Lídia Heredia (Badalona, 1971) és una de les presentadores més valorades de TV3 després de 20 anys en plantilla. Està lligada a Els Matins des de fa més d’una dècada, un programa que presenta i també dirigeix. El Món l’entrevista pocs dies abans del 8M per conèixer la seva opinió sobre la nova onada del feminisme, una conversa en què reflexiona sobre el viratge que ha experimentat en primera persona pel que fa al tracte que reben les dones en els mitjans de comunicació.
Com vius i què opines sobre el 8M? El celebres, et manifestes i creus que encara és necessari?
M’agradaria dir-te que preferiria que no hi hagués 8 de març, perquè això voldria dir que hem passat de la reivindicació a l’existència normalitzada. El que passa és que això no és així… Jo no soc amant dels dies mundials o assenyalats, però sempre tracten causes que, malauradament, correm el risc que quedin molt desdibuixades si no hi posem el focus un dia l’any. Hem avançat molt i aquesta no serà la mateixa manifestació que la de fa deu anys. Ara bé, segurament la causa del feminisme, que crec que és la causa de tota la societat i no només de les dones, encara necessita un dia l’any.
Has percebut una millora en els mitjans de comunicació?
Aquests últims anys he pogut assistir a un viratge i, fins i tot, he tingut la sensació que hem donat la volta al rellotge. Quan pensem què preparem i com enfocarem el programa d’aquest dia, ara em trobo amb la resposta d’algunes dones que em diuen que no vagi a buscar-les el dia 8 de març, que preferirien que anés a parlar amb elles un 3 d’abril. I crec que tenen raó perquè, al final, les coses es fan fent-se i no dient-se. Més enllà de dir com estem les dones, parlar dels sostres de vidre i tot el que explicarem el 8 de març; està a les nostres mans parlar d’aquests temes tot l’any. He percebut una mica de gir, sí, encara que no dic que el 8 de març estigui esgotat i tampoc no dic que no sigui necessari. Ara bé, sí que és cert que cada vegada detecto més i em sento més identificada amb això que hauríem de treballar la igualtat cada dia i, d’aquesta manera, segurament avançaríem bastant més que només d’any en any.
La premsa enfoca el tema de la mateixa manera que fa cinc anys?
Hem vist canvis en el funcionament intern dels mitjans i també hem vist canvis en la manera com abordem aquesta informació. Segurament, en general, hem passat de dir “una dona ha mort en mans del marit” a dir “un home ha assassinat la seva dona”. Aquest canvi de mirada, que no ha estat fàcil de fer i que segurament ha estat massa lent, és una manera molt gràfica de dir on érem i on som ara com a societat en general.
I en el cas concret de TV3, tu que hi treballes des de fa 20 anys, creus que es té en compte la causa feminista?
TV3 fa una aposta de visibilització del feminisme en els diferents programes i amb una línia gràfica que hi fa referència. Jo preferiria treballar el feminisme d’una manera sistemàtica i no agrupar tots els esforços en aquest dia, però alhora queda clar que tenir un dia de la dona no fa mal perquè és una manera de dir-nos tots socialment: “Escolta, que aquí tenim un problema encara” i està bé cridar l’atenció sobre això. T’haig de dir que a TV3 va haver-hi una època en la que tenien una situació que no és habitual, quan la cap d’informatius era una dona, la Rosa Marqueta, i la directora de la cadena també era una dona, quan hi era la Mònica Terribas. En el cas de TV3 hem tingut moments en els que al capdavant dels llocs directius hi havia força dones i ara és un altre moment en el que n’hi ha moltes menys… però igualment en la història de la televisió guanyen per golejada els càrrecs homes, això segur.
Fareu alguna cosa especial a Els Matins aquest 8 de març?
Vam començar a treballar amb una idea, però ha esclatat una guerra a Ucraïna… Teníem alguna cosa muntada amb tres dones que treballen en sectors habitualment masculinitzats i també amb gent jove, ja que el debat generacional dins del feminisme és interessant. Els més joves no ho veuen de la mateixa manera que els de més edat i això pot donar joc. Alguna cosa farem segur, però tot ha quedat en suspens a causa de l’actualitat amb la guerra ucraïnesa, la que ens té absolutament capficats en el dia a dia i encara no hem pogut aixecar el cap.
T’encarregues del programa estrella dels matins. T’ha estat més difícil pel fet de ser dona?
