Una de les sorpreses de la primera jornada del judici oral contra el president Jordi Pujol i la seva família ha estat la primera decisió. En concret, malgrat els informes mèdics forenses, en la compareixença prèvia que s’ha fet i on tothom donava per fet que el traurien de l’acusació pel seu estat de salut, el tribunal ha conclòs que podia continuar com a processat, però això sí, des de la distància. En tot cas, si més endavant ho consideraven pertinent ja tornaran a valorar-ho. Ha estat una decisió que ningú preveia, i més en un tribunal, com la secció Primera de la Sala Penal de l’Audiència Nacional, presidida pel progressista i força garantista José Ricardo de Prada Soalesa.
Ricardo de Prada jutjarà el cas juntament amb dues magistrades més. La ponent María Fernanda García Pérez -una de les dures de l’Audiència Nacional- com a ponent, i Mercedes del Molino, progressista i amb causes molt potents i delicades al seu full de serveis, com el cas de les escoltes del CESID. A l’estrada, a més dels advocats defensors, que configuren una extraordinària relació dels penalistes catalans, també hi seuen el fiscal Fernando Bermejo, un clàssic de la Fiscalia Anticorrupció que s’ha quedat sol després que la fiscal cotitular del cas, Belen Suárez va ser promocionada al Tribunal Suprem, i, com a advocat de l’Estat, el mateix lletrat que ha codigirit la defensa del fiscal general de l’Estat, Juan Ignacio Ocio.
Ricardo de Prada, el que no volia els Jordis a la presó
José Ricardo de Prada va néixer a Madrid el 1957 i sovint se l’ha titllat de jutge podemita pel seu tarannà progressista. De fet, sempre ha estat objecte de les crítiques del PP, que fins i tot ha arribat a acusar-lo de lawfare contra els populars. Llicenciat per la Universitat Complutense de Madrid, es va incorporar a l’Audiència Nacional el 1990, on és magistrat de la sala penal i es va especialitzar en la vigilància penitenciària dels condemnats per aquest tribunal especialitzat. També ha estat jutge ad hoc del Mecanisme Residual per a Tribunals Internacionals (IRMCT), on es va posar la toga pels casos sorgits de la guerra dels Balcans i Ruanda. De fet, a la seva vitrina hi té el Premi Nacional de Drets Humans 2007, concedit per l’Associació Pro Drets Humans d’Espanya (APDHE).
Però aquest magistrat també s’ha guanyat la notorietat dins el món judicial per les seves decisions a contracorrent i oposades a la judicatura més dretana. Per exemple, va ser el magistrat que va escriure el vot particular que s’oposava a arxivar els vols de la CIA a Espanya per portar presos cap a Guantánamo o Afganistan. Un vot particular que va aixecar força malestar perquè reclamava investigar la col·laboració d’Espanya, com a país europeu, en operacions clandestines que vulneraven els drets humans. Però, a Prada, la dreta li retreu que va ser el creador de la sentència que va provocar la caiguda de Mariano Rajoy, en posar negre sobre blanc l’existència de la caixa B del PP, arran de la trama Gürtel i que argumentava la condemna al PP d’haver estat partícip a títol lucratiu. També va ser el magistrat que va treure ferro al cas Faisán i va contribuir a la desimputació dels policies investigats, acusats d’informar d’una operació policial imminent contra l’entorn d’ETA, atès el “context polític” de negociació amb la banda armada per deixar les armes.
Ara bé, a Catalunya, de Prada també hi ha tingut predicament. Va ser el magistrat que va emetre un vot particular contra la presó provisional dels líders civils del Primer d’Octubre, el president de l’ANC, Jordi Sànchez, i el president d’Òmnium, Jordi Cuixart. De Prada considerava que la presó provisional contra tots do era “innecessària, no idònia i desproporcionada” i apuntava a una causa general contra l’independentisme. De Prada també va deixar en llibertat tres CDR detinguts durant l’operació Judes, en concret, Guillem Xavier Duch, Eduard Garzón i Xabier Buigas. A més, les seves declaracions públiques també han deixat un rastre de polèmica, en assegurar que a Espanya hi ha hagut “tortures” o les crítiques a sentències al voltant d’ETA que ha considerat desproporcionades.
Una ponent dura i una magistrada veterana
María Fernanda García Pérez (Córdoba, 1967) ha exercit la seva carrera judicial a Jaén fins que el 2018 va aterrar a l’Audiència Nacional. El 2019 va saltar als titulars del diari en substituir el jutge Fernando Andreu al tribunal de la caixa B del PP, el cas Bárcenas, de la qual en va ser ponent de la condemna a l’extresorer del partit de Mariano Rajoy. Després va substituir Concepción Espejel a la secció primera de la sala penal, quan va ser promocionada al Tribunal Constitucional. Des de la magistratura de l’Audiència Nacional ha emès vots particulars contra arxivaments de causes sobre membres d’ETA, com ara el cas Amboto, però també ha estat de les primeres a utilitzar l’excusa absolutòria per evitar la condemna a un col·laborador de la justícia, com va ser el cas del càrtel del foc, en un immens sumari de licitacions d’hidroavions d’extinció d’incendis arreu de l’estat espanyol. També va formar part del tribunal que va condemnar Albert Baiges, un xicot de Montbrió del Camp, per escriure un tuit on demanava tallar el coll a Felip de Borbó, en el marc de l‘operació Krona.
L’altra integrant del tribunal, Mercedes del Molino, llicenciada en dret per la Complutense de Madrid l’any 1983, va entrar a la judicatura el 1986 a Gernika, d’on va anar a Leganés i ja no es va bellugar de Madrid. Va guanyar la plaça a l’Audiència Nacional en competència Mercedes Ayala, la jutgessa del cas ERO d’Andalusia, però abans havia fet feina en casos molt delicats. En concret, als jutjats d’Instrucció 16 i 43 de Madrid, on va portar parts de la instrucció del cas Luis Roldán, l’exdirector pròfug de la Guàrdia Civil, –en substitució de la jutgessa Ana Ferrer, ara al Tribunal Suprem i una de les partidàries de l’absolució del fiscal general Álvaro García Ortiz–, i del cas dels fons reservats del Ministeri de l’Interior, que van obrir una forta crisi en els governs socialistes de Felipe González. També va ser assessora de la ministra de Justícia Pilar Llop. Membre de Jutges per la Democràcia, té un caràcter obertament progressista.
Bermejo i Ocio, les acusacions
Per part de les acusacions destaquen la del fiscal Fernando Bermejo, un clàssic de la Fiscalia Anticorrupció que ha d’afrontar la seva feina d’acusació pública sol. Bermejo, que durant molt temps va formar part del tàndem habitual de les causes anticorrupció amb José Grinda, ha dirigit causes com les del 3%, el cas Riviera, el cas Crespo de la màfia russa a Lloret i la implicació del seu exalcalde, de CDC, i el cas Mercuri, que afecta l’exalcalde històric de Sabadell Manel Bustos.
Per la seva banda, l’Advocacia de l’Estat està representada per Juan Ignacio Ocio, un advocat de l’Estat que va iniciar la seva carrera fa sis anys a Barcelona i que gaudeix de la confiança de Zaida Fernández Toro, actual cap de l’àrea penal dels lletrats de l’Estat. De fet, ha estat un dels dos advocats de l’Estat que han portat la defensa del fiscal general en el recent judici.
