició.
Aquests mitjans han conceptualitzat la llengua com un enemic intern?
Sí, es conceptualitza com una llengua hostil, antipàtica, poc útil o problemàtica. Això fa que la gent pensi: ‘Quina mandra el català’. Catalunya té un saldo de creixement natural negatiu –mor més gent que neix–. Per tant, la població creix gràcies a la immigració. Si la gent que ve de fora compra aquesta narrativa i marc mental sobre el català, no hi entrarà perquè el considera problemàtic. Si tens una altra llengua amb més parlants –el castellà–, associada a mobilitat, prosperitat i poder, i l’altra es presenta com a hostil, antipàtica i problemàtica… Les llengües són la percepció que la societat en té.
I què han de fer els catalanoparlants?
D’aquí ve la necessitat de tenir consciència lingüística. Tenir la consciència de dir ‘no soc radical ni antipàtic per adreçar-me en català’. Com a mínim, si l’altre parla en castellà, que no em faci canviar de llengua si fa anys que està aquí i la pot entendre. Molta gent que té el català com a primera llengua acaba claudicant i passant-se al castellà de manera implícita. Si reculem, ens estem minoritzant en el nostre propi territori. El català és la llengua habitual d’aproximadament una tercera part de la població –un 33%–. Som una minoria com a llengua habitual. I cada any arriben unes 70.000 o 80.000 persones de l’estranger. La immigració és positiva, és un fet, però té repercussions lingüístiques i no donem l’abast.
Aquesta situació afavoreix la substitució lingüística o l’autocensura dels mateixos catalanoparlants?
És un factor molt important que fa que un, si no té una consciència lingüística treballada, acabi claudicant i es passi al castellà. Una llengua es mor si no s’utilitza en dos àmbits clau: el familiar i l’educatiu. Quan els pares deixen de transmetre la llengua als fills és la crònica d’una mort anunciada, perquè han considerat que la llengua és inútil a causa d’aquesta gota malaia que ha portat a la conclusió que el castellà serà més útil.
La clau de tot plegat és ser constants i tenir consciència lingüística?
Ha de ser molt treballat, i molt explícit. La paraula clau és conscienciació lingüística. La societat catalana ha de tenir consciència lingüística. Sociolingüísticament parlant, el castellà és més poderós i té un suport institucional estatal fort. És urgent treballar la consciència lingüística de la societat catalana. No dels catalans, de la societat catalana.
I com es treballa?
Associant la llengua a elements positius i demostrant que el català funciona com a ascensor social. Ha de ser conceptualitzada com a positiva. Ara es treballa amb tiktokers, influencers o pel·lícules en català per demostrar que és una llengua viva en tots els àmbits, no només a l’administració. Si no, correm el perill de la llatinització del català: una llengua que s’ensenya a l’escola, però que no es fa servir al carrer o al pati. Estem molt lluny d’això, però si continua com ara podria acabar així.
Els mitjans de comunicació catalans tenen un paper a jugar?
És clau. Si no contraposes els discursos negatius, no hi ha cap input a favor de la llengua. Sense caure en la confrontació. La millor política lingüística és que un concert d’Oques Grasses ompli amb 200.000 persones, que Rosalía o Bad Gyal cantin en català, i associar la llengua al lleure, a la vitalitat i a l’estima. No només a l’administració pública.
En tota l’entrevista només has pronunciat un cop la paraula “catalanofòbia”.
Perquè com a acadèmic el meu rol és presentar les dades de manera objectiva sense fer apriorismes. Si no, entro en un àmbit que no em correspon. L’estudi mostra que hi ha un rebuig a la llengua catalana.
