“Avui, doncs, aquella utopia ha començat a deixar de ser-ho. Avui l’Estatut de Catalunya és ja una veritat, una realitat històrica. Els convido, senyores i senyors diputats, a acabar aquest ple solemne i històric cantant el nostre himne nacional”. Era un quart de dues del migdia i dos minuts del 30 de setembre de 2005 quan l’aleshores president del Parlament, el republicà Ernest Benach, aixecava la sessió que acabava d’aprovar el nou Estatut de Catalunya, després d’una llarga i duríssima batalla política entre els partits catalans.
Un text que no només posava al dia l’autogovern de Catalunya sinó que ambicionava reformar l’Estat i atorgar a Catalunya una condició de gairebé estat associat a Espanya. Però els 120 diputats que van aprovar el nou manual d’instruccions del Govern sabien perfectament que tot just era l’inici d’un camí que seria no només difícil, sinó que tenia tots els números per no acabar bé. De fet, només el costós acord parlamentari a Catalunya ja es podia veure com un tastet del procel·lós camí que encara s’havia de fer, amb la negociació al Congrés que li passaria el “ribot”, com va afirmar l’exvicepresident socialista Alfonso Guerra, o l’amputació, més que retallada, que va patir el text en mans dels magistrats del Tribunal Constitucional.
Una sentència que va provocar la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 i que va acabar amb el president José Montilla fugint escortat pels Mossos d’Esquadra a la seu del Departament de Justícia que hi havia al carrer Pau Claris de Barcelona. Allà va començar el procés polític que portaria Catalunya al referèndum del primer d’octubre del 2017. Han passat 20 anys, i com cantaria Gardel, “no es nada“, perquè l’actual agenda política de Catalunya està marcada per la reclamació de les competències que incorpora l’Estatut com ara la gestió de la immigració, el finançament singular o l’ús del català. Debat llarg, negociació dura, estratègia i tàctica política i una truita de dos ous van protagonitzar el que va encetar formalment el Procés.
Un llarg camí fins al 30 de setembre de 2005
El debat final d’aprovació de l’Estatut va començar sense saber com acabaria perquè els dos grans partits, el PSC i CiU, negociaven fins a darrera hora el capítol del finançament. Els serveis de la cambra van reservar tres dies per celebrar el debat, prou temps de coll per poder arribar a un acord in extremis. De fet, aquesta mena d’acords més justos que un pany de cop ja s’han consolidat com una marca pròpia de la política catalana. El plenari va començar a les onze del matí i sis minuts del 28 de setembre, amb el Govern en ple presidit per Pasqual Maragall, que havia convertit l’Estatut en la bandera del primer tripartit. El ple tenia un únic punt, aprovar l’Estatut de Catalunya que reformava de dalt a baix el del 1979.
El text arribava al plenari després d’una gestació complexa. Al capdavall, la reforma de l’Estatut es va incloure al Pacte del Tinell, de novembre de 2003, que bastia el primer “Govern d’esquerres i catalanista”, format pel PSC, ERC i ICV-EUiA. En aquest acord, s’incloïa la reforma de l’Estatut. A més, en el darrer ple amb Jordi Pujol a la Casa dels Canonges s’havia aprovat el compromís de revisar l’autogovern de Catalunya a petició de Maragall, aleshores cap de l’oposició. Cal recordar que l’any 2000 ja s’havia format a la cambra catalana una comissió d’estudi per a la millora de l’autogovern, amb els vots en contra del PP.
Amb Maragall de president, i amb la pressió de CiU per complir el compromís que els mateixos socialistes s’havien imposat, el Parlament nomena una comissió de vint diputats estrella on s’hi comptaven veterans convergents com Ramon Camp, actualment membre del Consell del Poder Judicial d’Andorra; Núria de Gispert, futura presidenta del Parlament i exconsellera de Justícia i Interior; el futur expresident Artur Mas, l’ecosocialista Jaume Bosch; el diputat que després seria inhabilitat pel 9-N Francesc Homs; el socialista de sector dur Joan Ferran; l’actual ambaixador a la UNESCO, Miquel Iceta, o l’ara lletrat major del Parlament, Joan Ridao. És el 9 de febrer de 2004.
