Gràcies a la vacunació, les residències han deixat de ser aquell infern en què es van convertir a partir del març del 2020 amb l’arribada de la pandèmia. Fins avui han mort 4.525 persones en residències catalanes (cal sumar més de 3.000 residents que van morir en hospitals i centres sociosanitarsi) i s’hi han declarat més de 33.000 casos, segons les dades del Departament de Salut. Les darreres informaciones indiquen que a Catalunya l’última setmana només hi havia 30 residents amb una infecció activa. La tendència del virus continua movent-se en aquests espais cap a una incidència zero. Aquesta nova realitat fa possible que les residències es puguin començar a obrir a l’exterior, amb una extrema precaució encara, però el cert és que les portes tornen a obrir-se als familiars. Protocols més flexibles fan el dia a dia dels residents més agradable, tot i que res ha tornat ser com era abans.
La Isabel, de 75 anys, fa vuit anys que està a la residència La Muntanyeta, un centre públic propietat de l’Ajuntament de El Vendrell. Recorda aquells primers dies de la pandèmia en què veia que passaven coses “una mica rares perquè ningú creia que havia de passar el que finalment va passar”, explica ara, mesos després d’haver patit la Covid-19, tot i que va ser asimptomàtica. Ella ha rebatejat el virus i li diu “colirio” perquè admet que el nom que té no li acaba de fer el pes. El “colirio”, com ella diu, va obligar-la a estar dos mesos aïllada en una habitació del quart pis de la residència, que es va habilitar per a malalts Covid. “Quan va venir el doctor i la Luci [directora del centre] no s’atrevien a dir-m’ho, sí que una mica vaig plorar per tot el que sentia a la televisió, però després vaig estar divinament”.
En Francisco, de 92 anys, viu a la residència però en un pis tutelat per a persones autònomes. Va venir a viure-hi perquè es va quedar sol. Té una moto elèctrica i entrava i sortia del recinte quan volia abans de la pandèmia. Un cop va arribar la Covid-19 es va tancar a la residència sense moure’s, tot i que el seu règim li permetia moure’s. Amb aquest gest, explica, va voler solidaritzar-se amb la resta de residents. Ell, a diferència de la Isabel, no va contagiar-se. “Aquest bitxo no em pica, soc massa dolent perquè em piquin!”, riu ara. Un cop han arribat les vacunes i s’han pogut vacunar ha tornat, gairebé un any més tard, a trepitjar el carrer. El Francisco, que explica que va treballar “de tot”, es defineix com una mica “solitari”, li agrada recollir-se al seu pis i llegir, diu que estar al corrent de les notícies i es mostra molt crític amb el panorama polític: “Estan tots pertorbats, castellans i catalans”. La Isabel, que era mestressa de casa —perquè “el meu home era modern i guapo, però em volia a casa cuidant dels fills”, recorda—, reconeix que el que li agrada és pintar i promet continuar fent-ho tenint en compte que les obres que ha fet han obtingut el reconeixement dels companys de residència.
La Isabel i el Francisco formen part del grup de residents que pot mirar els mesos passats amb optimisme i que són plenament conscient de la situació. A la residència, però, hi ha persones que han passat per més dificultats, sobretot aquelles que comencen a tenir alguna demència o que són grans dependents, explica la directora del centre, Lucía Buenavida. Recordant el darrers mesos, les persones que treballen en residències senten certa recança pel fet que els mitjans de comunicació s’han centrat exclusivament a parlar de residències quan les coses han anat malament. “Em feia molta ràbia arribar a casa i veure les notícies perquè no a tot arreu les coses s’han fet malament i hi ha llocs on les coses s’han fet bé però han tingut mala sort”. La Muntanyeta es pot sentir afortunada perquè només han arribat a morir tres residents, dos dels quals a l’hospital i només un a la mateixa residència.
La residència s’ha “girat com un mitjó” reconeix la directora, que recorda com abans de la pandèmia els passadissos estaven sempre plens de gent. El centre estava obert al poble i hi venien entitats a fer activitats, avis d’un casal feien un cop al mes un espectacle de playback que tenia molt èxit. “Alguns familiars fins i tot deien que teníem els avis estressats”, riu. Això ara ha canvia totalment. Els protocols continuen sent estrictes, tot i la relaxació que ja permet visites limitades de familiars. Els residents es divideixen per plantes i cada planta forma una bombolla. Fora de la bombolla han de dur mascareta i a més també es mouen pels espais comuns per horaris per tal de no coincidir amb altres bombolles. A banda, hi ha residents que d’ençà de la pandèmia ja no veuen gent d’altres plantes o es veuen per la finestra. Explica la Lucía que també han arribat a gravar vídeos saludant-se els uns als altres donada la impossibilitat de trobar-se cara a cara. “També et pregunten els uns pels altres: ‘i fulanito està viu?'”
La relació amb els familiars durant els mesos de pandèmia s’ha vehiculat eminentment a través de Whatsapp, amb la creació d’un grup on es facilitiva un informe diari de situació. Les vídeotrucades han estat un altre puntal de la comunicació entre residents i familiars a l’exterior. Va ser més difícil tractar la nova realitat amb les persones amb demències “perquè no entenien què estava passant i en no veure els seus familiars expressaven que els havien abandonat”. Tot i així, la Lucía creu que ha estat dur tant per als avis i àvies conscients de la realitat —”perquè saben massa coses per la televisió i veuen què els pot passar”— com per aquells que per la seva situació no han acabat d’entendre què passava exactament al seu voltant. “Això ha estat molt dur per nosaltres perquè hem hagut de ser cuidadors i a més a més la seva família”.
La residència s’ha vist en tots aquests mesos en una situació delicada. D’unes 90 persones que hi treballen, en alguns moments han arribat a tenir 30 persones de baixa, ja fos per malaltia o perquè havien decidit “baixar del carro per por de contagiar-se o contagiar algú de la seva família”, explica la directora del centre. Malgrat tot, el centre no va obligar ningú a treballar amb els positius de Covid-19 i a l’ala destinada als que estaven malalts hi van entrar només els voluntaris. Entre aquests voluntaris hi havia Martí Fajardo, coordinador del centre. “Em vaig oferir voluntari sense cap mena de dubte i no perquè sigui una persona súper valenta, sinó per una qüestió de coherència amb el meu compromís”. En Martí ho va viure fins i tot amb un punt d’adrenalina. “Vaig sentir com poques vegades que el que pensava, el que creia i el que sentia anava lligat amb el que havia de fer i era una cosa que anava de la mà, es tractava d’ajudar amb el meu gra de sorra davant del que estava passant”.
Tant la Lucía com el Martí defensen que la vocació és fonamental per dedicar-se a cuidar gent gran, per això els va semblar parcial i tendenciós que només s’informés dels morts en aquests centres, quan consideren que a les residències es va fer tot el possible amb els recursos disponibles. Tot plegat, sense creure que el que van fer fos cosa d’herois: “L’heroisme en definitiva és aixecar-se cada dia a l’hora que toca, venir a fer la feina tal com toca i fer les coses amb dedicació, i un dia arriba això i ho pots assumir de manera natural”.
