La singladura de la inaplicació de l’amnistia del líder de Junts per Catalunya, Jordi Turull, continua aquest dimarts al Tribunal Constitucional. La primera passa és la decisió de la seva admissió a tràmit i té com a ponent un fervorós enemic de la llei de l’oblit penal per a l’independentisme, el jutge del Contenciós Administratiu i professor de la matèria a la UAB, José Maria Macías. El magistrat haurà d’explicar al plenari a partir de demà a les deu del matí el contingut del recurs d’empara presentat contra les dues interlocutòries de la sala penal del Tribunal Suprem que van rebutjar l’aplicació de l’amnistia a l’exconseller de Presidència del Govern de Carles Puigdemont.
En concret, és un recurs d’emparament contra les interlocutòries de l’1 de juliol i del 30 de setembre de 2024, que tombaven els recursos de la Fiscalia, l’Advocacia de l’Estat i diversos processats per l’1-O. L’argument dels magistrats és que el delicte de malversació no es podia amnistiar en aquesta causa en concret. Tot i això, la magistrada Ana Ferrer va emetre un vot particular discrepant criticant que els magistrats es movien en el “terreny de la ficció jurídica” i fins i tot apunta “l’entelèquia”. Ara el Constitucional ha de decidir si admet a tràmit i aplica com a mesura cautelar la suspensió de la pena d’inhabilitació. Una possibilitat que la fiscalia del TC tampoc veu perquè en el cas d’Oriol Junqueras s’hi ha oposat.
La malversació, clau
La sala penal va concloure que els condemnats van cometre malversació amb un benefici personal de caràcter patrimonial i per tant, no es podia aplicar l’amnistia perquè la llei no ho preveia aquesta interpretació. El Suprem també vaa rebutjar un recurs de Vox, que pretenia que el delicte de desobediència també fos exclòs de l’aplicació de la llei d’amnistia.
La resolució ressaltava que el text de la llei que finalment es va aprovar reflectia la “inequívoca voluntat sobrevinguda del legislador de fixar restriccions a la projecció de l’amnistia respecte al delicte de malversació, en contrast amb la voluntat inicial de fer il·limitada l’aplicació de la llei a tots els actes dilapidadors de fons públics”.
Per altra banda, argumentava que la noció tradicional de patrimoni personal no només inclou l’actiu (bens i drets susceptibles d’estimació pecuniària), sinó també el passiu (deutes i obligacions). La resolució posa l’exemple d’un funcionari que contracta la celebració del banquet de casament d’un fill, assumint una obligació de pagament. “Si abona l’import amb fons públics, l’obligació que es trobava en el passiu desapareix, el patrimoni (actiu i passiu) s’incrementa i el funcionari s’enriqueix personalment en aquest import”, indicava.
Els absolutismes
Els magistrats, en la seva resolució, avisaven que les lleis “no poden interpretar-se com un mandat verbal dirigit pel poder polític als jutges”, i remarquen que l’imperi de la llei “només pot garantir-se un cop el text legal publicat és sotmès a una interpretació judicial”. “La imatge del jutge com a boca muda que ha de limitar la seva funció a proclamar conseqüències jurídiques que flueixin de la literalitat de la norma representa una imatge passada de moda que els recurrents presenten ara com l’ideal democràtic d’una justícia respectuosa amb el poder legislatiu”, afirmaven.