Zapatero i el seu “apoyaré”
Estratègicament, a tots els partits, llevat al PP de Josep Piqué, ja els anava bé iniciar una negociació des de Catalunya que els confrontava amb el PP, que en aquells moments dominava la Moncloa amb majoria absoluta de José Maria Aznar, una situació que esperava repetir en els comicis del 14 de març, amb Mariano Rajoy de candidat i després de quatre anys “d’aznaritat” que havien laminat de facto l’autogovern de Catalunya.
Però els atemptats islamistes a Atocha de l’11-M van capgirar les coses. El PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero va recuperar inesperadament el poder. Precisament, Zapatero s’havia compromès el 13 de novembre de 2003, al Palau Sant Jordi, en campanya de Maragall a la presidència de la Generalitat, a donar suport a l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Va ser el famós “apoyaré” que va esperonar els partits catalans, però que després se li va ennuegar. La posada en marxa de la ponència i l’arribada de Zapatero a la Moncloa activa els ressorts mediàtics i polítics del PP, que enceten una més que agressiva campanya contra un Estatut que encara s’ha d’escriure.
S’aprova la ponència i el primer avís formal
El 8 de juliol de 2005, després de 50 reunions formals al palau del Parlament, la ponència va lliurar a la Mesa la proposta de reforma de l’Estatut de l’Autonomia. Un text que optava per una relectura de la Constitució molt més favorable a l’autogovern i revisava la descentralització administrativa per incrementar-la i atorgar més poder polític a les institucions catalanes, fins al punt de ser presents en institucions europees i internacional. A més, distingia competències exclusives, que s’havien acarat amb el concepte “competències excloents”.
En tot cas, en aquells moments el maragallisme defensava el cos de l’Estatut com una “Constitució catalana”. Tant és així que en una trobada amb lehendakari Juan José Ibarretxe, que defensava convertir Euskadi, a través d’un nou acord amb l’Estat, en un “estat lliure associat”, Maragall va expressar que al final “les dues formes convergirien”. És a dir, la intenció era apujar el nivell d’autogovern deixant competències compartides com la política exterior o la de defensa, però que el poder de l’Estat a Catalunya passés a ser gestionat per la Generalitat.
El 29 de juliol es va aprovar el dictamen de la proposta de la ponència en comissió i, tot seguit, els grups parlamentaris van decidir remetre al Consell Consultiu el text del nou Estatut i les esmenes presentades. L’u de setembre el Consell Consultiu emetia un dictamen de mal averany. Els togats de la Generalitat concloïen que el contingut total o parcial de 20 articles era inconstitucional i en 39 casos adoptava una conclusió de “caràcter interpretatiu”, això és que només podien ser constitucionals si s’interpretaven d’una determinada manera. Però, això sí, destacava que era constitucional declarar Catalunya com a “nació“.
Tres dies de debat
Amb l’advertència del Consell Consultiu, la Mesa va convocar el ple per al 28 al 30 de setembre. Tot i que l’acord definitiu no estava del tot clar. Ernest Maragall, aleshores més socialista que la seu de Nicaragua i secretari de Govern, negociava a darrera hora amb Francesc Homs, que exercia de lloctinent de Mas en la negociació estatutària. El diari de sessions d’aquell tres dies són prou sucosos i posen davant el mirall molts dels posicionaments polítics actuals.
El primer a tenir la paraula per fixar posició va ser Jaume Bosch, en un discurs on recordava des de Joan Comorera al president Lluís Companys i va acabar citant el president Macià, amb el convenciment que el plenari acabaria amb l’Estatut aprovat. No va ser tan optimista, Francesc Vendrell, portaveu del PP -ara ja traspassat- que criticava haver portat el text d’una llei tan important sense haver assegurat la majoria. De fet, contràriament a la llegenda, els populars van votar a favor d’alguns capítols de l’Estatut.
