Aquesta setmana s’ha celebrat un nou cicle de sessions del cas Mercasa. Una judici a l’Audiència nacional que ha assegut al banc dels acusats 18 persones i set societats mercantils espanyoles implicades en el pagament d’abundants comissions per a funcionaris i als càrrecs polítics i militars d’Angola. Tot plegat pel projecte de construcció d’un mercat d’alimentació a Luanda, la capital d’Angola, i les seves derivades.
A mida que s’ha anat practicant la prova del cas, a través de diversos testimonis, s’ha anat perfilant la sofisticada operativa que utilitzaven les persones imputades i les societats investigades per operar esquivant els controls. A més, s’ha vist com s’utilitzaven els contactes diplomàtics i com els enginyers de les operatives tenien renom internacional i podien evitar l’acció de la justícia amb una difusa situació de pròfugs malgrat el rastre destacat que anaven deixant les seves activitats mercantils i empresarials. Però, sobretot, s’ha vist l’estructura societària bastida per esquivar els controls públics espanyols i l‘endogàmia dels càrrecs triats per dirigir aquestes empreses.
Un dels testimonis estrella d’aquesta setmana ha estat el de Macarena Olona, advocada de l’Estat i que va saltar a la palestra pública quan va ser portaveu de Vox al Congrés i candidata de la formació a Andalusia. Olona era un testimoni esperat perquè quan va ser nomenada secretària general de Mercasa, el 27 de juny de 2017, va destapar el cas i va acomiadar fins a deu directius, nomenats tant pels governs del PP com del PSOE i relacionats amb les comissions milionàries que haurien rebut dels negocis i les adjudicacions a Angola, República Dominicana, l’Argentina o Panamà, així com la part que haurien pagat a funcionaris o autoritats d’aquests països. Cal dir que els negocis d’empreses espanyoles a Angola i l’explotació dels seus recursos naturals, com ara minerals, continuen, fins al punt que el mateix Felip de Borbó va fer un viatge oficial al país l’any 2023.
Mercasa, una empresa pública essencial
Mercasa, acrònim de Mercados Centrales de Abastecimiento, SA, és una empresa estatal creada l’any 1966 sota el paraigües dels anomenats Plans de Desenvolupament Econòmic del franquisme. La seva tasca era la construcció i gestió de mercats, així com el control de la comercialització dels productes alimentaris. Una estructura bàsica per garantir l’arribada dels aliments, sobretot frescos, arreu de l’estat i establir una logística entre productors, magatzems i distribuïdors.
Tot i el seu caràcter d’estructura bàsica, va estar a un pam de l’extinció, com Defex, l’altra empresa relacionada amb un cas de corrupció internacional, dedicada a centralitzar la comercialització d’armes, munició i material de defensa. Ara com ara, Mercasa gestiona el 70% de verdures i hortalisses que es distribueixen a l’estat i el 50% de la carn fresca, i registra 100.000 operacions diàries. Un monstre de societat de serveis que durant la pandèmia va tenir un paper fonamental en la distribució alimentària estatal. La propietat de Mercasa és de l’Estat, a través de la Societat Espanyola de Propietats Industrials (SEPI), que en té un 50% de les accions, i del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació, a través del Fons Espanyol de Garantia Agrària (FEGA).
Una porta amagada
El que fins ara han evidenciat els analistes de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil (UCO), que van investigar el cas, així com els testimonis de l’acusació que s’han enfilat a l’estrada, és com Mercasa –que, gràcies a una modificació del Codi Penal, ja no pot ser imputada– va utilitzar una porta amagada per poder participar en aquest entramat de suposada corrupció. Una societat com Mercasa està controlada pel Tribunal de Comptes, la Intervenció General de l’Estat, la SEPI i les estructures d’inspecció del ministeri d’Agricultura. Però en aquest cas, i així ho va corroborar Olona en el seu testimoni aportant les actes internes de la societat incorporades a la instrucció, es va utilitzar un truc per esquivar tota mena de controls. En concret, es va crear el Consorci Mercasa Incatema Consulting, SL (CMIC), com una “societat mercantil espanyola del sector privat amb participació pública de l’Estat a través de Mercasa”. CMIC tenia tres socis: Mercasa, Incatema -propietat dels germans Francisco Javier i José Manuel Pardo de Santayana– i Ibadesa Exportaciones y Servicios, SA, el 100% de la qual és propietat de José Herrero de Egaña. Tots estan tres imputats en la causa. Mercasa només tenia el 36% de les accions, un percentatge que la feia accionista no majoritària de CMIC, que així esquivava quedar convertida en una empresa del sector públic, sotmesa als controls estatals per al diner públic.
CMIC seria la societat escollida per construir el mercat majorista a Luanda i tot el sistema de distribució per un import de 218.980.000 dòlars. Una adjudicació que va suposar el pagament de 20 milions d’euros a un dels grans protagonistes del cas, Guilherme de Augusto Da Oliveira Taveira Pinto, el comissionista i propietari de Sonadi, Soter i Metab, les societats que van signar un “contracte de col·laboració comercial” amb CMIC si s’aconseguia el contracte, però no hi ha cap document acreditatiu de cap gestió més enllà de les factures. Les societats pantalla es van utilitzar per pagar comissions de fins al 8% a diferents funcionaris i alts càrrecs polítics d’Angola. Taveira Pinto, després d’anys d’investigació, és pròfug de la justícia des de l’any 2019 i amb ordres captura estatal, europea i internacional.
Un control formal i familiar
Atès el que s’ha anat narrant al tribunal que presideix amb solvència la magistrada Teresa Palacios, Mercasa exercia un control formal de CMIC. Així, n’assumia l’administració i nomenava el seu president. D’aquesta manera hi situava administradors de la pròpia Mercasa, com és el cas d’Arturo Cortés de la Cruz , secretari del consell d’administració de Mercasa, després substituït per la seva esposa, María Jesús Prieto, secretària del mateix consell, i després per Miguel Ramírez, tots processats. És a dir, Mercasa no només posava gent de la seva corda sinó de la seva família a la seva falsa franquícia a Angola.
Ara bé, tot i aquest formalisme, la gestió de CMIC en l’àmbit comercial a Angola era exercida per la mercantil Incatema. Especialment pels qui en representació d’aquesta mercantil formaven part del consell d’administració de CMIC, els germans Pardo de Santayana i la seva filla Marta Pardo de Santayana. Més família. Cal afegir que el director financer de CMIC, per qui passaven tots els contractes que amagaven les comissions, era Jaime Tejero, marit de Marta Pardo de Santayana, cosina dels germans propietaris d’Incatema.
Segons han explicat els diferents testimonis, personal laboral que porta a Mercasa des de l’any 1969, els va sorprendre que durant totes aquestes operacions faltaven “sistemes interns d’organització i control de les operacions comercials”. Pel que fa als mecanismes de prevenció de delicte i control establerts, “eren simplement inexistents”, asseguren seguint el relat de l’acusació del ministeri fiscal. De fet, hi ha un detall que no ha passat per alt al tribunal i que Olona va remarcar durant el seu testimoni: la destrucció de discos durs d’Incatema sobre la seva participació en la trama. El desembre del 2016, Incatema va esborrar deu discos durs amb informació sobre el projectes a Angola amb un “mètode d’esborrament que permet l’eliminació d’arxius de manera que la seva recuperació resulti impossible”. I no només els va esborrar, sinó que va intentar netejar la seva imatge enviant els discos a una ONG d’Angola.
