Va ser una operació d’estat, possiblement més que la finta que va fer l’equip d’escortes del president Carles Puigdemont a la Guàrdia Civil el Primer d’Octubre perquè pogués anar a votar en el referèndum d’independència. Va ser el que investigadors dels Mossos d’Esquadra han batejat com “operació Mazda”, és a dir, el dispositiu per portar el president cap a l’exili el 29 d’octubre de 2017. Una maniobra que va deixar en evidència el cos policial i amb un pam de nas els serveis d’informació dels cossos i forces de seguretat de l’Estat i els analistes i agents de camp del Centre Nacional d’Intel·ligència espanyol, el CNI.
Lluny de ser una actuació premeditada i calculada, l’operació Mazda va ser idea d’un sergent dels Mossos que va actuar amb la col·laboració de dos membres més del cos. Curiosament, un altre escorta i un agent que aleshores era caporal de la Brigada Mòbil, la unitat d’elit d’ordre públic dels Mossos d’Esquadra. Tres persones i dos vehicles van ser tota l’estructura necessària per fer el primer pas de la internacionalització de la causa catalana. El sergent, Lluís Escolà, va ser, per als investigadors dels Mossos, el cervell de l’operatiu i ara li fan gruar amb el judici que contra ell i l’exconseller Miquel Buch celebra la secció segona de l’Audiència de Barcelona. El sumari del cas ha incorporat la investigació policial sobre la marxa de Puigdemont a Brussel·les. Una història que sembla un episodi de final de temporada de Jack Ryan i que, a més, desmunta un dels mites de l’espanyolisme: Puigdemont no va anar mai en cap maleter.

Una telefonada al migdia des del domicili del president i un mòbil misteriós
Són gairebé les dues del migdia del 29 d’octubre. El sergent Escolà no està de servei. Tot i això, rep una trucada del cap de l’oficina del president Carles Puigdemont. És Josep Rius, actual portaveu de Junts per Catalunya, diputat al Parlament i regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Li demana si podria acostar-se al domicili del president, a Sant Julià de Ramis. Escolà capta l’ordre i marxa cap al Complex Egara, el quarter general dels Mossos. Escolà, gat vell, pel to de Rius s’estima més no dir res ni al grup d’escortes que en aquell moment protegia el president, ni a cap altre comandament de l’Àrea d’Escortes. El sergent va a l’aparcament i agafar un cotxe de la unitat no logotipat i va es dirigeix cap a l’habitatge del president.
Un cop allà, l’equip del president li dona un telèfon mòbil. Segons l’atestat de la Unitat d’Afers Interns dels Mossos d’Esquadra, el mòbil era propietat d’una persona que acabava de reunir-se amb Puigdemont. La temença és que l’aparell estigués intervingut i haguessin gravat alguna cosa. La petició és concreta: comprovar si el telèfon conté algun tipus de programari espia. El sergent agafa l’aparell i segueix el protocol. Truca al sergent TIP 6366, llavors sotscap de la Unitat de Presidència i encarregat dels serveis de contrainformació i contra vigilància dels equips de protecció presidencial. Escolà l’informa de la situació, de la requisa de l’aparell i li pregunta a qui s’ha de dirigir d’Egara per analitzar-lo.

Es dispara l’alarma a Egara i Escolà s’ensuma la situació
El sotscap de la Unitat de Presidència triga molt a respondre. De fet, fa trucades i s’envia missatges amb altres comandaments sobre la petició urgent d’Escolà. Finalment, la petició arriba al capdamunt de la Prefectura, al llavors comissari en cap de la Comissaria Superior de Coordinació Central, el comissari Joan Carles Molinero, -ara en segona activitat- i aleshores relacionat amb el sector independentista del cos. Molinero se salta el conducte reglamentari i telefona directament a Escolà. “Quan arribis a Egara, abans de res ni de parlar amb ningú, passa pel meu despatx i m’expliques això del telèfon. Sergent, recordi que és una ordre, no una invitació”, li etziba el comissari. Precisament, el comissari, com a membre de la Prefectura, tenia, juntament amb el comissari Ferran López i el major del cos, Josep Lluís Trapero, el pla per detenir el president i el Govern amb efectius del Grup Especial d’Intervenció (GEI) si ho ordenava un tribunal.
Escolà hauria dubtat del to i les intencions del comissari. Però, sempre seguint el relat oficial dels Mossos, Escolà just després de parlar amb Molinero rep una nova trucada del gabinet del president. “Vine cap aquí, ràpid!”, li demanen des de Sant Julià de Ramis. Alguna cosa passa, alguna sospita hi ha, alguna cosa es trama a Egara. Escolà, amb moltes hores de vol al cos, podia deduir una situació estranya i insòlitament tensa. L’ambient es podia tallar amb un ganivet. La conversa de Molinero i com va trigar l’escala de comandament a respondre a la seva petició d’anàlisi del mòbil li han fet aixecar les orelles. Escolà s’atura a l’AP-7 uns minuts. Ho té clar i girar cua. Mai arriba a Egara tot i l’ordre de Molinero.

