Si els camins del senyor són inescrutables, els del dret, més. I els de la judicatura espanyola, ho superen tot. Ho demostra el judici del cas del president Jordi Pujol i la seva família que, en principi, s’ha de començar a celebrar el pròxim dia 24 de novembre. Una vista oral que comença a trontollar per una qüestió importantíssima en un estat dret, el compliment de la garantia de jutge predeterminat per llei. Un principi que posa en dubte que el cas Pujol hagi de ser jutjat a l’Audiència Nacional. Ara bé, la defensa dels Pujol i de la resta de processats han trobat un aliat d’un pes brutal dins la judicatura espanyola, l’expresident de la sala penal del Tribunal Suprem, el magistrat Manuel Marchena.
Una resolució de la qual va ser ponent el president del tribunal del Procés dona la raó als que defensen que el cas Pujol ha d’anar a parar als tribunals ordinaris de Catalunya. Es tracta d’una interlocutòria dictada en un procediment de conflicte de competència entre un jutjat d’instrucció i l’Audiència Nacional en un delicte de blanqueig, en el marc de la investigació contra Rodrigo Rato, exministre d’Economia i exgerent del Fons Monetari Internacional. Un afer conegut com la trama Kradonara.
Es tracta d’una interlocutòria clau a la qual ha tingut accés El Món. Una resolució que, en només tres pàgines, ha servit per glossar doctrina sobre les competències que han de recaure sobre un jutjat ordinari o sobre un tribunal especialitzat, com és l’Audiència Nacional, en casos on hi ha traspàs de fons a l’estranger i indicis de delicte de blanqueig. Una doctrina que compartia amb l’extitular del Jutjat Central d’Instrucció número 4 de l’Audiència Nacional, Fernando Andreu, el jutge que coneixia les activitats de la policia patriòtica (i no en va dir res).
Una nansa feble
La batalla legal i processal és sobre per quina raó el cas Pujol s’ha de quedar a l’Audiència Nacional si, un cop closa la instrucció, no hi ha cap motiu que ho justifiqui. Segons la sala penal de l’Audiència Nacional, en els pronunciaments sobre aquesta qüestió, cal que el judici dels Pujol es faci a Madrid pel “principi d’estrangeria o extraterritorialitat”, és a dir, que el delicte de blanqueig s’hauria registrat fora de l’estat espanyol.
Tot plegat perquè l’Audiència de Barcelona va avalar el traspàs del Jutjat d’Instrucció 31, que va iniciar les perquisicions contra la família de l’expresident, cap al Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional, que havia registrat una extravagant denúncia de María Victoria Álvarez, examant de Jordi Pujol Ferrusola. Una denúncia esperonada per la policia patriòtica i que servia d’excusa per investigar la família des de Madrid.
En aquella interlocutòria de la secció Tercera de l’Audiència de Barcelona de 4 d’abril de 2016, el jutjat de Catalunya es treien les puces de sobre al·legant l’extraterritorialitat perquè “existien fons a l’estranger”. És a dir, els diners d’Andorra que ja havien estat tributats a Espanya a través de declaracions complementàries a l’Agència Tributària. Aquesta resolució ha estat la nansa que s’ha utilitzat per mantenir la causa a l’Audiència Nacional fins ara. Una nansa, feble, que ha perdut força després dels darrers informes de la Hisenda espanyola que han certificat la inexistència de fons a l’estranger fora del radar de l’agència tributària de l’Estat. Tant s’ha afeblit la nansa que la mateixa Audiència Nacional aporta una altra raó per retenir la causa, i és la demora i el trasbals logístic que suposaria remetre la causa als tribunals a Catalunya.
Marchena entra en joc
L’argument d’estrangeria al·legat per l’Audiència Nacional en el cas Pujol ha acabat desapareixent. Ras i curt, per tres motius. En primer terme, perquè no s’han detectat fons a l’estranger. En segon lloc, perquè els fons d’Andorra van tributar a la Hisenda espanyola, i en tercer terme, perquè aquells diners haurien arribat al Principat a través de negocis amb empreses radicades a Catalunya o a l’Estat. Encara que, seguint que el relat de la fiscalia anticorrupció, els diners provinguessin de suposades comissions irregulars per adjudicacions de contractes de subministraments o d’obra pública amb la Generalitat o altres administracions catalanes. És a dir, que encara que els fons sortissin de Catalunya i entressin a Andorra, i tinguessin un origen il·lícit, sortien d’Espanya i després es repatriaven a Espanya, segons la mateixa acusació, amb persones, societats i empreses entroncades a Catalunya.
