El doctor en física teòrica i investigador del CSIC Antonio Turiel (León, 1970) rep El Món per analitzar el risc d’Europa de patir una apagada elèctrica d’un abast incalculable. Tot i assegurar que Catalunya està en risc baix per la seva mala connexió amb Europa, l’expert adverteix que és “un avís a navegants”, per la qual cosa n’hem de prendre nota i començar a instal·lar sistemes addicionals que protegeixin la xarxa. En aquesta entrevista Turiel aborda els reptes d’Europa quant a la xarxa elèctrica i carrega contra aquells qui, a partir d’un càlcul ràpid, “han ignorat els tècnics” i han causat aquesta amenaça.
Diversos governs europeus han advertit recentment del perill d’una gran apagada que afecti el conjunt d’Europa. Aquests països del centre d’Europa estan més amenaçats que nosaltres?
Tenen una situació complicada, perquè han accelerat excessivament la integració de les xarxes elèctriques i ara mateix compten amb molts sistemes de producció d’electricitat distribuïts pel territori. Això acaba ocupant una extensió geogràfica bastant gran i complica poder mantenir la sincronia de tots els sistemes. Aquest és el problema: la sincronia. No és un problema de potència sinó de freqüència. És millor explicar-ho amb una analogia: tenim una pizzeria que ha de repartir quaranta pizzes i has d’organitzar les pizzes que portarà cada repartidor. Cadascun dels repartidors ha d’entregar quatre pizzes i tot funciona bé. Però, si no s’aconsegueix sincronitzar aquests repartidors i es dona massa pizzes a un d’ells, aquest té una sobrecàrrega de feina. Això és el que pot passar amb l’apagada. Si no es sincronitzen perfectament totes les fonts de producció que hi ha a aquests països, que estan tan integrats que funcionen com un sol país, es carrega massa una xarxa i de manera aleatòria es van generant embussos en determinats punts. Les quantitats d’energies que es poden acumular són tan grans que poden desintegrar per complet el que hi ha al voltant.
Europa hauria pogut fer alguna cosa per evitar aquesta amenaça?
Han fet un procés d’integració excessivament ràpid, i a més ho han fet com es feia en l’època dels combustibles fòssils, quan hi havia poques centrals de producció d’electricitat. Amb poques centrals, en aquella època s’abastia tot el país. Quan s’ha passat al model renovable ha passat el contrari: hi ha centenars de sistemes en un país, i quan s’integra aquest país amb altres ja són desenes de milers. El que haurien d’haver fet és instal·lar més sistemes d’estabilització a mesura que anaven integrant més la xarxa. Així haurien evitat el problema. En canvi, Europa segueix sent partidària de seguir integrant. Això té un cert sentit des del punt de vista d’optimització del mercat, però s’ha de pagar el cost d’incloure els sistemes d’estabilització. Reparar la xarxa ara tal com està tardarà molt temps, perquè s’ha d’identificar molt bé on s’instal·laran els sistemes d’estabilització i no és gens senzill.
Per tant, Catalunya no viurà aquesta eventual apagada?
És un problema específic del centre d’Europa perquè han comès la imprudència de no instal·lar aquests sistemes addicionals d’estabilització a banda d’haver volgut integrar massa ràpid. S’han confiat massa que podrien fer l’estabilització amb les centrals de gas, i ara amb l’escassetat del gas s’adonen que en falta per fer-la. La diferència amb nosaltres és que tenim un país petit, mentre ells tenen un territori geogràficament immens. Espanya i Catalunya estan molt poc interconnectades amb Europa, per la qual cosa no tenim aquest risc tan alt. En aquest cas, estar aïllats ens va de conya. Això sí, hem de prendre-ho com un avís a navegants i tenir la precaució d’instal·lar sistemes addicionals quan es vagin afegint fonts renovables. No fem les coses de manera potinera, com han fet fins i tot els alemanys.
Hi ha hagut avisos recents que es pugui produir una apagada en breu?
S’han registrat molts incidents. Potser el més gros ha estat el del vuit de gener d’aquest any. Es va desestabilitzar molt la xarxa elèctrica europea i la van haver de tallar en dos, separant l’Europa de l’est i de l’oest, perquè si no ja hauria petat. Si no s’hagués reaccionat a temps ja hauríem viscut una gran apagada. També va haver-hi un altre incident el quatre de juliol, quan un hidroavió que estava fent tasques d’extinció d’un foc a França va estavellar-se contra una línia d’alta tensió i va deixar Espanya sense connexió. Quan es va reconnectar estava fora de sincronia i va haver-hi problemes, però com està molt poc connectada l’abast va ser petit.
