La columnista Empar Moliner publica nou llibre aquest dimecres: Benvolguda (Columna), premiada amb el Ramon Llull. És un llibre diferent perquè la protagonista és diferent. Té el “carnet de menopàusica oficial”, un fet molt poc habitual en les dones que protagonitzen històries literàries. Aquest és el fil que estira l’autora per parlar amb El Món sobre els reptes del feminisme, els clixés entorn el 8 de març i la irrupció de la dona en sectors tan masculinitzats com el del vi o la crítica literària. Una de les frases estrella d’aquesta entrevista de la sèrie pel 8M que hem començat amb Lídia Heredia i Natza Farré no deixa indiferent ningú: “No és que les dones hagin de cobrar el mateix, han de cobrar molt més. Sobretot tu i jo”.
Aquest dimecres publica el seu nou llibre, Benvolguda, què és el que més destaca de la novel·la?
Que és una història en primera persona, la d’una tia amb 50 i pocs anys. El complicat de la primera persona és que el narrador no pot ser omniscient, però té l’avantatge que el personatge potser no t’està dient la veritat i el final de la història et sorprèn. La història comença amb ella a la part de darrera d’un cotxe, quan veu claríssimament que el seu home s’enamorarà d’una jove violinista. A partir d’aquí ella comença a pensar què ha de fer i cau en el fet que ja té el carnet de menopàusica oficial. A més, el final de la novel·la no és redemptor. Les històries que s’escriuen, sobretot les protagonitzades per dones, acaben amb la redempció de la protagonista: se’n surt i li va bé. Amb mi els personatges no se’n surten tant.
Per què va triar aquesta època vital, la de la menopausa, per situar el personatge principal?
Les protagonistes sempre són més joves, i d’això se’n parla poquíssim. La protagonista diu que els anuncis de compreses per a gent gran, que li havien semblat molt dolents fins llavors, ara li semblen fins i tot amables. No se’n parla gens, de la menopausa. Fer una història literària sobre això és complicat però li dona més visibilitat.
En algunes entrevistes ha explicat que li molesta el clixé entorn el 8 de març. Què vol dir exactament?
Fer un dia per una causa està bé, és millor que no fer-ho. Però sempre es fan dies per causes perdudes. Tan hipòcrita és dir que no celebres aquest dia perquè ho fas cada dia com dir que t’encanta. Peò està bé fer un dia així.
Llavors el clixé no és tant amb el 8 de març com amb algunes qüestions del feminisme?
En una manifestació feminista es van fer trams. Als catalans ens agrada molt fer trams a les concentracions, és il·lusió màxima. Bé, en aquesta capçalera només hi podien anar dones, i els homes estaven darrera. Jo seria més lliure. Em sembla que hi ha homes fills de puta i també dones. Pot passar que hi hagi més homes fills de puta que dones filles de puta, no n’estic segura però podria ser, però això no fa que tots ho siguin. I sobretot no fa que totes les dones siguin santes.
Això s’està parlant molt ara quan es diu que si les líders de Rússia i Ucraïna fossin dones no s’hauria arribat a aquesta guerra.
Em sembla imbècil i proteccionista. No ho puc suportar. Les dones som unes santes sempre? Mentida. Hi ha moltes dones que han fet la carrera militar. Això porta a una altra derivada. Quan em diuen que entre dues dones no passa recordo les jerarques nazis. Podem ser tan cruels com els homes.
Creu que el feminisme està massa encotillat? Per exemple, amb el llenguatge inclusiu
Hi estic en contra totalment. Em sembla ridícul. De literatura no se’n pot fer, doblant. El totis, per exemple, lingüísticament és complicat. Ara molts els adolescents diuen que són no binaris. Si diuen això és perquè existeix aquesta etiqueta. En la meva adolescència ni tan sols hi vam pensar. Amb el tothom ens hauríem de sentir tots inclosos. També hi ha llengües que tenen un gènere per als homes i un altre per a les dones i els animals, això m’ho ha explicat la Carme Junyent. M’encanta (riu). Les llengües tenen moltes opcions.
En una de les seves columnes citava Camille Paglia com la seva feminista de capçalera. Què la fa diferent?
És la feminista de dretes. La Camille Paglia és la primera lesbiana declarada que va anar a la universitat, no és sospitosa de res, però té algunes afirmacions que la dreta pot trobar interessants. Jo, que m’alineo a l’esquerra, penso que algunes de les coses que diu són interessants.
Per exemple?
