Nova sessió judicial amb un excàrrec electe o executiu de la Generalitat de Catalunya arran del referèndum d’independència de l’1-O del 2017. Aquest dimecres la sala penal i civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, presidida per Fernando Lacaba, ha assegut al banc dels acusats l’actual consellera d’Exteriors i exconsellera d’Agricultura al Govern de Carles Puigdemont, Meritxell Serret. Una vista, amb regust de conformitat encoberta, després del retorn de Serret de la mà d’un advocat acostumat a defensar represaliats bascos davant l’alta magistratura espanyola, Iñigo Iruín. De fet, el lletrat ha volgut emfatitzar que en cap cas Serret ha vingut al judici a “dissimular, desinflamar, amortir o camuflar” cap de les seves conductes, perquè tampoc entén que siguin causa de retret penal.
La traça de la defensa, però, ha estat aprofitar una patinada de l’acusació popular de Vox, en definir la vista “com un nou judici”. Iruín ha estat hàbil per manllevar la definició i exposar els seus arguments per distingir els fets de la que se l’acusa per desobediència dels fets provats en la sentència del Procés. “És un judici nou!”, ha raonat per desgranar fil per randa que cap de les actuacions imputades a Serret té cap mena de “rellevància penal”. Així mateix, en qüestions prèvies, l’advocat ha negat la legitimació de l’Advocacia de l’Estat en el judici, atès que el delicte imputat no justifica la seva acusació. Serret ha rebutjat l’ús del torn de la darrera paraula. La Fiscalia li demana un any d’inhabilitació i 12.000 euros de multa.
La ponderació en defensa de la democràcia
La part més interessant del judici, on l’única prova ha estat la documental aportada -i, per tant, no hi ha hagut ni testimonis, ni pèrits– ha estat el torn dels informes finals, més enllà d’una declaració de Serret que ha estat més un discurs que no pas un interrogatori. De fet, ha generat un cert estira-i-arronsa amb els magistrats, que l’advocat ha tallat amb una convençuda protesta perquè no ha volgut ni respondre al seu advocat.
La declaració de Serret ha estat previsible en el sentit que ha defensat la seva posició al·legant que la tardor del 2017 complia un mandat polític i ha insistit en un dels mantres de la filosofia independentista: “Votar no és delicte”. En aquest sentit, ha assegurat que durant el referèndum, i malgrat els requeriments que rebia, havia de ponderar l’equilibri entre el compliment dels requeriments del Tribunal Constitucional i el “mandat democràtic” de la majoria independentista del Parlament resultant de les eleccions de setembre de 2015.
En el seu discurs de deu minuts, Serret ha subratllat que el “conflicte polític” de Catalunya amb Espanya té “arrels democràtiques”, i que arran de la sentència del Constitucional de l’any 2010, que retallava l’Estatut, va viure una “escalada” en entendre que es va “menystenir la via pactada per millorar l’autogovern, la legitimitat del poder legislatiu, la llengua catalana, la sobirania de Catalunya i la via política per dirimir aquestes qüestions”. En aquest context, la consellera ha continuat manifestant que aquest conflicte “només es pot resoldre amb una negociació democràtica i política”. Per això, ha criticat que “l’Estat ho ha volgut portar als tribunals, s’ha volgut criminalitzar, s’ha anat en contra de la resolució del conflicte, i s’ha anul·lat la via política impedint el debat polític al Parlament”.
Sense prova
La defensa de Serret havia de contrarestar l’acusació d’haver participat en l’aprovació d’un pressupost que contemplava partides per a un referèndum, per la presentació de la data i la pregunta el juny de 2017 i per haver signat el decret de convocatòria del referèndum. Però també ha tingut ofici i ha agafat una altra expressió de les acusacions. En concret que li han retret que no havia aportat cap prova. Iruín ha estat precís tot preguntant al tribunal que, en tot cas, la prova d’una acusació per convertir els fets que no són delicte en delicte les ha de portar la part acusadora.
A partir d’aquí, ha comparat les definicions del tipus penal de desobediència, la seva doctrina i jurisprudència amb els fets que la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat consideren objecte de càstig. La seva conclusió és que cap de les conductes tenia cap “rellevància penal”. Fins i tot, algunes les ha qualificades de simbòliques i amb una eficàcia jurídica inexistent o limitada. D’aquí que hagi recalcat que Serret no volia en aquest judici “dissimular, desinflamar o amorosir” cap de les seves decisions durant l’octubre de 2017.
10 
8 