Aquest escenari és el que va portar Manuel Marchena a dictar una interlocutòria per aclarir aquests casos –on hi ha un element d’estrangeria–, decidir quin jutjat en té la competència objectiva i, per tant, si cal respectar el jutge predeterminat per llei. Marchena va dictar la resolució juntament amb els magistrats Francisco Monterde i Andrés Palomo del Arco –cap del tres sense gens de simpatia cap al Procés sobiranista– en el marc de la peça Kradonara, que partia de la investigació a Rodrigo Rato. La resolució va ser providencial per escatir no només el cas Rato, sinó tots els casos on hi havia debat sobre qui tenia la potestat de jutjar un delicte de blanqueig. Marchena va argumentar que el cas havia de quedar-se als jutjats ordinaris de Madrid perquè el delicte de blanqueig també s’ha produït a Espanya i, per tant, el fet que hi hagués hagut part del blanqueig a l’estranger no és prou motiu perquè el tingui l’Audiència Nacional, que només se n’encarregaria si és blanqueig internacional. No hi ha raons per arrabassar la competència al jutjat predeterminat per llei.
Conflicte negatiu de competència
La resolució de Marchena, que s’aportarà a l’Audiència Nacional en el cas Pujol, és del 2 de desembre de 2015, i decidia un conflicte negatiu de competència en el cas Rato. En aquest cas, però, era l’Audiència Nacional qui no el volia i entenia que se l’havia de quedar el Jutjat d’Instrucció 31 de Madrid -el mateix número que tenia el jutjat de Barcelona que va encetar el cas Pujol. El Suprem també va comptar amb el suport del ministeri fiscal, que en el seu informe sobre el conflicte de competència justificava que anés a parar al jutjat ordinari. Comptat i debatut, el cas versava sobre delictes d’alçament de béns, delictes contra la hisenda pública i blanqueig. Una trama societària sobre la qual la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil i l’Oficina Nacional d’Investigació del Frau (ONIF) van determinar que, “almenys en part, els delictes s’havien comès a l’estranger”. En concret, a Gibraltar i Alemanya.
Ara bé, l’Audiència Nacional va rebutjar el cas perquè entenia que si bé hi havia hagut aquestes maniobres a l’estranger per cometre els delictes, l’origen de la trama “en síntesi, es trobava a Madrid”, on “s’haurien produït els delictes precedents” i on haurien sortit els diners i on s’hauria preparat l’activitat a través d’entitats mercantils per amagar i transformar els “guanys il·lícits”. Una mecànica que suposava un flux de capitals -presumptament d’origen il·lícit- entre diferents societats que tenen origen i destí Espanya, encara que passin per l’estranger o els diners romanguessin a l’estranger.
El suposat delicte és a Espanya
L’aleshores titular del Jutjat Central d’Instrucció número 4, Fernando Andreu, va rebutjar el cas perquè defensava que l’Audiència Nacional només podia acollir casos de blanqueig quan “tota l’activitat de blanqueig s’hagués produït a l’estranger”. Quan el cas va arribar al Suprem, Marchena va resoldre el cas, amb el seu habitual estil: en tres pàgines i dos paràgrafs que han servit de doctrina evangèlica en els procel·losos processos per blanqueig que es dirimeixen als tribunals espanyols. Així ,Marchena escrivia que “malgrat que indiciàriament resulti que part dels fons suposadament il·lícits poguessin anar a parar finalment a l’estranger (…) no significa que el delicte es cometi a l’estranger”.
En aquest sentit, insisteix que si “la indiciària infracció penal -el blanqueig- s’ha produït també en territori nacional (…) i el fet que algun dels actes subsumibles en el tipus de blanqueig s’hagin comès a l’estranger no justifica per si mateix la competència de l’Audiència Nacional segons l’article 65 de la Llei Orgànica del Poder Judicial”. De fet, aquest article deixa clar que l’activitat s’ha d’haver comès a l’estranger. “Quan és a Espanya on s’han comès els delictes dels quals suposadament deriven els béns il·lícits la competència no pot ser de l’Audiència Nacional”, va concloure el Suprem.
A més, aquesta interlocutòria també consolida un altre dels postulats de les defenses dels processats. En concret, que el delicte fiscal tampoc s’ha comès a l’estranger, perquè per aconseguir “aflorar els fons il·lícits al tràfic lícit, es fa a Espanya”. En aquesta línia, emfatitza que el delicte de blanqueig -un “delicte de concepte global perquè no només abasta una acció prohibida”- implica el delicte fiscal, que s’hauria comès a Espanya. En conclusió, si algun dels actes subsumibles en el delicte de blanqueig s’han comès a l’estranger no és prou argument, ni de bon tros, per mantenir la causa a l’Audiència Nacional. I Marchena afegeix que les normes “d’atribució competencial a favor de l’Audiència Nacional s’han d’interpretar restrictivament”, seguint de manera “clara i inequívoca” la norma de l’article 65 de LOPJ per respectar la garantia i la competència del “jutge predeterminat per llei”. Rato va acabar condemnat per aquesta causa el desembre de l’any passat per l’Audiència de Madrid, un exemple que acredita que la justícia la pot aplicar tant un tribunal ordinari com un d’especialitzat, però la llei obliga al fet que ho faci el tribunal que pertoqui, no el que convingui.
