El cas Tsunami Democràtic ha despertat la guerra encoberta que es vivia a la fiscalia espanyola. La decisió del titular del jutjat central d’instrucció número 6 de l’Audiència Nacional, Manuel García Castellón, ha obert la caixa dels trons en considerar que les protestes contra la sentència que va condemnar els líders del Procés van ser terrorisme per intentar evitar que es pugui aplicar l’amnistia en aquest cas. En canvi, el cap de la fiscalia antiterrorista de la mateixa Audiència Nacional, Miguel Ángel Carballo, ha plantat cara al magistrat perquè no veu terrorisme per enlloc. La maniobra de remetre la causa al Tribunal Suprem, amb l’excusa que com a imputat s’hi troba el president a l’exili Carles Puigdemont –que és aforat com a eurodiputat–, ha fet saltar els ploms al número 4 del carrer Fortuny de Madrid, seu de la Fiscalia General de l’Estat.
El sector conservador del ministeri fiscal s’ha articulat com una duríssima oposició (i majoritària) contra la postura progressista de rebutjar la idea que les manifestacions de l’octubre de 2019 van ser terrorisme. Fidel Cadena i Javier Zaragoza, dos tòtems de la fiscalia del Tribunal Suprem, ha forçat una crisi sense precedents. La seva mobilització ha obligat la tinent fiscal del Suprem, María Ángeles Sánchez Conde, a escriure un dictamen nou que, aquesta setmana, ha clavat un cop de puny a la taula i ha fixat la posició definitiva del ministeri públic sobre el cas: no hi ha terrorisme i no hi ha indicis contra Puigdemont. La tinent fiscal del Suprem ocupa la plaça més alta en l’escalafó de la fiscalia espanyola que es cobreix sense un nomenament fet directament pel govern, ja que només té per sobre el fiscal general de l’Estat. De facto, és el primer fiscal de la carrera i en aquest cas ha tingut un paper difícil i amb tota la pressió.
Un escenari històricament tens, ara amb Álvaro García Ortiz en la diana
Però l’escenari de fons és més profund que aquesta batalla acarnissada per portar Puigdemont o Marta Rovira al banc dels acusats per terrorisme. A ningú se li escapa, en la biosfera jurisdiccional espanyola, que l’objectiu a abatre per l’ala més dretana de la fiscalia és l’actual fiscal general de l’Estat, el progressista Álvaro García Ortiz, que només fa un mes va renovar el seu mandat del govern, després d’haver rellevat Dolores Delgado en el càrrec el juliol del 2022. García Ortiz està enmig de la diana. De fet, el Consell General del Poder Judicial va rebutjar el seu nomenament i, fins i tot, l’Associació Professional de la Fiscalia ha recorregut el seu nomenament davant el Tribunal Suprem. Les acusacions llançades contra ell de “pressionar” el fiscal de torn del cas Tsunami al Suprem, Álvaro Redondo, són la prova de cotó que es vol fer caure Garcia Ortiz.
La situació d’atac a la figura del fiscal general de l’Estat no és nova en la política espanyola dels darrers anys. La seva idiosincràsia de poder independent, però alhora nomenat pel govern, tot i que en la seva elecció hi participen els tres poders de l’Estat, li dona una situació peculiar. En tot cas, el fiscal general cessa quan cessa el govern que l’ha nomenat. Ara bé, mentre exerceix, segons l’estatut orgànic del ministeri públic, actua “amb imparcialitat i és independent, sense que pugui rebre instruccions ni ordres del govern ni de cap altre òrgan administratiu o judicial”. A tot estirar, la Moncloa pot demanar al fiscal general de l’Estat que promogui davant els tribunals les actuacions pertinents amb vista a la defensa de l’interès públic.
En les darreres legislatures, aquesta figura sempre ha estat convulsa com ho ha estat l’actualitat política. Jesús Cardenal, Cándido-Conde Pumpido, Eduardo Torres-Dulce, Consuelo Madrigal, José Manuel Maza, Julián Sánchez Melgar, María José Segarra i Dolores Delgado són noms que han omplert titulars i poques vegades amb termes dolços. El procés sobiranista i els casos de corrupció han anat generant asprors i ferides que deixen cicatrius.
Jesús Cardenal (16/5/97 al 23/4/2004)
Nascut a Pesquera de Duero (Valladolid) el 20 de febrer del 1930, es va forjar com a fiscal i jutge de menors a Euskadi. Ultraconservador, antiavortista i molt crític amb el divorci, va ser el fiscal general que va endurir les posicions jurídiques del govern de José María Aznar. Va ser l’impulsor de l’aplicació de la llei de partits i no va parar fins a aconseguir la il·legalització de Batasuna. Cardenal, mort el 2018, va ser el fiscal que va iniciar les accions contra el president del Parlament basc Juan María Atutxa i els secretaris de la Mesa Kontxi Bilbao i Gorka Knörr, acusant-los de no haver dissolt el grup parlamentari de Batasuna a la cambra. Només quan va ser rellevat per Cándido Conde-Pumpido la fiscalia es va retirar d’aquesta acusació, però aleshores la fiscalia a l’ombra de Manos Limpias va acabar la feina per tal d’aconseguir la seva inhabilitació per part del Tribunal Suprem l’any 2008. A la fiscalia, Cardenal era conegut pel crit de guerra de “Santiago y Cierra España”. Va escorar el ministeri fiscal a la dreta més extrema i nacionalista espanyola.