Quins són els punts de ruptura més probable?
No se sap exactament, perquè la informació ens arriba amb comptagotes. La informació es comparteix moderadament i cal capbussar-se molt per trobar-la. El passat 3 de novembre es va fer un simulacre per identificar els punts més dèbils que podrien sobrecarregar-se més i on caldria fer intervencions. Estan treballant-hi, però resoldre-ho porta una inversió gran de diners i de temps. El que aniria bé és tenir certs sistemes que s’estan desenvolupant i encara són de ciència-ficció.
Qui és el responsable d’aquest mal funcionament del sistema?
El principal responsable és Alemanya, perquè és aquest país qui ha imposat el model i qui marca la inestabilitat. Hi ha responsables amb noms i cognoms, molt teutònics, i sortiran a la llum. Algunes persones han pres decisions en clau d’estalvi i s’han equivocat completament perquè reparar-ho multiplicarà el cost i han causat una despesa molt més gran. El que està passant és conseqüència de les males decisions. Algú en un despatx mirant un Excel va fer càlculs per tenir el màxim benefici sense fer cas als tècnics, que ja ho advertien des de fa temps. Això és el que és absolutament lamentable. S’han de planificar les coses amb més seny i fer les coses bé. Les coses no es poden integrar de manera salvatge, i s’ha de fer a escala estatal. Això no mola perquè només estem pel benefici i la morterada ràpida. Mirant el que passa fora hem d’aprendre la lliçó perquè pot passar-nos aquí, encara que sigui a més petita escala. Cal introduir sistemes de reforç encara que ho encareixin tot una mica més.
Una apagada a Europa tindria conseqüències a les nostres factures?
La conseqüència més directa seria positiva, perquè consumiríem menys gas, ja que la xarxa no funcionaria. Una aturada d’aquestes característiques suposa una aturada econòmica molt forta, que implica menys consum de tot, el que alleugeriria el cost actual de l’energia. A priori, és una mica mesquí dir-ho, però ens afavoriria en cert sentit. S’ha de pensar, però, que una crisi econòmica a la Unió Europea ens afectaria de retruc a nosaltres.
Quina relació es pot establir entre aquesta apagada i la falta de gas?
Hi ha una part del gas, tot i que no la majoria, que es fa servir a les centrals de gas de cicle combinat. Aquestes tenen un pes molt important a tots els mercats d’Europa com estabilitzadors de la xarxa. És per això que es fan servir tota l’estona i el preu de la llum ha pujat. Al mercat majorista la llum es paga al preu més car que entra, i ara mateix és el del gas. El cicle combinat té l’avantatge que es pot introduir i treure de la xarxa ràpidament i afegeix molta potència. Això és útil perquè quan es produeixen problemes de distribució es poden compensar introduint la central de cicle combinat. L’única altra energia que es pot fer servir de manera ràpida és la hidroelèctrica, però s’ha fet servir tant com a regulador que els pantans estan buits. A Catalunya no estem en risc de tenir una inestabilitat tan gran i tan ràpida, però també podem tenir problemes. Hem de fer una repensada del model d’integració dels sistemes de producció d’electricitat, perquè ens hem basat massa en centrals de gas.
Com es pot preparar un país per fer front a una apagada de la qual no se sap l’abast temporal?
El problema és que si hi ha un incident d’aquest tipus pot fer desaparèixer línies d’alta tensió i estacions per la seva potència. Això comporta que les tasques de reparació poden arribar a tardar mesos. Es pot tornar a connectar-ho tot per un camí alternatiu, però la xarxa es torna a sobrecarregar per un altre lloc perquè no s’ha solucionat i és una xarxa encara més feble. Una de les dificultats més grans del problema és que un cop s’ha patit un dany és fàcil que es torni a produir. Els governs estan demanant que guardin aliments i aigua perquè sense electricitat els dipòsits de la ciutat s’acabarien en un parell de dies. També fan cursets a totes les ciutats per ensenyar que es pot fer per no passar fred a les cases. Recomanen també treure diners amb antelació perquè els caixers no funcionaran, i les targetes no es podran fer servir.
