L’Audiència de Barcelona va fer entrar, amb tota mena de maniobres, el clau per la cabota. Aquesta és la tesi de la defensa de l’exconseller d’Interior, Miquel Buch, que basteix un dens i treballat recurs d’apel·lació davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) contra la sentència que el condemna a quatre anys i mig de presó i deu anys i sis mesos d’inhabilitació pel delicte de malversació i, pel delicte de prevaricació, una altra pena de nou anys i mig d’inhabilitació especial. Tot arran de la contractació, com a càrrec de confiança, del sergent dels Mossos d’Esquadra Lluís Escolà, també condemnat a presó pels mateixos delictes.
L’argument dels magistrats és que tots dos van malversar i prevaricar per fer el nomenament d’Escolà com a assessor de sistemes de seguretat del conseller Buch, perquè la feina amagava el veritable motiu de la contractació: fer d’escorta al president a l’exili, Carles Puigdemont. En el seu recurs, la defensa de l’exconseller es mostra desacomplexadament dura amb els raonaments dels magistrats. De fet, arriba a afirmar que la resolució i la condemna no es basen en cap prova, sinó “exclusivament en indicis”. El substrat del recurs és que els magistrats tenien la sentència feta i han volgut entrar al cel a despit dels sants amb vídeos que no s’han visionat, amb fotos que no toquen, amb jurisprudència esbiaixada i fent un capmàs amb el calendari laboral del sergent Escolà. Fins i tot, fent una passa més enllà que el fiscal del cas, Pedro Ariche.
Així, l’escrit no només critica les maniobres d’interpretació que van fer els magistrats de la secció segona, presidida per José Carlos Iglesias, per fer entrar amb calçador els delictes de malversació i prevaricació únicament amb indicis, sinó que acusa els togats d’obviar la “prova directa” que és “favorable” a Buch, “sense que el tribunal expressi el motiu pel qual la descarta”. Seguint aquest fil, el recurs titlla d’inacceptable que la sentència arribi a fer “inferències contra reu” de qüestions que reconeix que no han quedat del tot acreditades i més quan hi ha hagut proves directes en sentit contrari. En conclusió, l’escrit afirma que els magistrats han utilitzat els indicis per interpretar-los de manera més “perjudicial” per als processats amb l’argument que “no és descartable” que el contracte es fes per donar seguretat al president a l’exili.
“Treball de contrast” entre fets provats, indicis i conclusions dels magistrats
Les 77 pàgines del recurs es presenten com un “treball de contrast” que confronta els fets provats i els indicis amb les conclusions dels magistrats i, sobretot, la jurisprudència que aplica la secció segona de l’Audiència en el cas. En aquest sentit, l’escrit destaca que la doctrina i jurisprudència al·legada pels magistrats buscava justificar una condemna només a través d’indicis. Però, a més a més, el recurs delata que la jurisprudència aportada són casos on no hi ha cap prova documental o testifical contrària al que es podria presumir dels indicis, al revés del que passa en el cas de Buch. Així, la defensa de l’exconseller ressalta que en el judici no només hi ha “versió de descàrrec dels indicis” sinó que hi ha prova documental, pericial i testifical en sentit diametralment oposat.
Seguint aquest fil, l’escrit critica que en la resolució el tribunal “ignora” l’explicació alternativa de les defenses que desvirtuava les interpretacions del ministeri fiscal. Fins i tot, el recurs mostra la seva sorpresa perquè quan li convé al tribunal, per inferir la culpabilitat dels dos acusats, dona credibilitat a les explicacions de la defensa. De fet, acusa els togats d’utilitzar la jurisprudència de manera esbiaixada per fer encabir el seu relat en els fets relacionats en la sentència i fer passar bou per bèstia grossa per encolomar dues condemnes especialment dures. En aquest context, el recurs acusa els magistrats de fer opinió tècnica-pericial per justificar penes de presó.
Youtube, fotos que no toquen o un informe d’una plana
Especialment incisives són les referències a proves concretes que han servit per condemnar Buch i Escolà. En aquest apartat, la defensa de Buch, dirigida per Judit Gené, analitza les proves de càrrec utilitzades pel tribunal. En primer terme, recorda que els magistrats utilitzen un enllaç de Youtube, que consta a la sentència, que no va ser ni visionat en el judici, ni es va proposar de veure’l, ni tampoc es va proposar com a documental en cap escrit de conclusions de les parts, ni consta en cap CD de la causa, ni va ser objecte de pericial per part de ningú i ni tan sols es troba en un informe al qual la sala li dona tot el valor d’una sola pàgina.
Per altra banda, de les fotografies que el tribunal infereix que Escolà feia cara d’escorta, deu eren anteriors a ser nomenat com a càrrec de confiança. És més, el recurs subratlla que els especialistes dels Mossos especialistes en escortes que les van analitzar no van poder concloure que Escolà fes tasques de protecció i, en canvi, els magistrats ho donen per fet. Fins i tot, l’escrit retreu que la sentència no faci cas d’un tuit absolutament favorable a les tesis de la defensa, de l’11 d’octubre del 2018, quan Escolà va piular: “Demà continuaré assessorant, demà treballo. El 12 d’octubre, res a celebrar”, on deixa ben clar que la seva feina era assessorar. En canvi, la sala sí que fa cas de tuits com ara un que diu: “Som molts els que tenim cura de Carles Puigdemont”. El tribunal utilitza aquesta frase inconcreta per incriminar el sergent i, de retruc, Buch.
En el mateix paquet, l’escrit remarca que la sentència aporta com a indici de culpabilitat la quantitat de viatges que va fer mentre va ser càrrec de confiança. Però, l’anàlisi de la defensa és demolidor: 50 dels dies que Escolà era a l’estranger, 32 corresponien a festius i caps de setmana, 9 dies de vacances, sis per afers personals i dues llicències d’un dia cadascuna. Una dada que la resolució de condemna amaga.
On és el delicte?
L’escrit fa una pregunta audaç al tribunal: com conclou que de la contractació i el seu expedient es pot deduir que Buch va nomenar Escolà per fer d’escorta de Puigdemont? És més, la defensa opina que costa d’imaginar un delicte de prevaricació quan la resolució i el procés de creació ha estat considerada com a “correcta” pels 17 funcionaris que hi van intervenir, que mai no va ser impugnada per ningú, cap instància administrativa ni judicial. Al capdavall, la sentència no declara provat que Escolà no fes cap de les feines que li pertocaven com a assessor. Aquest recurs se suma al presentat per Escolà, que també al·legava la manca de força de la prova i afegia que va ser condemnat en aplicació del concepte que el sergent pertanyia a un grup objectivament identificable (GOI).
