La prova en la fase d’instrucció d’un cas penal són aquelles actuacions o diligències de recerca dirigides a trobar indicis de criminalitat. De fet, és l’instrument del principi incriminatori que hauria d’esdevenir, si fos el cas, principi acusatori si el cas arriba a judici. Ben segur, el cas Andic podria ser un perfecte manual sobre com convertir l’indici i les diligències practicades per la policia i incorporades als atestats en prova. I què es pot considerar prova i què no.
De fet, aquesta serà la següent fase del cas, un cop la jutgessa instructora, la titular del Tribunal d’Instància número 5 de Martorell, Raquel Nieto, acabi amb les declaracions dels mossos d’esquadra que van participar en la investigació i d’un especialista policial en desaparicions i en la redacció dels atestats i li siguin lliurats diversos documents demanats, com ara el resultat de l’anàlisi dels terminals telefònics i els informes mèdics sobre la víctima de la caiguda mortal, el fundador de Mango, Isak Andic, de la qual està acusat el seu fill Jonathan.
Un recurs crucial, pendent a l’Audiència
Però totes aquestes diligències s’acabaran de completar el mes de setembre. Mentrestant, tots els indicis recollits fins al moment han de ser estudiats per l’Audiència de Barcelona, on hi ha un recurs presentat per la defensa, dirigida per Cristóbal Martell. El resultat serà una resolució sobre la validesa incriminatòria dels indicis recollits, que són la base de l’acusació, però també de la defensa per articular una contraofensiva a l’acusació del ministeri fiscal, la instructora i la divisió d’investigació criminal dels Mossos d’Esquadra.
Arran d’aquest recurs d’apel·lació contra les mesures provisionals dictades per la instructora, el cas entra en un interessantíssim debat doctrinal sobre la pràctica de la prova en la instrucció. La resolució de l’Audiència servirà per escatir els límits de l’audàcia policial en la interpretació d’indicis, que ha convençut la fiscalia i la instrucció, quan topa amb les garanties que ha de tenir la valoració de la prova en un procediment penal.
Marchena i Martín Pallín, els inspiradors
Cal contextualitzar que la tesi de l’acusació treballa amb indicis interpretatius com ara “l’obsessió pels diners de Jonathan”, els “missatges metafòrics” sobre “matar el pare” sobre la base de la psicoanàlisi de Sigmund Freud o una petjada que els Mossos van descobrir en el lloc dels fets. El que la defensa descriu com “un rosari d’indicis proposats per la força policial actuant” i que es van relatar en la interlocutòria de mesures cautelars del 19 de maig.
D’entrada, hi ha un detall gens menor que no es pot passar per alt, i és que les dues primeres vegades que Jonathan Andic va declarar sobre l’accident mortal del seu pare va ser com a testimoni. Un veritable problema, perquè els testimonis compareixen sense advocat i tenen l’obligació de dir la veritat. La seva conversió en imputats és una qüestió delicadíssima. Per tant, en les dues primeres declaracions -la del 14 de desembre de 2024, dia de l’accident, i la del 31 de gener de 2025- no va gaudir de les garanties pròpies del dret de defensa. Una previsió de l’article 118 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, moll de l’os dels drets i les garanties de qualsevol imputat, que en aquest cas hauria trontollat.
En tot cas, els magistrats de l’Audiència de Barcelona no tenen una decisió fàcil sobre la taula. La defensa, al llarg de 27 folis, ha exposat la doctrina més acceptada sobre el valor dels indicis, la prova i, sobretot, la seva interpretació. El que tècnicament s’anomena la “doctrina pacífica”. És a dir, aquella que ningú no posa en dubte i és la més habitual en les resolucions i sentències que centren l’objecte del debat en la validesa de la prova i, més en concret, en la conversió d’un indici en prova mitjançant a la sobreinterpretació. Aquesta doctrina està recollida en dues sentències: una del magistrat José Antonio Martín Pallín, un jutge ara jubilat i de tendència progressista, i una altra, de Manuel Marchena, expresident de la Sala Penal del Tribunal Suprem, molt conegut perquè va ser president i ponent del judici del Procés, i veritable tòtem interpretador de la nova doctrina penal espanyola.
