El pas de l’educació secundària obligatòria (ESO) cap als estudis postobligatoris, tant sigui a batxillerat com a qualsevol grau mitjà de Formació Professional (FP), és un dels moments crucials de l’itinerari educatiu dels alumnes de Catalunya, ja que és la primera vegada en la seva vida estudiantil en què cal fer front al repte d’escollir com volen encaminar el seu futur. És un moment, doncs, on l’abandonament escolar prematur es dispara. De fet, segons dades del Departament d’Educació, en mans de la consellera en funcions Anna Simó, l’any 2020 el 12,5% dels estudiants matriculats a 4t d’ESO que els pertocava fer el salt educatiu no va transitar cap a la postobligatòria. Traduït en xifres, 9.905 joves ni tan sols van arribar a matricular-se a batxillerat o a cicles formatius. Diversos experts consultats per El Món asseguren que la tria dels estudis posterior a la secundària obligatòria dels estudiants està directament condicionada per “molts factors” i, sovint, relacionada amb l’experiència viscuda durant l’ESO. Un dels punts que més influeix en aquesta elecció, segons apunten, són els “estereotips” que es creen en les agrupacions per nivell, és a dir, els petits grups que es formen en alguns centres de secundària on es diversifica el currículum educatiu per adaptar-lo als ritmes i necessitats dels alumnes i, teòricament, facilitar l’aprenentatge.
Els experts consideren que el principal problema és que els grups s’adapten “a la baixa” en termes de contingut, ja que, en lloc d'”individualitzar” l’atenció de l’alumnat, es tendeix a la “simplificació i empobriment” del currículum: “Els agrupaments per nivells acaben perjudicant els alumnes que tenen més dificultats”, assevera Judith Jacovkis, professora del Departament de Didàctica i Organització Educativa de la Universitat de Barcelona (UB) i membre dels grups de recerca Esbrina i GEPS (Globalització, Educació i Polítiques Socials). Per a l’experta, aquesta segregació per nivells –fonamentats en els resultats de l’alumnat–, tot i que està feta amb bones intencions, condiciona directament les “expectatives” de futur dels estudiants: “Si sempre t’han dit que et van malament les matemàtiques, ja no voldràs seguir-ho intentant”, apunta. Una idea molt similar a la que expressa la professora del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Aina Tarabini, que considera que la tria dels estudis postobligatoris manté una relació “circular” entre “l’experiència personal” de l’alumne, tant amb els resultats com amb els mètodes d’aprenentatge, i les seves “condicions socioeconòmiques”.
Tarabini assegura que en els grups de baix nivell s’aposta molt per un treball més pràctic i amb un temari simplificat, cosa que s’acaba convertint en una etiqueta per als alumnes perquè “el coneixement teòric té més prestigi”: “Malgrat estar pensada per adaptar els aprenentatges a la diversitat, els alumnes perceben l’agrupació per nivells com un poderós mecanisme per diferenciar entre formes de coneixement teòric i pràctic, que després obrirà diferents oportunitats de transició a l’educació postobligatòria”, apunta l’experta. Creu que aquesta mena d’agrupació acaba “segregant” indirectament els alumnes: “Els grups de nivells funcionen de la mateixa manera que la segregació escolar [concepte que fa referència a la desigual distribució de l’alumnat vulnerable i el no vulnerable en els diferents centres d’una xarxa educativa], però en una escala més petita. És una forma de segregació”, etziba.
Encasellar els alumnes en itineraris
En aquest sentit, el professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Jordi Perales, coincidint amb les altres dues expertes, creu que aquesta mena de segregació per nivells encasella els estudiants en un perfil de batxillerat. És a dir, que els que no els agraden les matemàtiques opten directament per escollir l’itinerari humanístic: “És un peix que es mossega la cua”, adverteix. Per a Tarabini, a banda de dirigir els alumnes cap a uns itineraris en concret en funció de les seves notes, aquest model també condiciona quins alumnes aspiren a arribar al batxillerat: “He sentit moltes vegades estudiants que, com que sempre han estat classificats en grups baixos [de nivell], no es plantegen poder fer un batxillerat o cicle formatiu i acaben renunciant“, argumenta la professora de la UAB, que creu que “l’estereotip” que es genera sobre els alumnes marca la seva “identitat” estudiantil.