Diu que quan diem que les dones cobrem menys per la mateixa feina hauríem de parlar cas per cas i comprovar-ho. És veritat. Si a la redacció per la feina que fas un home cobra més, kalashnikov, cremem-ho tot. Una altra cosa és que et paguin més perquè consideres que ets més valuosa escrivint que una altra persona. Això és molt subjectiu. No és que pensi que les dones han de cobrar el mateix que els homes, és que han de cobrar molt més. Ella deia que a vegades les dones cobren menys perquè han decidit tenir jornada reduïda per cuidar els nens o perquè els oficis més durs els han deixat per als homes. Una altra idea interessant és que les mestresses de casa han d’estar incloses en el feminisme. Ho trobo molt interessant. A la meva novel·la la protagonista pensa tota l’estona que voldria ser-ho.
En alguns textos també cita el seu argument que el feminisme no representa un ampli sector de les dones. Es referia a això?
Per exemple. Hi ha feministes amb què no m’identifico gens. L’altre dia vaig llegir una entrevista a la Cristina Fallarás on deia que sense violència els homes no deixarien de ser masclistes. Era un discurs contra els homes, i jo no el faria mai. Això ens porta també al feminisme que exclou les dones trans. He mirat molt bé les raons i no hi coincideixo de cap manera. Jo soc dona, i les meves amigues també son dones, vinguin d’on vinguin. Em sap molt greu que algú qüestioni que les dones trans són dones. I més ara que diem que cadascú pot ser el que vulgui. Qui diu que les dones trans no són dones estan dient, per exemple, que en un lloc de feina on hi ha punts per ser dona algun home podria dir que és una dona per obtenir la feina. Tu creus de veritat que ho farien? Quin tant per cent enganyaria?
Un dels arguments que defensen és que alguns homes que fossin detinguts podrien entrar a una presó de dones només amb dir que es senten dones i allà dins podrien agredir-les.
Quants casos al món hi ha hagut d’això? I a més, en una presó les internes no han d’estar protegides dels atacs d’altres internes? El problema no és aquest. No em crec que sigui per això.
Ara que parlàvem dels punts o quotes per a la contractació de dones a les empreses, creu que aquesta és l’única manera que hi hagi més oportunitats per a nosaltres?
Les quotes són necessàries si han de regular la societat. Hi ha hagut quotes a les universitats per a gent negra. Tant de bo que no hagin de durar sempre. Han de tenir una data de caducitat. Les quotes en feines on no hi ha biaix de gènere no tenen sentit, però en altres casos sí. Jo n’establiria per a dones trans, ja que hi ha molts prejudicis i haurien de desaparèixer.
El feminisme ha servit perquè les dones entrin amb força a alguns sectors, com ara el del vi, que sempre havia estat molt masculinitzat. Com veu aquesta irrupció?
La majoria de professors de les escoles d’enologia són homes i la majoria de sommeliers també. Les dones -i els japonesos-, per constitució, tenim menys tolerància a l’alcohol, però com que per fer de sommelier no t’has d’emborratxar, no és excusa. Els vins que m’agraden m’agraden pel resultat, no per qui el faci. Dona la casualitat que entre les persones que fan vi que m’agrada hi ha dones. És com el vi català. Per què n’hem de prendre, perquè és català o perquè està bo? Doncs quina sort que coincideixin. Un dels meus vins preferits el fa una dona que es diu Irene Alemany. La sommelier més important que tenim a Catalunya, del Celler de Can Roca, és una dona.
Que hi hagi tantes dones és una tendència recent?
Sempre n’hi ha hagut, però en els últims anys se’ls ha donat el valor que tenen.
I com a escriptora, creu que les dones tenen prou pes al panorama literari?
La majoria de gent que llegeix són dones. És un fenomen que comprovem tota l’estona. Els llibres costen més que les sèries, on el consum està igualat entre homes i dones. Si hi ha molta lectora en el món dels llibres seria lògic que també hi hagués molta escriptora. Pel que fa a la crítica literària, és un dels àmbits on es veu més que no hi ha gaires dones.
També com a escriptora, què en penses del fenomen Carmen Mola, que finalment va resultar que en lloc de ser una dona eren tres homes?
Per començar, se’m fa molt difícil pensar en escriure una novel·la entre tres persones. És molt difícil fer literatura així. S’han aprofitat fent veure que eren una dona per vendre més llibres. Però el cert és que la percepció sobre les novel·les no hauria de canviar pel fet que sigui una dona o un home. Penso que sempre s’ha de separar l’obra de l’autor. Per exemple, a mi La fiesta del chivo, de Vargas Llosa, em sembla una obra d’art i no puc evitar-ho, per més que ell com a persona i les seves opinions em semblin horroroses.