La ‘fal·làcia de petició de principi’
Una de les crítiques que la defensa fa a la investigació policial dirigida per la jutgessa és que la pedra angular de la incriminació d’Andic es basa en el que en dret s’anomena ‘fal·làcia de petició de principi’. També coneguda com a petitio principii, circulus in probando, o, en dret anglosaxó, begging the question. Aquesta fal·làcia té el seu origen en un dels principals arquitectes del pensament filosòfic de la cultura grecollatina, Aristòtil, a qui si li atribueix la frase “petere id quod demonstrandum in principio propositum est“. Un postulat que més o menys es podria traduir com “donar per demostrat allò que precisament s’ha de demostrar”. O, encara més simple, “afirmar alguna cosa que cal demostrar”.
El “rosari d’indicis” del cas Andic, per a la defensa, no responen a un raonament lògic deductiu, ans al contrari. Els indicis serveixen, en aquest cas, per fer que la demostració sigui una conclusió. Una conclusió que no s’hauria construït, per part de la terna incriminatòria del cas Andic, en un “fet intangible assolit per una prova directa”. És a dir, que s’utilitza com a premissa el mateix que s’afirma en les conclusions, que és una veritat que no està provada. És, en definitiva, un cercle viciós o prova en cercle. Es parteix de la idea que l’accident va ser un homicidi, amb Jonathan Andic com a autor principal, i els indicis s’interpreten sobre aquesta conclusió.
De fet, l’origen d’aquest cercle viciós, per a la defensa, és el que anomena “esforç policial assumit judicialment”, segons el qual “ha existit un homicidi, i senzillament, no hi pot haver accident”. Però la demostració que hi pot haver un homicidi, no existeix perquè no hi ha cap indici amb una “connexió directa amb actes dirigits a l’execució d’un homicidi”. A més, la defensa ha introduït un concepte clau en el cas, la “manca d’univocitat” dels indicis, és a dir, que els conceptes utilitzats en la instrucció tinguin sempre el mateix significat per garantir la seguretat jurídica i els drets dels investigats. I, per a la defensa, aquesta manca d’univocitat, provoca un desgavell interpretatiu allunyat de les normes que han de regir la valoració dels indicis.
El debat doctrinal
El debat plantejat per la defensa d’Andic fa servir dues resolucions que serveixen de GPS als tribunals penals, tant a l’hora d’instruir com de judicialitzar una causa. En primer terme, una sentència del Tribunal Suprem de 19 de maig de 1998, que va tenir com a ponent Martín Pallín. Aquesta resolució va marcar un abans i un després en els processos penals en establir com a exigència que “la prova d’indicis no pot estar impregnada d’un intens component subjectivista”. “No n’hi ha prou amb la vehement sospita per establir com a vàlida una determinada conclusió, cal que hi hagi o existeixi un enllaç precís i directe segons les regles del criteri humà per arribar a assolir la indefugible certesa que exigeix un judici condemnatori”, determina una de les resolucions més citades en els judicis penals.
“Cal que entre el fet indiciari i el fet induït existeixi una relació sensible i directa de tal manera que la percepció del primer ens porti a poder afirmar la veritat del fet no percebut directament”, deia Martín Pallín –una norma que la defensa d’Andic veu vulnerada precisament amb un exemple de manual de la petició de principi. I afegia: “Una dada absolutament ambigua que pugui ser suggeridora o sospitosa d’una determinada activitat delictiva però que no ha de ser interpretada unilateralment en contra del reu i aquest dubte ha de ser clar sempre a favor de l’acusat”. La sentència, al capdavall, recorda que “cal alguna cosa més que la simple sospita per convertir un indici en prova decisiva”.
Aquesta sentència va ser posada al dia per Marchena en una sucosa resolució del 26 de gener de 2026. El magistrat, amb una dilatadíssima experiència com a fiscal, va deixar negre sobre blanc que en la “valoració de la prova al procés penal no valen les percepcions basades en l’audàcia d’interpretar”. “No n’hi ha prou amb pressentiments (corazonadas, diu l’original en castellà) per imposar una condemna penal”, sentencia. “En la imputació jurisdiccional d’un fet criminal no valen, sense cap mena dubte, les intuïcions valoratives ni la proclamació de pressentiments percebuts com a reals”, indica la resolució. “En definitiva, l’afirmació del judici d’autoria no es pot fer dependre d’una persuasió interior, d’una convicció marcadament subjectiva i, com a tal, aliena al contingut objectiu de les proves”, afegeix. El debat està servit i pot ser definitiu pel futur processal del cas.