En tercer terme, va intervenir Joan Ridao, aleshores diputat tècnic dels republicans, que va qualificar el finançament que recollia l’Estatut, com un “concert a la catalana” i utilitzava l’adjectiu de “singular”. A més, remarcava que quedava “blindat”. Pels socialistes va intervenir Miquel Iceta, que va lloar la figura del president Pujol. “Queda dit i de cor: Catalunya i el seu autogovern no serien avui el que són sense el paper del president Pujol. I ho volem dir”, va exclamar Iceta. Per CiU va intervenir Artur Mas, que demanava resoldre bé “el problema del finançament”. De fet, Mas el pactaria en la negociació a Madrid en una reunió clandestina amb Zapatero que va enxampar a la resta de partits catalans amb el peu canviat.
Una truita de dos ous, mongeta tendra i cervesa
La tensió narrativa del plenari es feia notar, tot i que pocs apostaven perquè, després de tot, no hi hagués acord. El tripartit i Maragall volien l’acord perquè era l’objectiu polític prioritari de Govern, i CiU perquè li interessava marcar l’agenda com a grup majoritari de la cambra. Davant el risc que la negociació naufragués, l’aparell del PSC i el president Maragall van deixar en mans del seu germà la part més delicada de la negociació.
Ernest Maragall, amb més hores a la política que el rellotge de la Barceloneta, va agafar el toro per les banyes i va centrar la negociació amb Homs, que també tenia el suport de la cúpula del partit i de Mas, i s’havia destacat com un negociador d’aire desmenjat però dur. Maragall va citar el dimecres a la nit Homs a casa seva, on s’hi van estar fins les tres de la matinada. Homs es va sincerar amb Maragall i li va confessar que després d’hores negociant tenia més fam que el gall de la Passió. Va ser aleshores quan el futur líder d’ERC a Barcelona es va vestir el davantal i li va cuinar mongeta tendra, una truita de dos ous amb pernil i una cervesa. L’acord estava fet i es va escenificar la nit del 29 de setembre.
Viatge a Ítaca
El dijous, dia 29, el debat va ser molt més tècnic i amb la sensació que tot el peix estava venut. Amb l’acord tancat, el dia 30 es va reprendre la sessió per a la votació a la totalitat. Una votació per crida que va encetar Albert Riera, que militava a Unió Democràtica, i va tancar Meritxell Borràs, de CDC, que anys després seria condemnada per desobediència pel referèndum del Primer d’Octubre havent complert un més de presó preventiva.
Un cop aprovat, va ser el torn dels discursos, que va iniciar l’aleshores conseller de Relacions Institucionals i coordinador de l’Estatut -creador d’idees com el Bus de l’Estatut-, l’ecosocialista Joan Saura, seguit pel popular Josep Piqué, el republicà Josep-Lluís Carod-Rovira, la socialista Manuela de Madre, Artur Mas i el president Maragall, que va tancar les intervencions amb un recordatori a Viatge a Itaca, tot pronunciant “bon vent però amb la barca nova!”. Val a dir que el viatge a Ítaca va ser després un lema estratègic de Mas quan el Procés va agafar velocitat de creuer.
Comença l’ofensiva
Tot just aprovat l’Estatut, i amb els dringar de les copes de cava a la planta noble del Parlament tot celebrant el nou text, Madrid ja ensenyava les dents. El Partit Popular ja va advertir que el text aprovat comportava la “ruptura de la unitat d’Espanya”. Per això, ja va reclamar tramitar l’Estatut com a reforma constitucional i no estatutària. I per això van demanar també dissoldre el Congrés de Diputats i el Senat i convocar noves eleccions abans de la seva admissió a tràmit. L’argument era que la reforma “no formava part del programa del govern de Zapatero” i els ciutadans s’havien de poder “pronunciar”.
Per la seva banda, el govern de Zapatero es mostrava més curós amb les paraules però no en el sentit de fons. La Moncloa es va pronunciar mitjançant la figura de la llavors vicepresidenta primera, María Teresa Fernández de la Vega, que assenyalava que farien costat al text, però que si en el tràmit parlamentari al Congrés superava la Carta Magna es podria “retocar”. La batalla tot just començava i ningú sospitava la magnitud de la tragèdia política que vint anys després sotragaria la política catalana.
