L’expresident del Parlament Roger Torrent ha registrat un recurs d’apel·lació davant la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de processar-lo per desobediència. Un judici on comparteix el banc dels acusats amb els exvicepresidents de la cambra Josep Costa i Eugeni Campdepadrós i l’exsecretària Adriana Delgado. Una causa que neix per haver tramitat dues propostes de resolució sobre el dret a l’autodeterminació i la monarquia espanyola. La defensa de Torrent ha obert una altra escletxa en l’acusació ben diferent a la plantejada per Costa. De fet, són dues línies ben diferents que ensenyen les dues maneres de plantejar un plet sobre la sobirania parlamentària.
En concret, i atès el recurs registrat al qual ha tingut accés El Món, defensen que la Mesa va fer el que van permetre els lletrats de la cambra catalana. És a dir, no publicar les resolucions aprovades tal i com van aconsellar els aleshores secretari general i lletrat major, Xavier Muro i Joan Ridao, que ara ja no són en el càrrec. D’altra banda, l’escrit, signat pel lletrat Andreu Van den Eynde, esgrimeix els dos vots particulars en la sentència de Tribunal Constitucional sobre el recurs d’empara de Carme Forcadell, que adverteixen de l’efecte inhibidor sobre l’exercici del dret de representació política generat per la sentència del Procés. Una línia de defensa, per tant, ostensiblement diferent de la de Costa que, fins i tot, ha anunciat una querella contra la magistrada instructora, Eugènia Alegret. De fet, aquesta setmana la magistrada ha hagut de defensar l’arrest de Costa tot retraient-li que no li reconegui l’autoritat.
En concret, el recurs assegura que el text afectat per l’advertència del Tribunal Constitucional va ser protegit de dues maneres. Per una banda “va ser substituït a través d’esmenes” i per altra banda, “simplement paralitzant el procediment, sense la publicació de la resolució afectada”. “Queda clar en el procediment que cap requeriment exprés del Tribunal Constitucional va anar seguit del manteniment de la iniciativa afectada”, afirma l’apel·lació. És en aquest punt, que la defensa de Torrent especifica com a argument que tant el secretari general com el lletrat major de la cambra van apostar per aquesta doble via.
“El lletrat major Ridao”, continua el recurs, “ho explicava dient que el secretari general i ells mateix van acordar no publicar aquest apartat suspès”. La declaració de l’exlletrat major afegeix que “els grups proponents originals de la proposta de resolució van presentar una esmena d’addició que substituïa aquesta part”. Una esmena que, segons hauria declarat Ridao durant la instrucció del TSJC, “no va ser ni tan sols impugnada, de tal forma que es pot deduir que el text finalment aprovat no plantejava dificultats”.
Els lletrats de Torrent també incideixen en la importància que té en el cas el fet que el ple d’aprovació s’avancés i el canvi de l’ordre del dia. Segons el recurs, el Constitucional “en cap cas va veure limitada la seva facultat de requerir el Parlament ni amb l’agenda prèvia ni amb la refeta”. De fet, assegura que “no van efectuar el requeriment per circumstàncies que no tenen res a veure amb els processats” i és que “van remetre un mail amb documentació que excedia de les capacitats dels servidors de correu, i l’enviament va resultar fallit”. És a dir, una qüestió tècnica per excusar la manca de requeriment per part del Tribunal.
Seguint aquest fil argumental i de suport amb les tesis dels serveis jurídics de la cambra, el recurs destaca “la intenció dels investigats fonamentada en les apreciacions que també defensaven els lletrats del Parlament, que denoten, novament, la inexistència d’una voluntat diferent a la de continuar amb una tramitació parlamentària ordinària en la creença que no estava afectada per cap prohibició rellevant”. “L’existència de dubtes sobre la força paralitzant de la doctrina del Tribunal Constitucional la relata novament el lletrat major”, subratlla el text.
Així, el recurs recull una sèrie d’arguments que Ridao, com lletrat major actiu durant aquella neguitosa tramitació parlamentària, va exposar en la seva declaració testifical a la instrucció. “Òbviament els dubtes hi eren, no era clara la contravenció o l’incompliment d’eventuals resolucions anteriors del Tribunal Constitucional”, recorden. “Quan hi ha dubtes, cal actuar d’acord amb la doctrina del TC pro actione, és a dir, per no vulnerar els drets fonamentals com el de participació política”, va constatar. “S’ha de paralitzar una tramitació si els membres de la mesa són conscients que s’està incomplint. Si nosaltres haguéssim tingut coneixement o plena consciència d’això probablement hauríem dit alguna cosa, no em consta que cap membre de la mesa mai hagués deliberadament dit que volia contravenir els mandats dels Tribunal”. De fet, el recurs resumeix que els dubtes sí que van existir sobre “la possibilitat de bloquejar un producte parlamentari”.
Una altra de les principals línies argumentals del recurs de l’expresident del Parlament està vinculada a l’exercici de drets fonamentals com són el dret de participació política i representació política, llibertat ideològica, d’expressió i de reunió que “normalment es troben protegits en seu parlamentària per la garantia d’inviolabilitat que la resolució exclou”. Aquí és on entra en joc el vot particular del Tribunal Constitucional en el recurs d’empara de l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell. Un vot emès pels magistrats progressistes Juan Antonio Xiol i María Luisa Balaguer, que discrepen de la decisió majoritària del ple del TC de desestimar el recurs de Forcadell contra la condemna del Suprem. Xiol i Balaguer creuen que no es podia aplicar la prerrogativa d’inviolabilitat a Forcadell, però que calia imposar una pena proporcionada. El vot particular argumenta que no s’ha ponderat prou bé el “superior nivell de protecció contra qualsevol ingerència” que requereix el càrrec de presidenta del Parlament i avisen d’un potencial “efecte descoratjador” en l’exercici del dret de representació política.
El recurs recorda que els dos magistrats discrepants representen un 25% dels integrants del tribunal i que argumenten la seva diferència amb la resta de togats en el perill de “l’efecte inhibidor”. El principi que marca, segons els magistrats, que cal que “qualsevol reacció penal sigui objecte d’un judici sobre la seva necessitat en una societat democràtica i sobre la proporcionalitat d’aquesta ingerència en la restricció i efecte desànim que pot generar l’efecte de representació política”.