Jo diria que no m’ha estat més difícil, encara que en general tot ens és una mica més difícil. No he tingut una consciència molt clara sobre això… Vaig començar a fer Els Matins quan acabava de tenir el segon fill i vaig incorporar-me a treballar al 3/24 quan acabava de tenir-ne el primer. En el meu cas, les maternitats no han anat associades a un moment de rebaixar les expectatives en el món laboral, més aviat tot el contrari perquè ambdues van coincidir en un ascens a una feina nova. Ara bé, parlo des del privilegi de treballar en una televisió pública amb una estabilitat laboral i amb un sou que permet demanar ajuda amb els nens si la necessites. Sóc conscient que no tothom pot comptar amb les mateixes condicions.
Tens la sensació que hauries triomfat encara més si haguessis estat un home?
La veritat és que no ho sé, però tampoc no m’ho plantejo. He dirigit un programa a prime time setmanal, també Els Matins… Potser podria haver fet més coses si hagués estat un home, però he fet les que volia fer. No tinc aquesta sensació, però reconec que em fas dubtar.
Les denúncies del moviment Me Too agafen cada cop més força. Recordes haver patit alguna situació masclista a la feina?
El primer que penso quan em pregunten això és que no, que mai no he tingut cap situació professional d’aquest tipus. Ara bé, si hi penso una mica més, me n’adono que sí que puc recordar algunes situacions puntuals de diferents èpoques en les que crec que no m’haurien tractat de la mateixa manera si hagués estat un home. Sempre he treballat amb normalitat, he tingut bona relació amb els companys i amb els caps encara que fossin homes o dones. No et nego, però, que podria trobar algun episodi masclista si fes memòria.
Quina crítica faries a la teva feina des del punt de vista feminista?
Penso que les dones tenim una mica més a perdre pel que fa a l’obligació de sortir guapes i perfectes en antena. El procés de maquillatge i vestuari és molt més llarg per a les dones que per als homes, que no hi dediquen tant de temps. Crec que passar per maquillatge forma part de la nostra feina, jo sempre ho comparo amb el fet de posar-se la bata per anar a treballar. El problema és que al final acabes cansada d’aquesta necessitat de sortir sempre guapa i amb bona cara.
La Rigoberta Bandini ha posat sobre la taula una pregunta interessant amb la seva cançó al Benidorm Fest. Tu també creus que tenen por dels nostres pits?
Potser no en diria por, però sí que la dona ha fet un pas endavant i que això ha trastocat els homes. Quan el 50% de la població s’empodera, l’altra 50% es descol·loca o es torna agressiu. Veuen que comencen a tenir competència amb unes dones que volen tenir la paraula. Compartir o cedir privilegis quan sempre havien estat en mans dels homes… això els costa molt. I un altre problema greu és que ells tenien el poder públic i elles el poder domèstic, que no és tan glamurós ni està remunerat. És un error que no tingui prestigi la part de cuidar els nens i la gent gran, ja que no hi ha res més important. És feina nostra realçar aquestes cures i demanar que els homes també se’n vulguin fer càrrec. Les hauríem de prestigiar i compartir entre tots.
Sortir en antena cada dia comporta molta pressió. Després de tantes temporades, encara t’hi veus molts més anys?
Quan penso que fa 20 anys que treballo a TV3… Mare de Déu! La meva feina m’agrada i tinc l’avantatge que quan miro enrere, m’agrada tot el que he fet. És veritat que ja són onze anys a Els Matins i això són molts anys… Crec que ha estat un privilegi i un honor dirigir i treure el cap cada matí per la televisió, ser testimoni en primera persona i ser intermediària del que passa al món amb els teleespectadors. Ara bé, també és cert que, segurament, aquesta comença a ser una etapa completa. Mai no he fet plans en la meva carrera professional i continuaré confiant en la meva sort treballada. Confio que arribaran altres projectes que m’agradaran tant com aquells en els que he treballat fins ara.
Un d’aquests projectes podria ser convertir-te en directora de TV3?
No m’atreveixo ni a plantejar-m’ho. Ens convé molt que la direcció de TV3 tingui clar quin és el projecte d’aquesta casa a la que tots ens estimem tant i la que tots volem que sobrevisqui en un món dels mitjans que ha canviat moltíssim i en la que la situació és molt difícil. A qui li donin aquesta responsabilitat, jo li donaré tot el meu suport i estaré empenyent tot el que faci falta… des de la sala de màquines.