Cándido Conde-Pumpido (23/4/2004-16/12/2011)
Després del gir cap a la dreta extrema de Cardenal d’acord amb l’enduriment polític de l’aznarisme, va arribar el govern de José Luis Rodríguez Zapatero. La batalla judicial que s’havia iniciat havia de calmar-se després dels atemptats de l’11-M. Zapatero volia arribar a un alto foc amb ETA i refer relacions amb les forces sobiranistes basques, gallegues i, per descomptat, catalanes. La figura del fiscal general era clau per asserenar la situació. Zapatero va triar a Cándido Conde-Pumpido (la Corunya, 1949), progressista i amic del jutge Baltasar Garzón, que havia esdevingut un magistrat icònic i mediàtic. Provenia d’una família de rancio abolengo de juristes espanyols. El 1995 va ser nomenat magistrat de la sala segona, la penal, del Tribunal Suprem. Tenia 46 anys i aleshores era el magistrat més jove que havia obtingut aquella plaça. Va formar part del tribunal que va condemnar el ministre de l’Interior José Barrionuevo pel segrest de Segundo Marey, un dels casos més sonats dels GAL. Va reformar la fiscalia, però amb la tornada del PP va ser destituït i va tornar al Suprem. Manté encara el rècord de permanència al càrrec. Ara és president del Tribunal Constitucional. Tot i ser progressista, -és un dels impulsors de Jutges i Jutgesses per a la Democràcia- és un acèrrim antiindependentista que va avalar les sentències de l’1-O. Només al final dels passos processals del judici del Procés davant al Tribunal Constitucional s’ha apartat de les causes relacionades amb el referèndum.
Eduardo Torres-Dulce (27/01/12-19/1272014)
El govern de Mariano Rajoy va anar a buscar un perfil tècnic però conservador. La seva tria va ser el fiscal en cap al Tribunal Constitucional. En concret, Eduardo Torres-Dulce (Madrid, 1950). Havia estat en diferents fiscalies des que es va imposar la toga com a fiscal a Guadalajara i Madrid. Fins i tot va ser president del Comitè d’Apel·lacions de la Federació Espanyola de Futbol, però va haver de dimitir per l’escàndol que va suposar la retirada d’una sanció al davanter centre del Reial Madrid Hugo Sánchez. El seu merenguisme el va delatar i s’hi va enganxar els dits. La seva fase com a fiscal general va ser una batussa constant amb els ministres de Justícia. Per exemple, va ordenar la presentació de la querella per la consulta sobiranista del 9-N, tot i tenir diferències en aquesta qüestió amb la fiscalia superior de Catalunya. La reforma de llei processal o la petició de presó per a Luis Bárcenas van fer que presentés la dimissió per motius personals al llavors ministre del ram, Rafael Catalá. Torres-Dulce, però, té una altra faceta, com a cinèfil. Encara participa del programa radiofònic Cowboys de medianoche a l’emissora ultra EsRadio i escriu en revistes com Telva articles sobre el setè art.
Consuelo Madrigal (9/1/2015-4/11/2016)
Amb l’adeu de Torres-Dulce, el ministre Catalá va buscar un perfil conservador amb un punt diferent. Va triar Consuelo Madrigal (Segòvia, 1956), la primera dona d’arribar al càrrec. En el moment de ser nomenada, era fiscal de sala i coordinadora de menors. Catòlica practicant, va impulsar el manifest Dones contra l’avortament. També va ser una de les fiscals que va apostar per jutjar el president Artur Mas per la consulta del 9-N. De fet, Torres-Dulce va pensar en ella per ser la tinent fiscal del Suprem, però finalment va optar per Luis Navajas. Madrigal havia d’enfrontar-se a les causes incipients sobre el Procés i, sobretot, a causes de corrupció del PP com ara la peça principal de la Gürtel. Madrigal, però, no va aguantar les pressions del govern espanyol i va arrufar el nas quan van nomenar com a cap d’anticorrupció Manuel Moix -que després hauria de dimitir- quan ella optava per Alejandro Luzón. Catalá la va fulminar per nomenar José Luis Maza, l’ariet contra el Procés. Ara Madrigal continua com a fiscal al Suprem. Va formar part de l’acusació del judici del Procés i va ser enxampada en un sopar de conspiracions amb el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, el 18 d’abril del 2023, una reunió en el marc d’una trobada de l’Associació de Fiscals. El sector progressista en va demanar la dimissió.
