La llei d’amnistia, després de més d’un any de ser aprovada, ha estat avalada constitucionalment pel TC. Una treballadíssima sentència de la qual n’ha estat ponent la vicepresidenta del tribunal, del sector progressista, Inmaculada Montalbán. Ara bé, la decisió s’ha aprovat per sis vots a favor i quatre en contra. És a dir, només els togats de tendència progressista han salvat la llei, tot i que n’han fet tres retocs menors que no afecten l’ADN del text. Els quatre magistrats conservadors que s’oposen a l’aprovació han anunciat vots particulars per justificar el seu vot en contra, textos en què posen negre sobre blanc el que han expressat durant les deliberacions del recurs d’inconstitucional presentat pel PP.
El Món ha tingut accés als vots particulars dels magistrats Enrique Arnaldo i de Ricardo Enríquez. Tots dos togats, destacats líders del sector més ortodox dels conservadors, no s’estan de criticar-hi la llei i la resolució a la qual han arribat els seus companys de tribunal. “Frau de llei”, “resolució d’anòmala gestió”, “una verdadera ruptura del pacte constitucional de 1978“, “concepció desnormativitzadora de la Constitució de la qual aquesta sentència fa gala”, “llei arbitrària” o que “respon en realitat a un interès particular -i per moltes raons censurable- interès de l’intercanvi de vots per impunitat”, són algunes de les expressions que recullen els dos vots particulars.
De fet, aquests vots particulars destil·len indignació per l’aprovació de la llei i una censura del pacte dels grups parlamentaris de la majoria que fa costat al govern de Pedro Sánchez. En aquest sentit, els magistrats carreguen contra el poder legislatiu i fins i tot contra els seus companys de toga per la manera que s’ha dut a terme el debat de la constitucionalitat de la sentència. Els vots particulars recullen els arguments expressats contínuament pel PP i Vox, desacomplexadament contraris a la llei i que han servit d’artilleria disparada de forma constant contra PSOE, Junts, ERC, Comuns, Sumar, Podemos, PNB, BNG i Bildu. En definitiva, els vots particulars destaquen sense embuts que la llei només respon a l’interès de Pedro Sánchez d’aconseguir els vots de Junts per poder governar. És a dir, critiquen el sistema de representació democràtica i expressen l’animadversió contra la majoria que aplega Pedro Sánchez.
“S’hauria d’haver suspès el debat”
El magistrat Ricardo Enríquez enceta el seu vot particular retraient a la majoria progressista que s’hagi pronunciat sobre la llei abans que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) hagi resolt les qüestions prejudicials presentades per diversos òrgans judicials. Així, defensa que el debat s’hauria d’haver aturat fins que el TJUE ressolés les qüestions. Un cop aportat aquest context, Enríquez interpreta que seguint un “joc combinat” dels articles 66.2 i 66.i de la Constitució, “l’amnistia és una institució que no té cobertura constitucional”.
També argumenta que la llei és “arbitrària perquè la veritable finalitat a què respon no és la que expressa el seu preàmbul sinó obtenir el suport dels set diputats de Junts per Catalunya en la sessió d’investidura del president del Govern”. En aquesta línia, interpreta que “s’ha incorregut en frau de llei en la tramitació parlamentària perquè el govern ha utilitzat el grup parlamentari per presentar una proposició de llei, quan ell mateix, en estar en funcions no hagués pogut presentar un projecte de llei d’idèntic contingut”.
Per altra banda, alerta que els que es van manifestar contra el Procés no estan protegits per l’amnistia i, a més, carrega contra els seus companys de toga per haver “salvat” aquesta situació amb una maniobra “tècnicament inacceptable” ampliant el seu àmbit d’aplicació amb una interpretació exposada a la sentència. De fet, el magistrat oblida que l’amnistia ha afavorit més espanyolistes que no pas processistes, per exemple, policies processats. Per descomptat, el magistrat afegeix al seu vot que la llei no és “respectuosa amb el principi de taxativitat” de la llei penal.
La “mentida” de la sentència
La part final del vot particular d’Enrique Arnaldo és un al·legat contra la democràcia parlamentària entesa com un joc de vots i d’interessos polítics que coincideixen o s’acorden. Pel magistrat, la sentència fa, “en un simple control formal o extern de l’argumentari mentider del contingut al preàmbul de la llei”. Per Arnaldo és “desconèixer el paper que aquest tribunal ha d’exercir en defensa del valor normatiu directe del text constitucional”.
De fet, assegura que és “fal·laç” que la llei respongui a la voluntat popular perquè “la veritat és que no respon a la voluntat popular ni a l’interès comú o general de la Nació espanyola, sinó al particularíssim interès de determinades forces polítiques que van impulsar l’aprovació de la llei en el seu propi i exclusiu benefici“. Així considera que la llei no està al “servei de garantir la convivència democràtica dins de la Constitució i de consolidar un estat de dret sinó que és una llei (…) en favor dels seus interessos per més que la sentència s’obstini a sostenir una altra cosa”.