Per a Judith Jacovkis, aquests estereotips no només condicionen l’abandonament escolar prematur, sinó que també influeixen en com encaren l’ensenyament els joves que decideixen continuar estudiant. Segons aquesta experta, els alumnes que sempre han estat encasellats en els grups de nivell més baixos tendeixen a desestimar arribar a batxillerat i opten per fer un cicle mitjà perquè tenen la sensació que “és més senzill”. Una creença que, tal com assegura, és totalment errònia: “Aquesta manera de pensar condicionada per l’entorn dels alumnes repercuteix en les formacions professionals, ja que els mateixos professors han de fer més esforços per canviar-los la perspectiva”, assevera.
Aina Tarabini anomena aquest condicionament “efecte company”. És a dir, que les relacions socials que creen els alumnes a l’escola modelen la identitat dels joves i interfereixen directament en la concepció que es creen dels diferents tipus d’estudis. De fet, l’experta considera que les tries d’estudis postobligatoris reflecteixen “la posició social” dels alumnes: “Normalment, les persones que escullen un itinerari artístic és perquè tenen una família connectada amb el món de l’art. Altres ho descarten perquè el desconeixen, però potser sí que els interessa. Fins que no ho proves, mai saps si és realment el que t’agrada”, argumenta. Aquesta situació, doncs, ajuda a encasellar els alumnes en certs itineraris i perpetuar l’estereotipació dels estudis.
La manca d’informació i orientació dificulta la tria dels estudiants
Tots tres experts també apunten que moltes vegades “el batxillerat és la tria per defecte” dels alumnes perquè desconeixen altres alternatives d’educació postobligatòria. “Un dels grans problemes que té el sistema educatiu és que s’orienta els alumnes al final de la seva etapa a secundària”, apunta Jordi Perales, que considera “fonamental” començar a informar els estudiants sobre les opcions que poden escollir des de mitja ESO: “Moltes vegades els alumnes se’n van directament al batxillerat perquè no saben què més fer. No hauria de ser un estudi refugi”, argumenta.
En aquest sentit, tant Tarabini com Jacovkis alerten que la informació que es dona als alumnes sobre les opcions de futur estudiantil que tenen són “esbiaixades” i “tardanes” per tal d’encaminar-los cap al batxillerat. El principal motiu pel qual molts estudiants es decanten pel batxillerat sense posar sobre la taula l’opció de fer una formació professional és, segons asseguren, que “el coneixement teòric està més prestigiat que el pràctic”, cosa que empeny alguns alumnes cap a descartar estudis d’aquesta mena. Per tal de resoldre aquesta situació i “equilibrar” l’educació postobligatòria, consideren que cal “incrementar el nombre d’alumnes en places públiques de grau mitjà”, que tots els centres de secundària obligatòria, batxillerats i formacions professionals disposin d’un “pla d’orientació” que ofereixi tota la informació necessària sobre “les competències i eines” perquè els alumnes puguin prendre les decisions “més encertades”, i que els serveis municipals d’orientació es coordinin amb els centres educatius. “Cal desplegar més recursos per garantir que els joves prenguin les decisions que més els convinguin”, assegura la professora de la UAB.
Jordi Perales també creu que cal “millorar” el seguiment que fan els tutors dels estudiants, ja que d’aquesta manera es pot aconsellar adequadament a l’alumnat: “Els tutors canvien cada any [en bona part dels centres, però no en tots] d’alumnes, cosa que dificulta que s’estableixi una relació profunda amb els estudiants”, argumenta. Per tal de revertir aquesta problemàtica, l’expert considera que seria més positiu canviar les tutories “cada dos anys”. Així doncs, tots tres experts coincideixen que cal pal·liar les mancances en l’orientació educativa per garantir que els alumnes disposin de totes les eines al seu abast per fer la tria més convenient pel seu futur en funció dels seus interessos, i que cal actuar sobre les “expectatives” que els docents dipositen en els estudiants per trencar amb els estereotips que condicionen les tries d’estudis postobligatoris de l’alumnat.