José Manuel Maza ( 25/11/2016-18/11/2017)
Amb la marxa de Madrigal, Catalá va anar per la via ràpida. L’escollit va ser José Manuel Maza Martín (Madrid, 1951-Buenos Aires, 1917), un jurista que va entrar en la carrera fiscal el 1978, però tres anys abans ja havia fet de jutge. De fet, quan va ser nomenat fiscal general era magistrat de la sala segona del Suprem. Com a jutge, va reclamar, a través d’un vot particular, la condemna per prevaricació contra Baltasar Garzón. Va defensar Manuel Moix tot i haver de dimitir com a cap de la fiscalia anticorrupció perquè sortia als papers de Panamà. Maza també va ser qui va rellevar Javier Zaragoza de l’Audiència Nacional i el va enviar cap al Suprem. Maza va signar personalment -i les va presentar en roda de premsa- les querelles contra el referèndum. De fet, del seu correu electrònic va sortir el document en què el títol del fitxer era Más dura será la caída, en un text per acompanyar l’esborrany de la querella. Maza també va utilitzar, tal com va informar aquest diari, els serveis del comissari José Manuel Villarejo per fer entrar per l’aeroport, sense gaires tràmits, el cosí d’una amiga seva. Va ser reprovat pel Congrés. Va morir sobtadament el novembre de 2017 durant un viatge a l’Argentina, en plena instrucció pel cas del referèndum.
Julián Sánchez Melgar (7/12/2017-21/6/2018)
El successor de Maza, Julián Sánchez Melgar (Palència, 1955), era un conservador de la vella escola. De fet, els analistes en el moment del seu nomenament van pensar que, si Maza hagués triat algú, hauria sigut Sánchez Melgar. També, com Maza o Conde-Pumpido, era magistrat de la sala penal del Suprem i amb ganes de gresca contra l’independentisme. Com a magistrat va exercir a Barcelona i va ser el ponent de famosa la ‘doctrina Parot’, que permetia estirar les condemnes en els casos de terrorisme per mantenir els empresonaments el temps màxim legal de 30 anys. La fórmula era aplicar els beneficis penitenciaris condemna per condemna, i no al temps màxim de permanència a la presó. El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va anul·lar aquesta doctrina perquè anava contra les garanties processals. La caiguda del govern de Mariano Rajoy va suposar també el cessament de Sánchez Melgar, que va passar per la fiscalia general sense pena ni glòria.
María José Segarra (29/06/2018-14/01/2020)
Amb Pedro Sánchez a la Moncloa, el govern va triar de nou una fiscal per al càrrec. La ungida va ser María José Segarra (Madrid, 1963), que havia encetat la seva singladura com a fiscal a Barcelona, on va començar la seva especialització en l’àmbit de menors. Després va anar a parar a Sevilla, d’on va ser fiscal en cap i va portar tot el desplegament de la reconversió de les fiscalies especialitzades. A Sevilla va resistir els canvis de la fiscalia general de l’Estat, que la van confirmar en el seu lloc tot i la seva militància a la Unió Progressista de Fiscals. Va ser escollida pel seu tarannà tècnic i pel tremp que va mantenir en l’afer dels ERO, un cas com un cabàs de corrupció vinculada al govern del PSOE a Andalusia. Tot i el seu progressisme, va defensar la tasca dels quatre fiscals del Procés. Un posicionament que li va costar el càrrec. Va tornar a Sevilla, però ben aviat va ser nomenada una de les fiscals de sala del Suprem, on encara té la plaça.
Dolores Delgado (25/02/2020-20/07/2022)
Un cop destituïda Segarra, Pedro Sánchez va optar per un valor més o menys segur en l’àmbit més progressista de la carrera fiscal, la fins aleshores ministra de Justícia Dolores Delgado. La tensió entre la fiscal general de l’Estat Segarra i Delgado com a ministra arran del cas del Procés havia sigut evident. Segarra defensava els quatre fiscals i la seva acusació de rebel·lió i, Delgado, a través de l’Advocacia de l’Estat, rebaixava la petició de penes i la limitava a la sedició. Delgado (Madrid, 1962) va començar a exercir al ministeri públic el 1989 i precisament a Catalunya. Va estar destinada a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, al servei antidroga, i es va adscriure als jutjats del Prat de Llobregat. Quatre anys després va anar a parar a l’Audiència Nacional seguint els casos de droga, fins a entrar en el món de l’antiterrorisme. De fet, era coordinadora de la fiscalia antiterrorista de l’Audiència Nacional el 2017. Delgado, però, ha fet enemics a la judicatura i entre els sectors durs de la fiscalia. La seva parella és Baltasar Garzón i van ser sonades les seves converses gravades, i convenientment filtrades, amb el comissari Villarejo. El juliol del 2022 va dimitir per sorpresa arran d’una intervenció a la columna vertebral. El seu reingrés no ha estat un camí de roses, amb impugnacions dels nomenaments que ha fet el seu relleu, Álvaro García Ortiz. Al capdavall, els adversaris utilitzen Delgado com un front més contra l’actual fiscal general.