Dos amics mossos i el vehicle de la dona d’un dels agents
Són gairebé les quatre de la tarda. Mentre condueix, Escolà no perd el temps. Fa un parell de trucades. Necessita un amic i, casualitats de la vida, en troba dos. Un és un caporal de la Brimo, vell company de batalles, i l’altre un escorta de l’estil d’Escolà, “convençuts que no cobren més que altres mossos per anar amb corbata i portar ulleres de sol, sinó per protegir la institució”. Escolà queda amb el caporal dels antiavalots abans d’anar cap a Sant Julià. Es troben, li explica la situació i li demana el seu vehicle privat. “És una petició delicada, una gestió professional, però el necessito, creu-me!”, li prega Escolà. El caporal no s’ho pensa ni un segon i li ofereix el cotxe de la seva parella, un Mazda 4×4, d’aquí el nom de l’operació. “Només et demano un favor, Lluís”, li diu el caporal. Escolà espera i escolta. “És el cotxe de la meva dona, vigila a no fer-li cap bony que després no la vull sentir!”, li demana el caporal.
L’escorta que està amb el caporal de la Brimo, l’altre amic mobilitzat per Escolà, s’afegeix a la conversa. “A tu, no et deixo sol, vinc amb tu!”, li diu sense deixar marge per a la discussió. Així, en els dos cotxes, el Mazda i el no logotipat de Mossos, marxen tots tres cap al domicili del president. Tot just un quilòmetre abans, la caravana s’atura. Escolà els demana que l’esperin dins el Mazda, que ha d’anar a casa el president i que de seguida vindrà. Tots dos acorden esperar-los. Escolà es dirigeix a casa el president, es presenta davant el cap de la DUMA –nom en clau de l’equip d’escortes que vigila l’habitatge presidencial–, el caporal TIP 5431, al qual demana permís per entrar a l’aparcament de la casa perquè ha de “recollir uns paquets” que li ha demanat que traslladi el gabinet del president. El caporal l’hi atorga, amb tota la confiança.

Vidres tintats al darrere: no va caldre el maleter per a Puigdemont
Els paquets, però no n’eren gaires. Escolà aparca i avisa el pinyol del president. Ja és a lloc. El president baixa i s’enfila als seients posteriors del cotxe, que porta els vidres del darrere tintats. L’equip DUMA no el podrà veure. Porta una petita bossa de viatge, res més. El temps corre. Els paquets eren el 130è president de la Generalitat i una bossa de mà. Surten de l’habitatge. Primer tràngol, superat. Resta la part més llarga. El vehicle arriba al punt on Escolà ha quedat amb el caporal i l’altre escorta amic. La sorpresa és majúscula. La “gestió” és el president. “No tenim temps d’explicacions!”, els diu Escolà, taxatiu.
Ràpidament canvien de vehicle. Escolà i el president s’enfilen al Mazda. Abans d’arrencar, Escolà demana a l’altre escorta un darrer favor. “Demà truques al cap d’escortes i li dius que he marxat amb el president a França, i té aquest mòbil perquè em truqui. Ho faràs, si us plau?“, li prega Escolà. “Ho faré, no pateixis”, li contesta l’escorta. Ara se sap que ho va fer. Abans de pujar la finestreta, el caporal de la Brimo li torna a suplicar que “vigili amb el president i sobretot amb el cotxe”. Tots dos marxen i poc després travessen la frontera cap a la Catalunya Nord abans que l’Estat hi posi controls. La resta de la història ja és més que coneguda. Només un detall, el Mazda va tornar intacte a la parella del caporal.