Si una característica té l’exvicepresident del Parlament i un dels outsiders de l’independentisme, Josep Costa, és la persistència. Costa ha presentat un incident excepcional de nul·litat d’actuacions contra l’aplicació de l’amnistia que va decretar el Tribunal Suprem. Comptat i debatut, en l’incident presentat davant la sala penal, Costa carrega contra la interlocutòria del 23 de juliol de 2026, que va declarar amnistiats els fets pels quals havia estat jutjat i absolt pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). És a dir, un delicte de desobediència per permetre el debat i votació de dues propostes de resolució, una sobre l’autodeterminació i una altra sobre la monarquia.
L’exvicepresident de la cambra catalana raona, en un escrit de 29 pàgines al qual ha tingut accés El Món, que la decisió dels magistrats “conculca” la seva “presumpció d’innocència” perquè, després d’una sentència absolutòria, declara amnistiats uns fets i pressuposa així l’existència d’actes determinants de responsabilitat penal que la judicatura espanyola mai va considerar delictes. De fet, Costa aprofita per fer memòria i recordar que el TSJC que va concloure que no havia quedat acreditat que hagués desobeït el Tribunal Constitucional.
Costa, a més, fa una passa més exposant que si el Tribunal Suprem considera que la llei d’amnistia impedeix examinar el fons del seu recurs de cassació, toparia amb la legislació europea i la carta de drets de la Unió Europea. “En aquest cas, el Suprem estaria obligat a presentar una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea per resoldre el cas”, avisa Costa.
Rebuig a l’amnistia
A l’escrit, Costa remarca com a punt de partida que va rebutjar expressament l’amnistia perquè “no reconeix haver comès cap delicte”. En aquest sentit, recorda que el juny de 2024 va registrar un altre escrit al Suprem manifestant la seva oposició a l’aplicació de la llei de l’oblit penal per l’independentisme. En síntesi, reclamava que el procediment continués per poder aconseguir l’anul·lació del judici contra els membres independentistes de la mesa del Parlament que presidia Roger Torrent així mateix decidís sobre els onze motius de cassació formulats en el seu recurs.
En aquest context, Costa sosté que els fets pels quals va ser jutjat no només no eren delicte sinó que s’havien vulnerat els seus drets fonamentals. Unes vulneracions que “no poden quedar reparades ni extingides per una amnistia que no accepta”. De fet, critica que “en comptes de revisar les irregularitats del judici, el Suprem imposa una amnistia”. Una aplicació que Costa “sempre ha rebutjat políticament i jurídicament”.
A més, retreu que l’apliqui sense analitzar prèviament si els actes pels quals va ser jutjat eren constitutius de delicte. Això és el que, a criteri de Costa, conculca la seva presumpció d’innocència que l’amnistia pressuposa una responsabilitat penal que la sentència absolutòria mai no va establir. Costa subratlla que a través de l’amnistia el Suprem s’estalvia raonar sobre qüestions de drets que podrien anul·lar el judici com ara inviolabilitat parlamentària, la jurisdicció dels tribunals penals sobre actes vinculats a l’exercici de funcions parlamentàries, la tutela judicial efectiva, la imparcialitat judicial, la llibertat d’expressió i el principi de no imperativitat del mandat parlamentari. “Una absolució no pot convertir-se en una amnistia“, conclou Costa.
